24 d’octubre de 2015

'PARENZANA' I... VENÈCIA! - 09/09/2015

Anem consumint el capítol a Croàcia; tot el que comença, acaba, només faltaria. L'atractiu i seducció d'Umag s'esvairà (que no s’oblidarà) aquest mateix matí. Però ho tenim ben après: 'a camins llargs, passes curtes!'. Així que esmorzem serenament i ens reconfortem amb la bonança que ens acompanya..., confortats pels al·licients propers. Carreguem maletes i ens llancem a la claredat i precisió d'un eslògan indefugible: 'Putovanje sredisnjom Istrom; Nadahnuto prosloscu', en el que confesso és una aposta personal a cara o creu, que ens permetrà conéixer els paisatges multicolor de l'interior de la península d'Istria.



La sorpresa es descobreix al cim del turó que sosté el poble de Vizinada, on topem (‘in extremis’, quasi de miracle després d’un embolic per carretera) amb el tren Parenzana, que perseguirà les passes dels seu predecessor fins a la ciutat medieval de Motovun.


A banda de la bellesa natural de la vall del riu Mirna, gaudirem d’un tast romàntic d’història local subratllant, amb aquest petit tren, un trosset de l’antiga i estimada línia de més cent vint quilòmetres de ferrocarril Parenzana, que travessava Ístria (des de Trieste fins a Porec!).

Aquella singular connexió, que avui dia agermanaria tres països, s’extingí a meitats dels anys trenta, si bé li rendeix homenatge aquesta menuda i simpàtica rèplica. Amb les polseres corresponents, i uns oportuns glopets de vi local com a benvinguda, resseguim l’itinerari que ens acosti a l’estació ‘Rakotule’.  



En aquesta pausa intermèdia Martí i Arnau s'entretenen de valent, ja sigui oferint menjar als animalets que hi trobem, o gaudint del paisatge istrià i del parc infantil, o perpetrant l’enèssima cercavila… en aquesta ocasió, de pedretes. Ens acompanya una acordió amb melodies tradicionals de la zona, pà casolà amanit amb el cèlebre oli peninsular i…el xiulet irresistible del tren Parenzana convidant-nos a reprendre el viatge.







La segona part del viatge es reserva la distracció afegida d’un parell de ponts de fusta i un túnel. Diversió i excitació garantida entre els passatgers més petits; i admiració i sorpresa en contemplar el poble de Motovun, literalment suspès dalt d’un turó impressionant, entre la resta de passatgers. El maquinista ens adverteix de l’hora en què girarà cua cap a Vizinada, així que serà millor resistir-nos al poderós embruix d’aquesta vila medieval amb l’únic antídot possible: una pivo Karlovacko ben fresqueta!




I fins aquí el nostre curt i meravellós periple per Croàcia. Dilapidem el sobrant de kunas que s’ha anat reproduint dins els nostres moneders en un bar de carretera abans de creuar, per última vegada, la frontera croata i, pocs minuts més tard, l’eslovena.

'Benvenuti in Italia!': ja hi som, a caseta... Tantes vegades ens han confós amb italians que pràcticament ens hem guanyat la nacionalitat. El camping Rialto serà el nostre campament venecià, tant a prop de la ciutat dels canals com reconstituent i apropiat després de maratonianes expedicions per Venècia.







Perquè Venècia és el bombó definitiu del nostre viatge per terres balcàniques. Ho repassem un cop més, davant l’estupefacció de Martí i Arnau: no hi ha cotxes sinó gòndoles, canals enlloc de carrers, ponts com a passos de vianants, de les places en diuen campos i dels campanars campaniles... No hi ha dubte, Venècia és màgica, i única! Aquest mateix vespre, no ho podem (ni volem) resistir, donarem resposta als seus dubtes i recels.


La piazzale Roma és i serà la nostra porta d’entrada i sortida a Venècia. Davant la perplexitat i entusiasme de Martí i Arnau (els seus ullets no donen crèdit al que veuen) avançarem intuïtivament, si de cas jugant a perseguir els indispensables indicadors grocs, cap a la piazza San Marco...





Diuen que les coincidències i casualitats no existeixen, només allò inevitable: dins del laberint gegant i caòtic de carrerons i canals que dibuixen Venècia, ens hem topat amb l’entrada a l’hotel on vaig descobrir amb la Lluïsa l’encís d’aquesta ciutat, l’amor a primera vista, el passat 2007. Tants colors s'han incorporat a les nostres vides d'ençà...



El magnetisme de la piazza Sant Marc és inqüestionable, hi ha qui l’anomena ‘el saló més elegant d’Europa’... Entre el seu perímetre porticat s’hi concentren tants turistes meravellats com coloms juganers...



En un dels laterals destaca la façana gòtica de la basílica de Sant Marc, obra mestra bizantina i centre religiós de la ciutat. Per aquí hi hem trobat apilotades les passarel·les de trànsit en cas d’acqua alta, un fenomen freqüent en aquesta plaça per tractar-se del punt més baix de la ciutat. Avui, tot i l'exultació general que generaria una petita inundació, trepitgem el patró geomètric d'un paviment totalment sec.

Em llenço per terra procurant enquadrar Martí i Arnau amb l'emblemàtic campanile de la ciutat. Els seus prop de cent metres ridiculitzen les rèpliques bessones ornamentals a l'entrada de la Fira de Barcelona, aixecades amb motiu de l'Exposició Universal de 1929.



El lleó de Sant Marc representa el símbol tradicional de Venècia i en trobem molts escampats per la ciutat. Ens hem atrevit amb el més dòcil, però hem jugat a trobar tots els que hi ha a la piazza, i n'hem comptat... (no ho diré, prou que ens ha costat)... més de cinc!


A prop de la concorreguda piazza, al campo de San Filippo e Giacomo, ens sedueix la trattoria tradicional veneciana Aciugheta, per l'ambientació del local i per la quantitat-qualitat i preus dels plats que despatxen. Ens rendim, farts d'anar-ho posposant, a la inconfusible pasta i deliciosa pizza veneciana, gruixuda, torradeta, cruixent i tricolor (com la bandera del país): alfàbrega, mozzarella de búfala i tomàquet fresc, La gastronomia italina, sobradament universal, sempre procura i protegeix el bon prestigi local; un valor segur.

Acabats de sopar, amb la satisfacció d'un àpat memorable, encara gosem capbussar-nos de nou en l'epicentre venecià, que manté una aglomeració evident i, a estones, altament densa. N'hi ha que encara s'etretenen resseguint a tota velocitat les sanefes del mosaic de la piazza... Jo, en canvi, estic al límit de la rendició... ho sento: bona nit.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada