29a MITJA MARATÓ GRANOLLERS/LES FRANQUESES/LA GARRIGA - 1/02/15 - 1h32'34''

Ja no ho compto per setmanes sinó per dies. La força gravitatòria de la Marató de Barcelona és tan elevada que ja res no pot escapar, ni la 29a Mitja Marató Granollers-Les Franqueses-La Garriga, clarament tenyida per una multitud de corredors tan enamorada d’aquesta cursa com excitada per la gran cita del proper 15 de març.

Un servidor, que ja corre (i quasi respira) en clau Marató, s’ha permès el preu d’una de les inscripcions més cares en la distància ‘Mitja’ amb el benefici de gaudir d’una experiència única; i és que, com diu l’eslògan, ‘és quan corro (a Granollers) que hi veig clar’.

Roca Umbert: la fàbrica artística

L’admiració per l’alt nivell organitzatiu comença el dissabte, amb la recollida del dorsal i resta d’obsequis a la Fira del Corredor. Si el dispositiu logístic és immillorable (i la generositat dels espònsors evident), el recinte multifuncional de Roca Umbert és meravellós.

El valor patrimonial que manté la tèrmica de Roca Umbert, testimoni del passat industrial de Granollers, m’ha sorprès enormement. Es conserva gran part de l’estructura original i, pel que he descobert, s’ha reconvertit en un escenari cultural, en un laboratori artístic i creatiu.

Avui no m’entretindré amb generadors, turbines ni calderes (això es mereix una visita expressa) sinó amb el tema que als corredors ens ocupa, tot i que serà inevitable admirar la genialitat d’algunes manifestacions murals i altres proclames reivindicatives: ‘bibliotequem fàbriques!’.

El luxe del Palau dels Esports

Diumenge, a Granollers, fa un fred que pela; a l’ombra no s’hi pot estar, i només on hi toca el Sol el suïcidi és menor. L’instint de supervivència ens ha empès a molts a l’interior del Palau d’Esports, seu del poderós Fraikin BM Granollers, avui abarrotat centre d’operacions de la Mitja i guarda-roba excepcional. Un privilegi reservat a la Mitja!

Autoritats a primera fila

Degudament engabiats a l’amplíssima avinguda de Sant Esteve, encapçala la comitiva un cartell comercial fabulós que, lluny de pretendre estimular als indecisos, dóna rellevància i musculatura a la prova. El primer calaix ja està escrit: l’altaveu mediàtic del kenià explusmarquista mundial en Marató Wilson Kipsang és evident, tot i els altres prodigis que lluitaran per la segona plaça, com l’etíop Sentahey Legese, el marroquí Omar Oughzif o els espanyols Carles Castillejo i Javier Guerra (en categoria masculina) i la ucraniana Olga Kotowska (en femenina). Els seguirem el rastre, amb total admiració, encara que sigui a molta distància...

Ambient i voluntaris: els pilars de la Mitja

Al punt de congelació, la resta de mortals ens centrarem en els objectius personals, intentant gaudir alhora d’una prova inigualable. Arrencar a córrer és una alliberació pels dotze mil participants a la Mitja que ja enfilem cap a Les Franqueses. L’ambient, fins que ens desviem cap als polígons industrials de Llerona i el Congost, és brutal. Els nombrosos i aplicats voluntaris es mereixen tot el reconeixement possible; presents a tots els punts conflictius, atents a qualsevol incidència i absolutament bolcats al corredor; el més profund agraïment, perquè l’èxit de la Mitja també els correspon.

El genoll de la cama dreta, que m’ha tingut (i em té) preocupat des de fa setmanes, respon amb simpatia a les exigències d’un primer tram ascendent i amb un vent en contra força emprenyador. Com qui no vol la cosa (que sí la volem) creuo la catifa dels 10 quilòmetres, amb l’entusiasme desbordat i un temps de 45’19’’. El gust de creuar la concorreguda població de La Garriga no ens el treu ningú; l’èxtasi en coronar la plaça de l’Església és total, digne d’una emocionant meta volant.

I d’aquí cap avall, amb les cames ben engrescades... els dono plena llibertat, sota la seva responsabilitat, amb l’advertència de fins a quatre rampes que sembla que volen boicotejar un descens gloriós cap a Granollers. Comprovo, perplex, com el parcial en el quilòmetre quinze ha millorat respecte els anteriors. Així que segueixo amb bon humor pel tram urbà de Les Franqueses que, passades les dotze, ja és tota una festa (els qui no hi eren a l’anada ja s’han incorporat a la tornada!). A estones l’entusiasme col·lectiu estreny el pas dels corredors i, ho confesso, sentir tan propera l’escalfor i la passió dels veïns (i les contínues manetes esteses dels nens i nenes) em dóna ales.

Malauradament, i això no goso dir-ho habitualment, la cursa s’acaba. Molts voldríem que la recta final, tot i llarguíssima, s’allargués una mica més per a seguir lliscant dins d’aquest passadís formidable, entre crits i aplaudiments (ara ja tinc amb què comparar-ho: la proppassada Behovia-SanSebastián).

Creuar la meta, immers en aquest ambient, conquistant la millor marca personal en Mitja Marató és sensacional. Ah, i al pati del Palau dels Esports encara un últim plaer, abans de tornar cap a casa: el brou d’en Pep Salsetes, un tradicional i distintiu reconstituent d’efecte immediat, saborosíssim!