Última cursa de l’any 2013,
no hi ha temps per a més... M’estreno en una de les proves en asfalt més
insòlites del calendari: la que ressegueix el traçat del Circuit de Catalunya
(Barcelona-Catalunya amb el recent patrocini de l’Ajuntament...). Una ocasió única
per visitar la pista des de les pròpies entranyes: paddock, boxes, tribuna i,
per descomptat, els 4.655
metres de rectes i corbes que dibuixen la característica
silueta del Circuit. Un al·licient considerable, suficient per desafiar la
gelor matinal instal·lada en aquest terme municipal de Montmeló.
I per aquestes contrades del
Vallès no s’hi arriba per casualitat, un matí que surts a passejar..., sinó en
cotxe i amb l’itinerari clar de com anar-hi (una qüestió que ningú havia tingut
en compte...). Així que després d’insistir en recorreguts absurds i desesperants
per polígons industrials fantasmagòrics i desoladors, trobem la sortida
d’aquest laberint fatal per arribar a l’aparcament que ens han habilitat per a
l’ocasió, tot i que mitja hora més tard del que havia previst...
La cursa anterior a
l’oficial comença en aquest moment: una bona patejada fins la zona del paddock
(on trobarem les llistes amb el número de dorsal), cues llarguíssimes per
accedir als boxes (on recollirem samarretes i dorsals), canviar-nos allà on
sigui, i a córrer cap a la línia de sortida! Encara no sé com ho hem aconseguit
però tenim els tres dorsals i samarretes (sí, tres!, que la Lluïsa participa en
els cinc quilòmetres i en Martí en la infantil!) i el menda, amb el dorsal a la
boca (on estan els imperdibles???), ja està corrent per la recta principal en
direcció a la línia de sortida (cinc-cents metres enllà...) a un minut de les
deu del matí. Wuauh, un escalfament previ impecable!
Només amb un minut de retard
respecte el tret de sortida inicio la cursa, estressat i esbufegant, com és
natural, i amb el dorsal plegat a la mà. Un cop asserenat, i ajustat el ritme,
començo a notar bones sensacions, que es tradueixen d’inici en avançaments
massius. Percebo força ambient, molta samarreta groga, i encara massa
concentració de corredors.
Superada la primera corba enllaçada dreta-esquerra
afrontem l’eterna i mítica corba Renault (lleugerament peraltada i batejada,
com totes, a cop de talonari...), cap a la dreta i en inoportuna pujada inaugural
de força desnivell! Per fortuna la corba Repsol ens compensa l’esforç amb una
suau baixada fins a la corba Seat, molt tancada a l’esquerra. És hora de
recuperar forces ja que passada la setena corba del Circuit, la TV3, tocarà
afrontar la pujada de ‘La Moreneta’ fins arribar a la corba Campsa. Segueix una
llarga recta de baixada i ens llancem a la famosíssima corba La Caixa per a prémer
les dents fins la següent corba, la del Banc de Sabadell, que precedeix una
Chicane molt ràpida. Per fi última corba molt oberta, la de Turisme de
Catalunya, i posem la directa per la recta principal del Circuit (una de les més
llargues del Mundial amb 1.047
metres !). En total, setze corbes: nou a la dreta i set a
l’esquerra. Els qui competien en la distància dels cinc quilòmetres ja ho tenen
fet, la resta seguim!
Superada la tribuna
principal, avui deserta, ens endinsem en territori desconegut. L’organització
de la cursa ha previst tres quilòmetres fora del Circuit, a diferència dels
anys anteriors... Un segment criminal, la meitat de forta baixada i l’altra
meitat de mortífera escalada fins a incorporar-nos de nou a l’alçada de la
corba Repsol i tornar a respirar amb uns quants metres de descens (maleïda
variant!). Ara per fortuna només toca resseguir els últims dos quilòmetres del
Circuit, amb l’estratègia apresa en la primera volta, fins a la línia de meta. Cursa amb inici accidentat que m'ha sorprès gratament amb la segona millor marca personal: 42'16''.
Però atenció, que hi ha dos il·lustres
runners més que avui també participen. La Lluïsa, per la seva banda, ja ha
acabat la seva actuació en els cinc quilòmetres amb un meritòria marca (tenint
en compte la manca d’entrenament en les darreres setmanes...) de 29’07’’. Molt
bé Lluïsa, t’has guanyat un entrepà de butifarra!
La promesa atlètica de la
família, el senyoret Martí, per endur-se el seu entrepanet de pernil (i
probablement una medalla) haurà d’esperar a passades les dotze del migdia, hora
en què s’iniciaran les curses infantils. Mentrestant esmorzarem (n’Arnau també!)
i farem els curiosos per allà on ens deixin passar.
Segueix fent un fred de
nassos així que hem enfundat la samarreta tècnica d’en Martí damunt la seva pròpia
jaqueta, homenatjant sense pretendre-ho al pneumàtic animat Michelin (on millor
per a fer-ho?). Glaçats i tips d’esperar el nostre torn, amb el constipat ja
garantit, abordem la pista disposats a pressionar una organització caòtica. En
deu minuts, i ja són prop de la una..., es dóna el tret de sortida als més
petits, Martí inclòs, enmig d’un desordre general i la sensació de què tot
plegat no es podia fer pitjor. Però tant se val, perquè gaudim intensament
d’aquests minsos tres-cents metres (per a ells inacabables...). En Martí s’hi
ha dedicat a fons, per sorpresa meva..., i s’ha esforçat fins a l’últim metre,
esperonat per la munió embogida de pares i mares que també acompanyen als seus
fills i filles. L’enhorabona Martí!
I això és tot! Directes cap
a caseta, tot d’una!, que avui caurem tots malalts... Tanco el periple de curses
d’aquest any molt satisfet, tant per haver iniciat en Martí a les curses
populars com per haver consolidat una marca personal molt bona en els deu quilòmetres,
i ja amb la mirada posada als reptes del primer trimestre del 2014: dues mitges
maratons, una maratest de trenta quilòmetres i... uhm..., no goso dir res més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada