6 d’abril de 2016

40a MARATÓ DE PARÍS - 2016

París és París: única i incomparable. No li calen adjectius, perquè li sobren elogis, lloances i atractius. El seu encant és inqüestionable, fins el punt d’autoqualificar-se com ‘la plus belle ville du monde’ (una gosadia que, probablement, podria compartir). L’excusa no ha estat la Marató (en la seva especial 40a edició) ni l’embruix de la pròpia ciutat, sinó totes dues coses. L’ocasió ha estat perfecte i oportuna, més encara després del malaurat accident que vaig patir fa prop d’un any (segons la fisioterapeuta, ‘aquests reptes estimulants garanteixen la recuperació’).


La crònica, inoblidable, comença el dissabte pel matí al Parc des Expositions de París, on s’allotja des de dijous Le Salon du Running. L’estació de Porte de Versailles de la línia 12 del metro ens duu fins a l’enorme fira del corredor (amb més de dos-cents exhibidors). L’ambient és extraordinari i el pessigolleig a la panxa immediat. Em guanyo el dorsal número 29191 amb una còpia de la convocatòria oficial que vaig rebre per mail i (poca broma) amb un certificat mèdic obligatori que aprovi les meves capacitats físiques per a participar a la Marató.


 

L’omnipresent i influent espònsor d’Asics s’apodera del marxandatge de la Marató i possibilita el petit estand de la Marató de Barcelona. Serà impossible compartir amb la resta de corredors la tradicional ‘Pasta Party’ (ho hauríem d’haver reservat amb antel·lació, catxis...) així que ens procurem una dieta carbohidratada en alguna trattoria propera.



I diumenge, en habitual jornada de descans, molt de matí ja estic vestit i esmorzat, dins l’habitació de l’apartament. Estic impacient per acostar-me als Camps Eliseus, des d’on arrencarà la Marató. Els qui preveiem rebaixar les quatre hores de Cursa entrem al calaix lila. Per davant, blau-groc-vermell-negre (per aquest ordre), ben a prop de la Place de la Concorde, amb la monumental noria fent companyia a l’obelisc de Luxor. I a les nostres esquenes, verd-gris-rosa s’emplacen davant l’Arc de Triomphe.






El dispositiu de seguretat és extrem i blinda la ciutat davant la possibilitat d’un nou atac terrorista. La cita, que concentra més de 43000 corredors (de cent seixanta nacionalitats diferents!), es converteix en un homenatge a les víctimes, de repulsa als atacs i de reafirmació de pau i fraternitat com a úniques vies de resolució de conflictes. El silenci, espontani, és absolutament emocionant.




Els raigs de Sol s’apoderen oportunament d’aquesta preciosa avinguda, escenari dels principals esdeveniments històrics francesos, escalfant la concurrència i il·luminant el piramidó de bronze dalt l’obelisc de la Concorde. L’emoció és màxima, encaixat entre corredors, en aquesta onada lila que omple els deu carrils dels Camps Eliseus. De reüll he distingit l’extrem superior de la Torre Eiffel, sobresortint entre els terrats, fent-nos l'ullet. Música a tot drap, són les 9.20, compte enrere, pell de gallina... comencem a córrer.




Després de mig quilòmetre de lenta aproximació per fi creuo l’arc de sortida. L’objectiu principal és, avui més que mai, gaudir d’aquesta experiència única; per això m’he proposat assaborir cada passa: admirant els paisatges, satisfent curiositats, contagiant-me de l’ambient, participant al màxim de la festa...

video

Els primers metres ens acosten a la icònica plaça de La Concorde (la segona més gran de tota França!), on encara tots avançarem amb el cap ben alt, pletòrics de cames i convençuts de l’indult que ens mereixem (Lluís XVI o Maria Antonieta, entre molts altres, van ser aquí decapitats durant els conflictes de la Revolució Francesa). Els següents tres quilòmetres transcorren per l’eix imperial de la Rue de Rivoli que ressegueix el preciós Jardin des Tuileries i els palaus que emparen les famoses piràmides de vidre d’accés al Louvre. I en el proper enclavament simbòlic de la ciutat, en plena Place de la Bastille, em creuo ja amb una animadora entusiasta que em carrega d’energia!





Superat l’avituallament del quilòmetre cinc ens endinsem en el XII arrondissement de París, força residencial, fins a beneficiar-nos del magnífic parc del Bois de Vincennes, autèntic pulmó de la capital; on em sorprèn l’enorme castell reial de Vincennes, ben atapeït ja de turistes i visitants dominicals. Anem sumant quilòmetres i oxigenant els pulmons, entre llacs i jardins (i el zoo de París!) fins al pas pel quilòmetre dinou. Seguim perseguint la línia verda (no blava, per exigències de l’espònsor principal) directes cap al centre de París, resseguint per segona vegada la Place de la Bastille, on es concentra molta animació.


Fa un temps excepcional, massa calorós per a una elit de kenyans que pretenia assaltar el rècord de l’etíop Bekele de fa dos anys, però molt agradable i resplendent per a la resta de corredors. París, sota els raigs de Sol, resplendeix i llueix més i millor que mai! Ens atansem al riu Sena, des d’on distingim el perfil inconfusible de la catedral de Notre Dame. Intueixo les populars gàrgoles i suposo la mirada tafanera d’en Quasimodo dalt del campanar.




Supero el quilòmetre vint-i-cinc, i m’acosto al proper punt de trobada amb la Lluïsa. Aquesta via ràpida, tant abocada al riu, és meravellosa mentre transcorre al descobert però odiosa quan es soterra en túnels (amb les corresponents rampes d’entrada i sortida). El pas per sota els ponts, ben farcits d’animadors, suposen un bon estímul. Ressalta la cúpula d’or daurat de vint-i-quatre quirats que cobreix la cúpula del conjunt de Les Invalides, que acull el mausoleu de Napoleó. Em meravello amb la Torre Eiffel, que ja ens guaita de ben a prop... sobrepasso l’avituallament del quilòmetre trenta i, wuauh!, em trobo als Jardins du Trocadéro amb la meva seguidora incondicional.




Superem, literalment, un mur pel mig! (en referència al clàssic mur maratonià que molts patim d’ara endavant...), mentre ens desviem cap al límit oest de París. El Bois de Boulogne serà l’últim escull d’aquesta fantàstica Marató. Només accedir a l’extens bosc envaïm els dominis d’accionistes catarins, propietaris únics del Parc des Princes i del poderós Paris Saint-Germain, principal rival de l’Olympique de Marsella. També a la nostra esquerra deixem el complex de pistes i estadi de terra batuda de Roland Garros, per a endinsar-nos definitivament en la tortura final de la Cursa. M'entretinc, mentrestant, llegint alguns ocurrents i divertits cartells: 'Chuck Norris never ran the Paris Marathon', o 'This is no time to be Walken' (acompanyat d'una foto de l'actor Chistopher Walken...).



Dins del Bosc de Boulogne patiré, com de costum, doloroses rampes a les dues cames. Faig estiraments, mantinc el bon humor i m’entretinc a tocar els enginyosos cartells dels animadors on hi posa ‘tap here to power up’... i avanço molt lentament, amb el millor somriure, convençut d’una recompensa molt propera. La millor ocurrència l'he vista estampada al dors d'una samarreta: 'Where the Foch is the finish?' (l'arribada es troba a l'Avenue Foch...).



Veig l’arc del quilòmetre quaranta-dos des d’enmig d’una enorme plaça que creuo, abarrotada de gent, de crits i de música. Les cames no poden més, i des de fa una estona que s’apoderen de mi algunes imatges i records personals: hi apareixen els meus fills (a qui no veig des de dijous i ja compto els minuts que falten per a abraçar-los), la Lluïsa (que m’ha suportat i acompanyat, i avui engrescat!, en aquestes bogeries tan absurdes, però que em fan tan feliç...) i, per damunt de tot, aquell calamitós accident amb moto que just avui deixo enrere amb un punt i a part definitiu, amb cert regust a ajust de comptes personal. Carrego forces com puc, però les emocions em superen, i a dos-cents metres de la línia de meta se m'omplen els ulls de llàgrimes, i no penso contenir-les... Ja veig a la Lluïsa, sota el cartell del quilòmetre quaranta-dos, i em sento tan satisfet i afortunat...




Estic baldat, pràcticament no puc caminar. He creuat l'arc d'arribada, entre una cridòria impressionant... i m'han penjat la medalla al coll. La capelina verda va a conjunt amb la samarreta de 'finisher' (també verda...)! La gernació de corredors i acompanyants és sorprenent: rialles, llàgrimes, abraçades... tot es barreja.


Arribem a l'apartament, estratègicament a prop tant de la sortida (fa ja sis hores!) com de l'arribada; un encert! A la dutxa, miraculosa, li segueix un generós dinar acompanyat d'un deliciós vi negre cabernet sauvignon francès, com es mereix el brindis d'avui!


Un deute pendent i una il·lusió somiada s'han fet realitat. Ho he gaudit tant que a estones em penso que m'ho he imaginat tot, i ho he acolorit segons em convenia... Serveixi aquesta modesta crònica per a perpetuar una Marató per París inoblidable!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada