14 de desembre de 2015

XXVa CURSA CEC-COLLSEROLA - 13/12/2015 - 2h03'13''

Ara sí, punt i final a les curses del 2015, amb l’assistència i participació a les noces d’argent de la cursa muntanyenca del CEC per aquest Parc de Collserola, tant proper i meravellós. Celebro l’efemèride, el vespre previ a la cita, a la plaça de l’arquitecte Rovira i Trias, dins del nou santuari cerveser gracienc: La Rovira, que despatxa sota l’empara de la Mare de Déu del Carme (discretament entronitzada a la façana, damunt del cartell), un tast artesanal de luxe!


El matí de noces, com correspon, m’aixeco ben aviat i acumulo un despropòsit rere un altre: ni tinc dorsal (he exhaurit els terminis i condicions per a fer-ho), ni bateria al mòbil (amb els perjudicis que em suposa), ni possibilitat d’aparcar el cotxe degudament (l’estaciono damunt l’acera, assumint riscos). Quasi al so de la botzina, i de la crisi nerviosa, l’organització em permet recollir dorsal i samarreta, i afegir-me a corre-cuita en l’onada de la Mitja, encara a trenc d’alba (que s’intercala entre la versió Marató, que s’estrena enguany, i la Cursa Curta).




Estem advertits, tant els qui han revisat amb cura l’itinerari i el perfil com els qui som assidus als ‘consells exprés’ del Blogmaldito: l’inici és de pur ascens, millor reservar l’ímpetu d’arrencada per a una altra ocasió més favorable. Anem perdent de vista jardins i piscines de les comunitats de La Bonanova i Sant Gervasi; probablement ara instal·lades en xalets de somni, propers a les pistes d’esquí. Estirem la corda del miler llarg de participants a La Mitja per la concorreguda autopista runner (sense peatge) de muntanya del passeig de les Aigües. Ens creuem amb una bona colla d’habituals, encuriosits, alguns també corren, altres han escollit les dues rodes, si bé tots hem matinat de valent.


Cadascú acomoda el ritme en aquest tram pla, gaudint de les fantàstiques vistes sobre la plana barcelonina. Creuem la carretera de Vallvidrera i, ben aviat, enfilem cap al cim de Sant Pere Màrtir. En el primer descens notable que li segueix, potser massa confiat i potser massa condicionat per ritmes que persegueixo i pressionat per companys que duc a l’esquena, ensopego aparatosament i guanyo una ferida al genoll com a obsequi i advertiment, que m’acompanyarà fins a la línia de meta. Massa velocitat i poc control, tot i el bon estat del terreny, m’han provocat l’error. Maleint la meva pocatraça i enteniment arribo al primer avituallament, a les portes del Club Ciudad Diagonal (seu oficial de tantes patxangues futboleres) on m’abasteixo de fruita i agua reparadora.

Tornem a un altre segment d’escalada, que m’obliga a estones a caminar, i encara no hem arribat a l’equador de la Cursa... El turó de Can Pascal m’està esprement les cames, sense pietat. En algun moment arribem al sostre de la Cursa, superat ja el quilòmetre tretze. El descens que s’acosta ens durà, a prop del pantà de Vallvidrera, fins al segon avituallament, sobradament proveït de fruits secs, barretes energètiques, xocolata i fruita. Li dedico també uns quants glops d’aigua i m’aplico amb la següent pujada, la que des de l’estació del Baixador de Vallvidrera em duu fins a la Masia de Vil·la Joana, coneguda com a Casa Verdaguer, i la seu del Consorci del Parc Natural de Collserola, que tantes propostes i activitats educatives promou.

Els nombrosos voluntaris i col·laboradors del CEC es desviuen a indicar el camí correcte i a donar ànims als corredors més perjudicats (em sento al·ludit, gràcies!). Però és cert, ja no hi queda massa, només el malèfic escull final, un corriol diabòlic i pervers, decidit a fer miques l'última reserva que es reservaven les cames. Em pregunto si algun dels participants haurà estat capaç de completar-lo íntegrament corrent, sense rendició; per a mi suposaria un suïcidi. El benigne tram final, per compassió, ens permet creuar la línia de meta amb un somriure als llavis, enlloc de llàgrimes als ulls. La claca, en aquests darrers metres, és força sorollosa i em dóna ales per a un esprint, contingut. Creuo l'arc en solitari i un temps final de 2h03'13'', que em permet una meritòria cinquantena posició. 





L'avituallament final és més que generós: begudes isotòniques i coques o pizza. Un revitalitzant infal·lible al pati de l'Escola Sant Gregori. Una Cursa excel·lent, tant per recorregut com per organització. Queda clar: el Centre Excursionista de Catalunya és tota una garantia, absoluta veterania, un autèntic valor segur; no els calen estridències, ni reclams llempants o espectaculars. El bon sabor de boca s'endolceix encara més quan, arribat al carrer fatídic on he lliurat el cotxe a la cega fortuna, m'apareix just al seu lloc, sense cap màcula ni sanció. Mig favor de la divina providència, i l'altre mig de l'oportuna desídia dominical de la guàrdia urbana... La Cursa CEC-Collserola queda anotada amb majúscules al calendari perpetu de cites ineludibles! Una oportunitat immillorable de tancar l'any... el 2016 m'esperen nous reptes i il·lusions!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada