3 de novembre de 2015

XXXVa CURSA DE L'AMISTAT - 01/11/2015 - 1h26'

Excel·lent, de nou, i amb el llistó ben alt. Tot i l'absoluta devoció que li professo a la Cursa de l'Amistat, no m’entretindré, any rere any, a repetir ni insistir en les fortaleses ni les gràcies d'una fórmula infalible que l'entronitza merescudament, i per unanimitat, a l'Olimp de les curses de Barcelona; n'hi ha prou a escoltar les alabances tant dels nouvinguts com de la llarga llista de repetidors i reincidents...


Enguany, els elogis pre-cursa van esquitxar a temps a l’amic i debutant Sergi, en suggerent procés de rodatge i autoconvenciment d'estrena en marató... La Cursa de l'Amistat, a més, coincidint inequívocament amb la festivitat de Tots Sants, s'agermana oportunament amb la Behovia-San Sebastián, una cita tan immediata, venerada i afí que sembla que la complementi. Lamentem, si de cas, robar protagonisme a la popular Marató de Nova York iniciada fa unes poques hores... avui el focus està posat dalt de tot de Montjuic, enlloc més.


La Cursa de l'Amistat és una ocasió perfecta per a tastar ingredients en clar perill d'extinció, davant d'un calendari tan oportunista i maquiavèl·lic: autenticitat, simplicitat, naturalitat, generositat, complicitat, solidaritat... Una recepta tan aparentment senzilla i evident com escassa, malauradament.



El recorregut és fidel als principis de geometria bàsica: la distància més curta (uns 16 quilòmetres!), i transitable, entre el Castell de Montjuic i el temple del Tibidabo és el carrer Entença i, un cop creuada la Diagonal, el carrer de Major de Sarrià (les transicions i connexions d’inici i final també avancen pel dret, tot i serpentejant).



Tot just clareja, a quarts de vuit del matí, i fins la bonança meteorològica s’alia amb la Cursa. Ens dediquem a fons amb les fotos de rigor, amb el guarda-roba mòbil, i amb la salutació de Myrna Mates, ànima del Memorial a Francesc Mates, venerable impulsor de l’atletisme popular a Catalunya. L'oportunitat, avui, és única, perquè ens trobem al món real, el de la 'píndola vermella' a Matrix, on no hi ha altaveus ni micròfon sinó ple pulmó, ni tret d'inici sinó compte enrere coral, ni línia de sortida sinó oportuna línia de canvi d'orientació de les llambordes que precedeixen el fossar del Castell... Tots a córrer, enguany, després de trenta-cinc edicions, en versió cronometrada!


Durant el descens, carregats d'impetu inconscient, no avançarem llebres (perquè tampoc n'hi ha) sinó extravagants i enigmàtics aspirants a ninja, shoujos o qualsevol altre personatge clàssic d'anime o manga, amb motiu del vint-i-unè Saló del Manga de Barcelona. Xoc surrealista de tribus urbanes d'estètica peculiar, l'una disfressada i fent cua, la nostra corrent (...i també disfressada).


L'avinguda del Paral·lel és el fatídic punt d'inflexió de la Cursa, a partir d'aquí tot enfila! El tram que segueix, fins quasi l'avinguda Diagonal (que creuarem pel pas inferior que del centre comercial de l'Illa), permet el mode 'pilot automàtic'. Els compatriotes dels salesians de Sarrià són el preludi d'un embut inevitable i preciós, tan poc acostumat a les curses populars: el carrer de Major de Sarrià. Perseguim el rastre ascendent de l'antiga línia de tramvia, mentre deixem escapar les delícies exposades a l'aparador de l'històric Foix de Sarrià.


Arribats a la ronda de Dalt, pocs mantenim la xerrera de fa una estona. És hora de retocar els engranatges, si encara no ho hem fet: plat petit amb pinyó generós. Reconsidero l'ascensió final en equip, deixo alguns metres enrere el turmell adolorit d'en Sergi, per a atacar el cim en solitari (cadascú es suïcida com i quan vol...). Des d'aquí, la imatge és impagable, es distingeix la silueta del Castell de Montjuic (ens hi separa prop d'una hora, massa asfalt, i tantíssims barcelonins anònims, la majoria en pijama...). S’estén una espessa calitja per tota la plana metropolitana, una ambientació pro-Halloween força encertada...

La immediatesa al tren de l'Oest del Tibidabo és evident, com l'accés al Parc d'atraccions des d'una entrada secundària. Pel Camí del Cel del Parc ens creuem amb el Pony Rodeo, el Río Grande o Les Llaunes. Aquesta àrea, de sobres coneguda pels pares amb descendència infantil, culmina amb l'arc d'arribada i l'avituallament final.




La zona post-Cursa es reparteix entre les atraccions més emblemàtiques del Parc. L'Avió, el Carrousel, la Talaia i la roda panoràmica Giradabo, són testimonis d'excepció d'un punt i final perfecte. Guarda-roba agilíssim, magistral. S’imposa canvi de samarreta i protegir-nos d’un vent maliciós, en aquest privilegiat mirador a cinc-cents metres d’alçada, si volem estalviar-nos (a set dies de la Behovia-San Sebastián) tosseta, constipats i a saber què més podria enxampar-nos...




Hi afegirem, com a al·licient final, el descens gratuït (un altre favor de la Cursa, ¿quants en portem ja?) amb el primer funicular espanyol, avui guarnit amb certa psicodèlia. El Funicular del Tibidabo, inaugurat el 1901, tan pràctic i ecològic, ens estalvia en pocs minuts cinc-cents metres de desnivell i alhora permet impregnar-nos d’una nostàlgia i atractiu innegable. Des de l’estació inferior, a la plaça del Doctor Andreu, ens disgreguem tots els passatgers avinguda del Tibidabo avall, satisfets i convençuts de repetir amb la Cursa de l’Amistat l’any vinent.



Enllaç a edicions anteriors:

XXXIVa CURSA DE L'AMISTAT - 1/11/14 - sc.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada