Ja ha arribat el dia 9, tot i que encara és fosc. A les set
del matí (consti que ho hem pactat entre tots...) tenim un esmorzar generós i
variat al menjador de la casa rural. Per fi coincidim amb els altres ocupants
de la casa, òbviament també participants de la Cursa. Ells reincideixen
(asseguren que la BSS és altament addictiva), per això ens ajuden amb el nostre
gran mal de cap: quan i on aparcar el cotxe aquest matí a San Sebastián (la
jugada, gràcies als seus consells, sortirà rodona!).
A les vuit del matí, a San Sebastián, clareja i encara no
plou, però fa un fred de nassos. La presència de corredors pels carrers ja és
evident. A resguard del vestíbul de l’estació de Renfe esperem el tren que ens
ha de dur fins a Irún. Ens acomiadem de la Lluïsa i ens encabim com a sardines
a l’interior del vagó, amb centenars de corredors anònims que persegueixen la
mateixa il·lusió.
Un cop a destí... esperant l’embarcament als autobusos
gratuïts que ens acostaran a Behovia, cauen les primeres gotes... i tothom qui pot
(no és el meu cas) es refugia sota capelines, impermeables o caputxes... Diuen
que a Euskadi si no plou i fa vent és perquè ja falta poc... Amb aquest mal
presagi meteorològic finalitza el servei d’autobús, en territori francès! Tornar
a Espanya vol dir creuar el pont del riu Bidasoa i seguir la marabunta de
corredors fins a la cua de la recta de sortida... L’ambient en aquesta àrea
d’espera i escalfament és brutal: l’speaker hi posa tota l’ànima mentre les
pantalles gegants retransmeten reaccions in fraganti dels corredors...
Tothom té el seu horari i el seu recorregut degudament
previst. Si ahir per la tarda la Behovia Txiki va acollir dins el miniestadi
d’Anoeta les curses dels més petits (fins a 13 anys), els primers d’aquest matí
en començar a córrer seran els corredors d’entre 14 i 18 anys, que amb
l’estrena de la Behovia Gazte, a les 9.30, fruiran dels 4,4 quilòmetres finals
de la germana gran, des d’Herrera fins al Boulevard donostiarra. La resta, uns
30000 corredors!, tenim assignat un color, i un número de calaix, en funció del
temps acreditat. La il·lusió que ens ha fet compartir el cap de setmana duu
implícit compartir també les sensacions i emocions de la Cursa, per això en
Miki i jo sortirem plegats en l’onada blava prevista per les 10.40 i, amb tota
seguretat, creuarem la meta junts!
Per sort la pluja disminueix, i fins diria que es vol
imposar el Sol. El refugi seria insuficient en aquesta zona: només una
benzinera i unes botigues de souvenirs i alimentació que han decidit
incomprensiblement aixecar la persiana... Hem entrat en calor, per vergonya
aliena, amb la versió més horripilant que mai s’hagi estampat en una samarreta
del Barça:
Per la pantalla gegant hem participat en el compte enrere de
la primera onada, a les 10 en punt! L’entusiasme és col·lectiu i la impaciència
es desborda. Seguim esperant una bona estona al desè calaix, dels 19 que hi ha
en total!, mentre es succeeixen les sortides davant nostre. Fins que, per fi,
els voluntaris ens permeten avançar lentament cap a la línia de sortida. És com
si acabéssim de pujar a la vagoneta d’aquella atracció espectacular i
desconeguda, just en el moment que baixa la barra de seguretat que ens
subjecta, i que ja no ens deixa escapar... No hi ha marxa enrere: expectació,
nervis i il·lusió. Centenars de capelines, jerseis i samarretes, que tan
benestar han dispensat fa una estona, abandonades per les voreres... Ara sí,
puntualíssim, el nostre compte enrere! Som-hi Miki, que això serà l’hòstia!:...tres,
dos, un... i a córrer!
La Cursa, perfectament dibuixada dins del cap, presenta en
vint quilòmetres dos gegants poderosos i un continu d’entreteniments per a
digerir-los; vaja, un perfil de muntanya russa!, com s’entossudeix a
recordar-nos l’omnipresent logotip de la Cursa.
Tan sobrats anem que aprofitem els primers metres, que
segueixen en pla al riu, per a escalfar, ja que fins ara no havíem estirat ni
una sola articulació. Amb aquest brevíssim rodatge ens endinsem al centre de la
ciutat irunesa, ben carregades d’espectadors. El perfil s’endureix gradualment
a mesura que ens acostem a Ventas de Irún... no res, pecata minuta... i
baixada, preparant les cames per a la temuda ascensió al cim de Gaintxurizketa.
Gaintxurizketa, un gegant (impronunciable) temut pels
habituals, de més de dos quilòmetres d’exigent pujada, oportú avituallament
inclòs. Sembla mentida com, en un paratge interurbà tan inhòspit, ens
acompanyin tants animadors ( i tan sorollosos)!
Primer escull superat, a ritme conservador però constant. Ara
toca gaudir del tram nou, que recupera l’itinerari primogènit, i que ens permet
recuperar velocitat en un llarg descens que ens torna el somriure fins més enllà
de l’equador de la prova. Aquesta segona part, parcialment experimental, rebrà
de ben segur les millors aprovacions dels corredors: si l’animació que es
respira als barris exteriors d’Errenteria és brutal, el que ens espera al
centre de la ciutat és indescriptible. Mai havia viscut un ambient tan
multitudinari, ni un fervor tan autèntic. Sento com la gent em mira als ulls i
em crida pel meu nom! Em faig un fart de donar la mà a nens, amb la seguretat
de transmetre’ls la passió i el gust de córrer... cada maneta estesa és una
il·lusió i en cada toc recullo un somriure!
No tinc cap dubte que Arrenteria es consolidarà com a pas
obligat. El que segueix ens obliga a regular de nou l’esforç, perquè toca pujar
a Capuchinos, un altre peatge (menor) a les sofertes cames: l’escalada és curta
però severa.
La baixada posterior ens obsequia amb l’estampa de la badia
de Pasaia, amb el port pesquer i de mercaderies en primer terme. Sovintegen durant
la Cursa mostres de sincera simpatia i afinitat amb els corredors catalans, al
crit de ‘Visca Catalunya!’ La trascendència de la data (no oblidem que ja fa més
de dues hores que els catalans voten sobre el seu futur polític), i més d’un
paral·lelisme identitari amb la societat basca, intensifica una complicitat recíproca.
Es succeeixen un parell de pujades i baixades, els experts
en diuen ‘tobogans’, abans d’encaixar el segon monstre de consideració de la
Behovia-SS: l’alto de Miracruz. I com passa sovint, tant inequívoques i cruels han
estat les advertències que quasi ens l’hem menjat sense adonar-nos, a base de
dosificar-nos fins a l’extrem.
A tres quilòmetres de la meta la Behovia és nostra! Tot
baixada per l’avinguda Ategorrieta, de nou atapeidíssima d’animadors. Fins al
final crec que no hi ha ni un sol espai buit, i la gent s’amuntona en segona i
tercera fila..., simplement increïble!
L’avinguda de Navarra ens acosta a la platja de Zurriola on
ahir, atenció!, 10.000 persones van participar en un mosaic humà amb les
banderes de Catalunya i Escòcia com a suport al dret a decidir dels pobles! Catxis,
i ens ho vam perdre...
El quilòmetre final per l’avinguda de Zurriola és
espectacular, no es pot dir més. Un passadís, literal, d’espectadors que t’empeny
cap a la línia d’arribada. La llàstima és que enfilem els darrers metres, i que
això no ho podrem gaudir massa estona més, perquè malauradament la Behovia-SS s’acaba.
A estones voldria caminar, per dilatar més l’experiència..., però ni les cames
responen perquè sembla que volen, convençudes de poder fer milers de quilòmetres
en aquest magnífic ambient...
Passat el pont del Kursaal, encara a la distància, al lloc
pactat, distingeixo a la Lluïsa saludant efusivament. Per si l’emoció encara no
era màxima, i després d’un petó merescudíssim a la Lluïsa, sostenim amb en Miki
l’estelada per a recórrer emocionats els metres finals... pell de gallina... creuem
la meta... abraçada final... un repte compartit, una il·lusió viscuda
intensament...
La medalla al coll se la penjarà el qui ha acabat la Cursa,
independentment del temps invertit, però la veritable ànima de la Behovia són
els voluntaris, els organitzadors i els milers i milers d’animadors que
esperonen amb entusiasme des del primer fins al darrer classificat;
malauradament no hi ha medalles per a tots ells, però sí un reconeixement explícit
i unànime a la seva feina, al seu suport i al seu ànim.
A la casa rural encara ens esperen dues recompenses més: l’una,
un deliciós i reconfortant brou que ens prepara la gentil mestressa de la casa,
i l’altra (després d’una dutxa molt oportuna) una cervesa artesana pro-independència
Sí+Sí, que ha vingut des de Barcelona esperant el millor moment per a ser
consumida... ‘ara és l’hora’!
La Behovia-San Sebastián ha estat tot un cap de
setmana intens, una experiència inoblidable i un fenomen social, en una data
especial i molt reivindicativa... plena d’emocions. Eskerrik asko BSS2014!
Ho repetim l'any que ve?
Espectacular descripció d'un diumenge "historic", ple d'emocions i sensacions diverses, moltes de les quals viscudes amb la mateixa intensitat, veig. Jo em quedo amb el pas per ERRENTERIA, on el public ens va fer volar literalment, i en l'ultim quilometre final, on el moment estelada es indescrptible ... Gracies per ser tan benevol en la descripció de la cursa propiament dita, i no mencionar que vas haver d'arrastrar un "lastre" duran 20 km, sembla que jo també anés sobrat i tot .... jejejeje
ResponEliminaL'any que ve repetim, i taaaant, i amb més gent segur ....