23 d’octubre de 2014

X MARATÓ DEL MEDITERRANI - 19/10/14 - 1h37'34'' + X Cursa de la Dona


Sovint les curses populars escullen una plaça o artèria emblemàtica, i adequada al volum de participants que acull, per a plantar els arcs de sortida i arribada i la resta d’infraestructura logística vinculada a la prova. Per això, els barcelonins estem farts de transitar amb dorsal al tors, cercant el color del calaix que ens correspon, per l’avinguda Maria Cristina, a qui ningú (ni la immesurable Cursa del Corte Inglés) li discuteix l’hegemonia de les més multitudinàries arrencades i arribades per Barcelona, Marató inclosa.

En curses més modestes (en termes d’inscrits) s’opta per la plaça principal del barri, pel carrer Major o altres vies principals ... i a la perifèria de la gran ciutat sovinteja l’engrescadora alternativa d’un parc semiurbà o, en el millor dels casos, un estadi o pista d’atletisme municipal. Sigui com sigui sembla que hi ha poc marge per a la sorpresa, excepte en cites puntuals (claustrofòbica Discovery Underground a banda...) com la Marató delMediterrani (tot i el nom, ja fa dos anys que ha prescindit de la distància llarga) que ens convoca a l’insòlit canal artificial de Castelldefels, construït amb motiu de la celebració de les competicions de piragüisme dels Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992.


Avui m’estreno en aquesta Mitja, on es preveu una assistència massiva de 4000 corredors. Al subsòl poligonal de Castelldefels, a les recòndites entranyes del centre comercial Ànec Blau, recullo dorsal i bossa del corredor (que inclou samarreta tècnica i ulleres de running). A l’altra banda de l’autopista, encaixat amb l’autovia, em sorprenen les dimensions del canal: 1200 metres de llarg i 120 d’ample. Impressionant i captivador.


Òbviament tot està ja preparat. Força corredors s’amunteguen al guarda-roba mentre d’altres s’entretenen amb estiraments i escalfament en grup o en solitari pel perímetre del Canal. Cinc minuts abans de les nou ens ubiquem lliurement (atenció: no hi ha calaixos de sortida) darrera el cronòmetre, tant els qui participem en la Mitja Marató, com els qui ho fan en la modalitat de 10 quilòmetres, com els qui s’han inscrit en la Marató per parelles.





Compte enrere, que ja són les nou del matí, i... sortida! La idea és, aprofitant la benevolència del recorregut, mantenir-me per sota els cinc minuts per quilòmetre. Durant el primer tram, paral·lel a l’autopista, s’estira el grup i s’ajusten els ritmes. A l’avinguda del Mar, que ens duu directes al front marítim, continuem acomodant el pas, encara fresc, evitant l’eufòria dels primers quilòmetres i, sobretot, la referència enganyosa d’altres corredors que potser disputen la prova curta (no sempre és fàcil distingir el color del dorsal mentre correm...). I així, amb la posada a punt finalitzada, ja hauré liquidat el primer parcial de cinc quilòmetres, amb un ritme prudencial de 4’37’’ el quilòmetre.


L’atractiu del flamant passeig Marítim és innegable, tot i que potser n’acabarem farts després de tanta anada i tornada. Aprofitem el parèntesi que ens permet una curiosa mini-desviació per dins la urbanització per a trencar tanta monotonia, pocs metres abans de tombar cap al Canal Olímpic i travessar amb cautela l’única pendent que ens perseguirà repetidament: el pont de l’autovia.


Resseguim la via que acompanya el Canal per a accedir-hi des de l’extrem més allunyat de la platja i, com qui no vol la cosa, creuar la línia de meta per primera vegada (que encara em queda més de la meitat!) amb un segon parcial més ràpid que el primer i un temps als deu quilòmetres de 45’53’’.

Els qui pretenem completar la Mitja no ens aturarem, òbviament, si de cas ens avituallarem i tornarem cap al pont fatídic, creuant-.nos ara amb els qui encara han d’entrar al Canal. En arribar, de nou, al passeig Marítim girarem cap als barris de la Pineda i Lluminetes de Castelldefels. Es tracta d’un llarguíssim tram d’anada i tornada, ideal per activar el pilot automàtic i minimitzar el desgast, tant físic com mental. Un crit, a la llunyania, em desperta d’aquesta letargia intencionada: l’amic Àlex (i el seu pare), fill adoptiu de Castelldefels, ha sortit a estirar les cames i, de passada, a deixar-se seduir pel pas dels corredors en aquest punt, qui sap si postulant-se com a víctima runner en la propera edició. Els corresponc la salutació a les portes del quilòmetre quinze, on m’hidrato amb isotònic i reviso el crono: parcial quasi idèntic al primer, a 4’38’’ el quilòmetre!


Passem de llarg el carrer que ens duria directament al Canal per a insistir amb l’impertinent i tediós passeig Marítim; un quilòmetre d’anada i un altre de tornada. Fins que, per fi, travessem per última vegada el pont de la discòrdia, amb un somriure als llavis perquè ja afrontem els darrers tres quilòmetres. M’incorporo al carril perimetral del Canal (avituallament sorpresa a l’entrada!), meravellós escull final abans de meta. Ja no hi queda cap carta amagada, tot el que em queda està a la vista, i a l’abast. En aquesta volta gloriosa, i interminable, em distrec amb les peripècies dels qui practiquen wakeboard, una mena d’esquí aquàtic propulsat per un cable ski i que inclou diversos obstacles i rampes...

Al pas pel contigu Pitch&Putt, a poc més de cinc-cents metres de l’arribada, ja constato la impossibilitat de rebaixar la millor marca personal en Mitja Marató (1h36’06’’), així que prefereixo no rebentar-me en un esprint agònic. Sobrepasso la línia de meta amb un temps final d’1h37’34’’ i molt bones sensacions. L’avituallament postcursa és generós i inclou un entrepà vegetal amb formatge que em cau divinament. Una cursa excel·lent!



El rellotge em diu que, si m’afanyo, puc arribar a la recta final de la desena edició de la Cursa de la Dona, que transcorre en aquests precisos moments per Barcelona. La connexió Canal Olímpic-plaça d’Espanya és fàcil i ràpida, i encara més fent-la en moto; així que gas a fons i directe al carrer de Tamarit, per a sumar-me a aquesta magnífica onada rosa (25000 dorsals distribuïts!), d’esperit lúdic-esportiu, i gaudir d’una jornada solidària que fomenta la vida saludable i promou l’ajuda en la prevenció, diagnòstic i lluita contra el càncer de mama.



L’ambient, en el tram de l’avinguda de Paral·lel, és genial. Ni rastre de competitivitat, perquè avui no compta el temps final sinó la causa. I enmig de la marea, lliurades a l’últim quilòmetre de la Cursa: la meva mare, i la Lluïsa, també amb la seva mare. Les acompanyo els darrers metres (dels 7,8 quilòmetres totals!); el seu orgull i satisfacció són la meva alegria! Felicitats campiones!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada