13 de març del 2016

MONTSERRAT SKYRACE - 25km - 6/03/16 - 3h20'09''

És evident, tot passa per alguna raó: si enguany em lamento per no participar a la Marató de Barcelona és perquè vaig llençar-me al repte estimulant de la Marató de París de principis d’abril. La distribució de càrregues d’entrenament i competició es comuniquen, així que saltar-me la cita barcelonina em permet un marge inexplorat i una oportunitat que, fins avui, mai havia pogut satisfer: la Montserrat Skyrace



El calendari es coverteix en un joc d’equilibris entre ocasions imperdibles, oportunes i il·lusionants, i d’altres cites suïcides, impossibles o poc estimulants. Jo, a més, hi afegeixo una norma fonamental: 'no deixis per demà el que puguis (i vulguis) córrer avui'!


La Montserrat Skyrace és l’únic antídot contra l’aflicció i la nostàlgia que em turmenta, justament avui que han resseguit la mítica línia blava que durà als corredors barcelonins fins a la línia de meta.




M’arribo fins al poble de Monistrol de Montserrat, a l’extrem sud de la comarca del Bages, en la foscor d’un matí de diumenge gèlid (cinc graus a les set del matí...). El cel està serè, no hi ha risc de pluja, però a tots ens convé refugiar-nos al pavelló municipal, on es lliuren els quatre-cents minidorsals blaus (ni un més!, tot i la demanda, tal i com estableix el decret del propi Patronat de la Muntanya davant la perillosa proliferació i afectació de les múltiples activitats esportives dins del fràgil ecosistema d’aquest parc natural). 





Dues modalitats: Skyrace, 25km/1500m D+, i Express, 15km/700m D+. Els més pertorbats i insaciables sortirem a les vuit del matí mentre que els participants de la versió més modesta ho faran a dos quarts de deu. Per què escurçar-ho, em pregunto, si es pot gaudir (i patir!) el doble deambulant per aquest escenari incomparable?









Un fort coet serveix com a tret de sortida de la cursa, i probablement també com a molest despertador per a molts monistrolencs. M’autoexigeixo, com a mínim fins a coronar Sant Jeroni, un ritme ultraconservador, així que ja d’inici passejo els primers quilòmetres pels deliciosos carrers d’aquest poble, que encara dormisquegen plàcidament… fins al pont del popular cremallera de Montserrat, que també deixem enrere; com els meus records i anècdotes d’adolescent, ja en les acaballes d’aquells peregrinatges amb el meu pare, en aquest precís creuament amb la carretera, on escoltava encuriosit les acrobàcies d’un gos guardabarreres que reclamava propines als ocupants del cremallera (fins al fatídic 1953…) i als viatgers dels autobusos (fins ben entrats els setanta…).


La fitxa tècnica de la cursa detalla un dos per cent d'asfalt; i ja sembla resolt perquè ens endinsem per una pista de terra, que és la transició prèvia a una riera força tècnica. El torrent està absolutament sec, només hagués faltat, però és molt pedregós; no val a badar, pel bé dels nostres turmells. Prenem el vol en el següent sender, fins a desviar-nos per un corriol força estret. Guanyem alçada; i ningú avança a ningú, pràcticament, perquè ens movem en filera, sovint caminant (i esbufegant...). El primer avituallament, quasi arribats al quilòmetre sis, és un autèntic bàlsam, perquè no falta de res: llaminadures, fruits secs, truita, olives, fuet, fruita, galetes... i beguda, per descomptat. Empleno dipòsits, i rumb cap a l'ermita de Santa Cecília, 




Santa Cecília és una de les quinze ermites repartides pel Parc Natural de Montserrat. Una preciositat romànica molt coneguda per la seva immediatesa a la carretera. Abans, precisament, de creuar la carretera gaudim aquí del segon tiberi, que ens permetrà iniciar el temut ascens a Sant Jeroni amb la panxa satisfeta.

Al canal de Sant Jeroni no li calen presentacions, només alabances, elogis i profunda admiració. Si aixeco la vista, a risc de caure, hi veig una paret infranquejable. És realment espectacular... tot i que l'estret camí que ressegueix el canal no em permet esplaiar-m'hi. En estricte filera fem ús de les cames i les mans, fins ajudant-nos amb oportuns agafamans en els trams més compromesos i procurant no abocar pedres, pel perill que suposa, canal avall... Aquest segment, tant tècnic i exigent, ens ha permès guanyar molt desnivell, tot i haver-hi invertit força estona. El regal final, per acabar de torturar les cames, és l'ascens esglaonat que ens duu fins al mirador del Moro, on hi ha la popular rosa dels vents i la millor panoràmica possible! No puc ni descriure-ho, em sap greu, però compensa sobradament l'esforç i el sacrifici que hem dedicat des del tret de sortida. 




De baixada ens creuem amb els corredors que encara no han coronat, fins a prendre un corriol estret amb alguns passos en roca que convé afrontar amb serenitat... enlloc d'emocionar-nos a guanyar ritme. Si aixequem la vista, com sempre, gaudirem d'un entorn meravellós i potser distingirem algun fotògraf camuflat entre la bardissa...




Planem damunt de l'abadia, invisibles a la gernació habitual que segur que es concentra davant del monestir, epicentre religiós i de peregrinatge a Catalunya. Molt enllà, tot i en l'actual vessant, s'intueix de nou Monistrol de Montserrat, tot i que primer haurem d'arribar a Santa Cecília, on ens espera el tercer i últim banquet.



Davallem els últims quatre quilòmetres, per corriols on hem de vigilar molt on posem els peus... ara que les forces escassegen. Sento a prop l'acústica del tram final, que ja pressuposo quan trepitjo l'asfalt dels carrers del poble de Monistrol. Últims metres, algú em crida (és la meva mare...) i cap a la línia de meta, amb un temps de 3h20'09''! De l'avituallament final, dins del pavelló, ja no diré res... perquè quasi ho supera tot. Curses com aquesta fan estimar aquest esport, alimenten la passió per córrer, i compensen matinades prèvies, refredats posteriors, i probables sobrecàrregues musculars... (que em tindran un parell de dies en fora de joc). Montserrat Skyrace: inoblidable! 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada