SANT JORDI AL PREPIRINEU - abril 2016

Sota la imponent cinglera de Busa, amb un peu als recòndits boscos solsonencs i amb l'altre als paratges més inhòspits i frondosos del Berguedà, s'aixeca la Rectoria de La Selva. Aïllada, fins diria en terra de ningú, si no fos per la captació garantida d’esplais, famílies i grups escolars per part de la Xarxa d’Albergs de Catalunya.

Tot i l’extenuant periple als confins rurals de la comarca, a més de mil metres d’altitud, l’escenari prepirinenc és meravellós: les Serres del Port del Comte i  dels Rasos de Peguera en primer terme, i el Parc Natural del Cadí en segon.

A Solsona li dediquem el matinal de la diada de Sant Jordi. Traspassem al nucli antic emmurallat pel Portal del Pont, des d’on ja destaca la Catedral gòtica de la Mare de Déu del Claustre (no és la Notre-Dame de París, però ens han encantat les gàrgoles de la façana).

Deixem enrere l’encís de la deliciosa font central de la plaça del Palau Episcopal, i l’anomenat Quarto dels Gegants (on, per un euro, podrem il·luminar l’habitació dels protagonistes folklòrics de Solsona), per a endinsar-nos a la plaça Major porxada, punt neuràlgic de les clàssiques parades de llibres i roses. Triem i remenem, amb música de fons i vermut de tancament (amb una Mahou Maestra torrada amb doble llúpol inèdita i sorprenent).

Per la tarda hem apostat fort, a risc d’un probable xàfec: excursió a la ‘presó de Busa’, una talaia natural només accessible a través d’un pont de ferro a més de cent metres d’altura. Avortem l’intent en arribar al mirador del Capolat, des d’on la panoràmica de la vall de Lord i del Pantà de la Llosa del Cavall (i dels amenaçadors llamps i trons) són espectaculars. Ocasió perduda, no hi ha presó (absolució general...) si bé el seny i la prudència ens han estalviat una intensa calamarsa...

Al mal temps bona cara, i cervesa artesana! La pluja amaina, fins surt el Sol; sí, hi haurà joc de nit! Hi haurà amagatalls i pistes a l’entrada de l’ermita de Sant Climent, al camp de futbol, a la zona d’acampada o dins la cabana de fusta... però el més suggerent i colpidor serà el simpàtic croac-croac de la bassa dels gripaus, quan ens hi acostem silenciosament i a les fosques.

La jornada dominical, de previsió meteorològica molt més benigne, ens duu fins (poca broma!) al ‘balcó de Catalunya’: al Santuari de Santa Maria de Queralt. La ubicació a 1200 metres, damunt Berga, és excepcional: podem distingir clarament des del massís de Montserrat fins al Turó de l'Home del Montseny!

A més de l'església de la Mare de Déu de Queralt, ressalta dalt d'una roca l'oratori de La Cova on segons la llegenda fou trobada. Tot i lluny de la cobdícia i pretensions de la Santa Muntanya de Montserrat, no hi falten la botiga ni el restaurant... tampoc un petit funicular inclinat de pagament.  

No obstant, el singular Pati dels Castanyers s'ha endut quasi totes les atencions i simpaties. En un plafó s'enumeren i ubiquen els trenta-un arbres plantats en aquest fantàstic replà, entre freixes, til·lers, alzines, castanyers, lledoners, moixeres i plataners. En Martí els ha repassat tots, un per un... i certifico que no hi falta cap.

Un cap de setmana meravellós, per racons oblidats o desconeguts, malgrat a estones passat per aigua... Hi deixem deures pendents, d'aquells que insistiran amb perseverança que val la pena repetir per aquí en un futur, ni que sigui per a retrobar-nos amb els nous amics que hem fet: orenetes, gripaus, caragols i centpeus.