Pels pèls... quasi marxem de Budapest sense viure
l’experiència d’un ‘ruin bar’. Ho hem anat posposant, per una cosa o altra, i ha
quedat relegat a l’últim matí... encara que millor tard que mai!
N’hi ha uns quants escampats per la ciutat però, davant les
circumstàncies, m’he llençat desesperadament al ‘ruin bar’ de referència: el
popular Szimpla Kert. La prestigiosa revista Lonely Planet l’ha inclòs a la
llista dels millors bars del món, i mèrits no li falten!
L’etiqueta ‘bar en ruïnes’ no li fa justícia, perquè es
refereix només a l’embolcall. Tot el seu esquelet (parets, terra,
revestiments...) estan visiblement destartalats; quasi sembla que l’edifici pot
esfondrar-se en qualsevol moment. Però l’encant es produeix quan descobrim l’escenografia
que acompanya aquest lúgubre i sinistre escenari...
No hi ha prou ulls capaços de captar la infinitat d’originals
composicions surrealistes amuntonades per les habitacions que, malgrat l’aparença
caòtica, es deuen a un subtil i delicat equilibri artístic.
L’Szimpla s’allotja en un edifici de presumpte abandó, al
pur estil Tacheless berlinès (malauradament desnonat), i es distribueix en dos
pisos i un laberint d’insòlites habitacions, algunes tematitzades, que representen
universos propis. La curiositat m’arrossega perplex per tots els racons de la
casa. L’exclusiu disseny de l’interior és meravellós... gosaria definir l’Szimpla
com una galeria d’art excèntrica, gens convencional, a estones incongruent... i
deliciosament creativa i sorprenent, capaç d’encaixar decrepitud i reciclatge amb
avantguarda.
Contemplo en la penombra infinitat d’artilugis mutilats i
obsolets, exquisidament reinventats. L’aparent desordre pren sentit en cada
sala; res és fortuït, sinó meticulosament disposat. La saturació és màxima, no
em molestaré a descriure-la... només la mostra d’un Martí al·lucinat, assegut plàcidament
dins d’una banyera verd-i-blava o capturat amb un atrotinat estoig de bobina de Super8...
Ens acomodem a la ‘sala de les teles’ (com l’ha definida en
Martí), amb dos prodigis de barril: l’hongaresa IPA Galaxy i l’eslovena Lasko Dark.
L’habitació està batejada com a Electric Jungle, i barreja pupitres amb cadires
multicolors (no n’hi ha dos iguals...), monitors penjats del sostre amb imatges
oníriques i molts metres de cable elèctric que insinuen ràfegues de llum. En
Martí, amb ànsia per explorar-ho tot (entengui’s tocar-ho tot), ha descobert una
taula d’operacions plena d’interruptors des de la qual pot activar assecadors penjats
al sostre, un mico que toca els platerets, el rugit d’un monstre espantós o... el
botó que ocasiona la desconcertant alarma ‘fatal error’...que no és fatal sinó
enginyosa i molt divertida.
El passeig pel jardí, abans d’abandonar el local, encara ens
reserva algunes sorpreses... però la llista d’ocurrències artístiques que m’han
fascinat seria tan llarga que tan sols puc reconfortar-me amb algunes fotos... records
inesborrables d’una Budapest cosmopolita i alternativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada