27 de desembre de 2013

90a JEAN BOUIN - 24/11/13 - 41'57''

A què treu cap ara (passat un mes!) fer esment de la mítica Jean Bouin? La resposta és concloent: ressaltar la meva millor participació, fins a dia d’avui, en la popular distància dels deu quilòmetres! Aquestes proeses un ja no les fa tots els dies, així que dediquem-li un post, millor tard que mai...


Ens remuntem al matí més gèlid del que portem d’any, i consti que ja l’acabem... El pseudoministre Montoro adverteix amb repugnant cinisme, en clara al·lusió a les aspiracions sobiranistes catalanes, que fora d’Europa fa molt de fred... No cal que es preocupi, perquè avui som més de 1700 ànimes que desafiem una temperatura siberiana acompanyada d’un ventet tocapebrots únicament pel gust de córrer i participar d’una de les primeres curses d’asfalt d’Europa. La Jean Bouin és, per mèrits propis, la clàssica de l’atletisme amateur i professional. Enguany compleix ni més ni menys que noranta anys i, a jutjar pel poder de convocatòria i l’animació general, se’ns mostra força vigorosa i amb llarga vida per davant.


Els calaixos de sortida, tot i la veterania de la prova, s’han convertit en un autèntic despropòsit multicolor. Són les 8:58, a dos minuts del tret de sortida (ningú s’hagués queixat de començar una horeta més tard...) comparteixo espai amb dorsals grocs, blaus i verds. I, és clar, com era d’esperar, els primers metres d’escalfament pel carrer Lleida són caòtics. Sort de la Gran Via, beneïda Gran Via, que gràcies als cinc carrils emplaça dòcilment a cadascú al seu ritme de confort. I per aquesta llarga recta cremem sola amb el pilot automàtic posat, assabentats d’un fals pla que ens acompanyarà fins a plaça de Tetuan. Els qui s’han inscrit a la inaugural cursa dels cinc quilòmetres ja divisen la meta, força metres enllà, sota l’Arc del Triomf, tradicional punt d’arribada durant aquells anys en blanc i negre. La majoria, no obstant, passarem de llarg per resseguir el parc de la Ciutadella pel passeig de Picasso i tombar per Marquès de l’Argentera. El primer parcial, permeteu-me que ho destaqui, ha estat de 20’16’’; os pedrer, Maria santíssima!

El passeig d’Isabel II comença a emprenyar una mica, per llarg i per monòton. Tots els corredors tenim dins del cap l’últim terç de cursa, ascendent fins l’arribada. Així que ara convé autoexaminar-se per apretar i esgarrapar tots els segons que després perdrem o bé dosificar-nos a consciència amb previsió del que vindrà. L’horrorosa plaça de les Drassanes ens convida a iniciar la incòmoda avinguda Paral·lel. Una pendent desagradable que suportem amb bona cara perquè el pitjor encara ha d’arribar. El carrer de Tamarit serà la cruel drecera que ens conduirà a l’exigent escalada final pel carrer Lleida, obligada penitència pels qui avui pretenen rebaixar la marca personal. Molts temíem una ascensió més diabòlica i quasi per sorpresa encarem l’avinguda de Rius i Taulet i ens dediquem el gir de la glòria cap a l’avinguda Reina Maria Cristina, donant-ho tot i lliurant-nos a un deliciós esprint on retallar dos o tres segons al marcador oficial. Wuauh, és ben cert que l’entrenament disciplinat, regular, és la base de la competició. El temps real final ha estat de 41’57’’, molt per sota de l’anterior millor marca. Veig complicat superar en un futur aquest registre; probablement s’instal·li mesos i mesos al capdamunt de les meves gestes personals. Sigui com sigui, un ritme mitjà de 4’11’’ per quilòmetre no és gens menyspreable.



Primera (debut amb MMP!) i última (mai tornaré a pagar 17 euros per una cursa popular!) participació a la històrica Jean Bouin! I volant cap a caseta, que fa un dia perfecte per enxampar un refredat... Fins la propera!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada