5 de desembre de 2015

CROS 3 TURONS 2015 - 29/11/2015 - 1h05'37''

A punt de donar per tancat l’any de curses, encara s’han fet un lloc dins l’angost i incòmode desembre dues curses per Barcelona, inèdites per mi fins ara, tot i sobradament gloriades entre els seus participants en anteriors edicions. El punt i final al 2015 el reservo al Centre Excursionista de Catalunya, que enguany celebra els seus vint-i-cinc anys del seu trail per Collserola. Però abans, un bombonet caigut del cel, que s’havia resistit en les dues úniques anteriors ocasions: una cursa de muntanya enmig de Barcelona, el Cros 3 Turons!


Turons a Barcelona? Doncs sí, i alguns ben concentrats, dins del districte d’Horta-Guinardó: el Turó del Carmel, el de la Creueta del Coll i el de la Rovira. Hi ha qui assegura que, en la depressió que permet la serralada de Collserola abans de perdre’s dins del mar, hi ha fins a set contraforts o turons avançats, separats per antigues rieres i torrents. Així, afegim a aquesta peculiar geologia de la plana barcelonina turons menors (inferiors als dos-cents metres d’alçada) com el de Modolell, el de Monterols, el del Putxet, i el de la Peira.


Atacarem avui doncs els turons més eminents, autèntiques talaies amb vistes privilegiades a tota la ciutat de Barcelona. No és gens estrany que s’anunciï l’ocasió com a ‘Cursa amb més desnivell de Barcelona’ o s’enorgulleixi d’atresorar 'el millor skyline de la ciutat'. Per si el reclam encara no fos suficient, la UEC d’Horta organitza i promou la cita, i estableix la sortida i arribada a l’esplanada del davant del Parc de les Aigües, a tres minuts caminant de casa... Com m’hi podia resistir?




El dia anterior, la maniobra de recollida de dorsal no podia ser més indicativa, aplegant els prop de cinc-cents corredors inscrits a la botiga d’esports de muntanya Equipa’t, i intimidant-nos amb una generosa exposició de grampons, piolets, cordes, mosquetons i altres utensilis d’alpinisme; no oblidem que la Cursa dels 3 Turons ens exigirà un desnivell acumulat de 1.010 metres al llarg dels seus dotze quilòmetres; poca broma!


Ni ha plogut, ni plou, ni ho farà properament. El temps és, potser per a compensar el perjudici de l’any passat, immillorable. Ens anem congregant de bon matí davant la peculiar Casa de les Altures, coneguda popularment com a Casa de les Aigües; un edifici d’estil neomudèjar, antiga residència de l’enginyer director de la companyia general d’Aigües de Barcelona des d'on s'abastia d'aigua als dipòsits de Can Baró a través d'uns motors d’elevació (avui rehabilitada com a seu del districte d’Horta-Guinardó).


L’inici, molt puntual, ja mira amunt. Per a escalfar, res millor que l’ascens de circumval·lació al Parc de les Aigües, que ens estira per l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat fins al preludi introductori d’escales que creuen la plaça del Nen de la Rutlla, porta d’entrada al Parc del Guinardó. Entre esbufecs, escalem cap al ‘barri dels canons’, avui dia molt freqüentat gràcies als seus búnquers i als populars miradors del Carmel...; en realitat, lamentables cicatrius d'una Barcelona molt recent: restes d’antigues bateries antiaèries de la Guerra Civil Espanyola, i records d'un barraquisme inadmissible, deplorable taula de salvació de tantes famílies en extrema pobresa i desemparança.


El cim del Turó del Carmel ens obsequia amb una panoràmica deliciosa, amb un inesperat control de pas, i amb una convenient treva, de menys de dos quilòmetres, fins a tornar al suplici d'ascens cap al Turó de la Creueta del Coll. Degudament avituallats, aprofitem la carena que l'antiga pedrera permet per a coronar els seus dos-cents quaranta-cinc metres d'alçada. A estones, ho confesso, no corro sinó que camino ràpid; i a les baixades procuro no emocionar-me en excés, no fos cas... Coronar el segon Turó, a més d'un altre control de pas, suposa creuar l'equador de la Cursa.

L'últim tràngol pertany al Turó de la Rovira, un altre port de categoria especial que ens turmenta de nou les cames. Per sort els voluntaris adverteixen en cada desviació de la direcció adequada, ja que el recorregut és força desorientador, alternant generoses pistes amples amb sobtats trencalls per corriols estrets. Superat aquest darrer Turó aconsegueixo ubicar-me i, conscient del que hi queda, gestionar el tram final de la Cursa que, tot i un petit segment despietat, es torna bondadós. Creuar la línia de meta és donar per enllestida una cursa espectacular, tant per l'organització com pel seu enginyós traç panoràmic (que tantes vegades m'he perdut per a evitar ensopegar-me), amb un temps d'1h05'37''. El millor, no obstant, són els crits d'ànim i suport de la Lluïsa, d'en Martí i de n'Arnau, espectadors de luxe a la mateixa recta d'arribada.




M'acompanyen en el generós avituallament final, que inclou saborosa xocolata amb insuperable maridatge de fartons, fruita a dojo, i safata de llaminadures (de la que alguns se'n beneficien amb fruïció, tot i no dur dorsal... cal dir noms?). El veritable punt-i-final d'aquest matinal esportiu l'escrivim al gimnàs Europolis, on l'abonament familiar ens concedeix l'activitat 'family fit', que no és més que una oportunitat per a compartir amb els fills un munt d'activitats lúdiques i exercicis físics dirigits. Ens encanta, i a Martí i Arnau també, perquè un estil de vida saludable amb l'esport com a eix central és divertit i beneficiós alhora.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada