13 de novembre de 2015

51a BEHOBIA-SAN SEBASTIAN - 8/11/15 - 1h50'17'' - 2a part

Les comparacions sempre són odioses, i més encara quan confrontem l’edició d’enguany amb la fulgurant edició del cinquantenari. El llistó de l’any passat va fregar l’excel·lència, així que per als repetidors la Cursa d’avui té poc a guanyar i potser alguna cosa a perdre. D’entrada, desconfio d’una previsió tan estiuenca, que ens amenaça amb vint-i-molts graus al migdia; l'estiuet de Sant Martí s'ha proposat un pervers doble efecte: agitarà l'animació dels espectadors i, alhora, ensorrarà expectatives i facultats dels corredors.

De bon matí, per l'empedrat de la Parte Vieja ja no hi ha rastre de pelegrins deambulant amb zuritos, txikitos, i saboroses delícies en miniatura, sinó un lamentable escampall de deixalles i porqueria sobrant de la batalla nocturna.


'All I need is coffee', òbviament... com tantíssims altres corredors aplegats en els bars més perspicaços i previsors. A pocs metres, intuim la recta d'arribada, amb els habituals arcs inflables i el cronòmetre oficial de meta. Deixem les quatre motxilles a la consigna de la plaça Gipuzkoa, a canvi de quatre capelines innecessàries, i ens encaminem cap a La Estación del Norte pel marge del riu Urumea, bitllet de Renfe en mà, per a trobar-nos amb la resta d'expedició.




En aquest precís instant, són les nou del matí, ja no hi ha marxa enrera. Durant la seguent hora i mitja pateixo continus déjà vus: dins l'atapeït tren, en l'enllaç amb l'autobús que ens acosta a Behovia, al pas pel pont damunt del riu Bidasoa, o enmig de l'excitada marea que espera el seu torn. Em quedo amb la retransmissió en pantalla gegant de l'arrencada de la Cursa. i amb l'entusiasme que s'acumula en les nostres onades intermitges. Malgrat el calamitós accident de trànsit que vaig patir, avui estic rodejat dels amics amb qui havia segellat un pacte. El seu convenciment i determini ens han portat fins aquí, per a satisfer aquell deute pendent amb el millor somriure. Gràcies Sergi, Miki i Miquel.






Al minut pactat, exactament, prenem la sortida amb un himne de fons a tot volum molt engrescador i apropiat: It's my life, de Bon Jovi. No es pot dir més clar: 'It's my life, It's now or never, I ain't going to live forever, I just want to live while I'm alive...'

El recorregut no dóna massa treva, idèntic al de l'any passat: un constant puja i baixa amb alguns cims notables. Les altes temperatures de les onze del matí exigeixen hidratar-nos a fons i moderar el ritme, aquesta no és l'ocasió per a obcecar-nos amb millors marques personals. S'alternen, i això tampoc és novetat, insistents mostres i crits d'ànim i suport, en trilingüe i i efecte envolvent: allez allez, aúpa i som-hi (en versions francesa, basca i catalana respectivament).


Que algú es deixi l'ànima cridant-me 'ondo' o (encara millor) pel meu nom visible al dorsal és digne d'agraïment immediat. Tampoc deixo escapar el gest més efectiu de qualsevol cursa: la de cadascuna de les manetes obertes que s'estenen esperant la nostra complicitat. Amb cada contacte procuro transmetre'ls els valors d'aquesta afició, que confio aviat compartirem, i fer-los partíceps, mentre no arriba el dia, d'aquesta magnífica Cursa.


El pas per Errenteria suposa l’èxtasi i l’emoció total... La cridòria que ens envolta és inigualable i, a estones, fins m’avergonyeix. Aquest únic segment en pla coincideix amb l’equador de la Cursa, i precedeix la temuda escalada al cim de Capuchinos i la imminència al port de Pasaia, que tant bon gust de boca ens va deixar ahir.

Després de sobreviure a l’ascens a Miracruz respirem alleujats, perquè sabem que ja hem superat el tram més crític. Activem el pilot automàtic cap a San Sebastián, fins que voltem per l’avinguda de Navarra, directes a la platja de Zurriola, que s’entreveu en l’horitzó. El passadís d’animadors és espectacular i ens fa volar fins a l’espectacular últim gir, on l’efervescència de la tribuna peraltada d’herba em posa la pell de gallina. Tot s’acaba, tot i que voldríem allargar al màxim aquesta esplèndida recta final. L’emoció, ara sí, em desborda... sentiments, records, alegries i patiments, tot es barreja en aquests metres finals, al pas pel pont del Kursaal.


Sobrepassem la línia de meta, i recollim la medalla, que ens l’hem ben guanyada!, i l’avituallament final. Ens arriba la remor dels nombrosos atesos per cops de calor i el de la tragèdia d’un jove participant; malaurat balanç.


Ens agrupem a la platja de La Concha, tan plena de banyistes a l’estiu com de corredors de la Behovia d’enguany. Un servei postcursa oportuníssim i reconstituent, amb una temperatura de l’aigua només apte per a valents (o inconscients). Uns estampa força inusual, potser inèdita, a meitats del mes de novembre...





El plaer final, ja que no hem trobat ocasió per a visitar el barri del funicular i les clàssiques atraccions, el reservo a una joia artesanal cent per cent donostiarra: la intensa i amargant amber ale Igeldo, dels microcervesers de Gar&Gar. Sense l’ànsia de l’any passat, on un referèndum d’independència de Catalunya captava tot l’interès, però amb ganes de tornar a casa, ens refugiem de nou dins del cotxe i, mentre traspassem les províncies de Navarra, Osca i Lleida, celebrem la victòria del Barça davant el Vila-Real. Definitivament, un cap de setmana rodó!


Enllaç a:







2 comentaris:

  1. a l'arribada no teníeu la fotògrafa de l'any passat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment cert. M’he reservat la millor fotògrafa per al 3 d’abril de l’any vinent... Podré comptar amb tu a París?

      Elimina