18 de setembre de 2014

XIX CURSA ATLÈTICA FESTA MAJOR POBLE NOU - 14/09/14 - 42'48''

Si ja m’ho pensava... no són les bambes sinó les cames. Avui, en motiu de la inauguració oficial de curses de la present temporada, he estrenat les flamants Brooks... i tampoc he pujat al podi, ni de lluny, com era d’esperar...

Advertit per veterans reincidents i exploradors infatigables, la Cursa Atlètica Festa Major Poble Nou havia de ser (i ha estat!) una aposta guanyadora. Una organització modesta però modèlica, molt atenta a l’essencial sense oblidar els detalls d’una cursa autènticament veïnal i de barri. Sense estridències, de preu assequible i (potser sota l’eufòria de la Festa Major en què s’inscriu) un banquet post-cursa sense igual.


A la plaça Espronceda, a tocar de la Gran Via, ens concentrem els qui encara hem de recollir dorsal i samarreta tècnica (de tirants!, s’agraeix l’originalitat).


Fidel al manual del ritual runner, m’he incorporat a l’habitual cua de buidatge previ a la Cursa (estampa que algú ha volgut immortalitzar...):



La sorollosa timbalada precedeix el tret de sortida, amb estricte puntualitat poblenovina, a les 9.30 en punt. M’he ubicat tant a prop de l’arc com he pogut, conscient d’uns imminents girs on el tumult (uns 1000 participants en total) pot dificultar o interrompre el pas.


Bona arrencada! Tant el primer quilòmetre, que amaga un suau ascens pel carrer Bilbao, com el segon, de còmode recta pel lateral de la Gran Via, per sota dels quatre minuts.

La línia blava inconfusible que sobreviu damunt l’asfalt, testimoni de tantes il·lusions i patiments en la passada edició de la Marató de Barcelona, ens acompanya més enllà de la Gran Via: per la rambla Prim i bona part de l’avinguda Diagonal.



Creuo l’equador de la prova amb un temps de 20’40’’, just abans d’hidratar-me en l’avituallament intermedi, i comprovar de reüll l’oportunitat perduda de proveir de carburant les fatigades cames en la benzinera del carrer de Pere IV.

En endavant, a pitjor; a cada punt quilomètric s’escapen més segons. Els parcials s’eternitzen i el desànim va en augment. En l’únic tram compartit del recorregut, coincideixo, però en sentit contrari, amb el cotxe que encapçala la Cursa i, a pocs metres, amb el primer classificat (destacadíssim) i els seus perseguidors.


Amb el convenciment que la catàstrofe, tenint en compte la insuportable xafogor que patim i els evidents efectes del parèntesi estival, no serà tan monumental com preveia, li dedico el millor somriure a la circumval·lació del centre comercial de les Glòries i em buido amb tot l’humor de què sóc capaç a l’etern carrer Perú, des d’on ja distingeixo a la llunyania la munió d’espectadors que certifiquen l’últim gir cap a la meta.


L’estímul dels crits d’ànim em fan prémer l’accelerador, creuant la línia d’arribada amb un bon gust de boca: 42’48’’. Aquest temps final evidencia un segon parcial més lent, tot i rubricar la cinquena millor marca personal en deu quilòmetres...




El festí que segueix, com ja he avançat, és només apte per a valents: aigua fresca, entrepà de botifarra, vi, cervesa... i gelat! No es pot demanar més... que alguns ja no dinaríem... A partir de ja, m’afegeixo com a altaveu de les virtuts d’aquesta Cursa perfecta. Una estrena de temporada immillorable!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada