En plena ressaca naratoniana ens acostem a l’anella olímpica per a participar de la tradicional Cursa que commemora l’Olimpíada Popular de Barcelona l’any 1936. Berlín, en aquest precís instant, també té un lloc en la memòria perquè precisament arrebatà la candidatura progressista barcelonina del 1936 i imposà el seu altaveu propagandístic nazi amb uns Jocs Olímpics clarament feixistes. L’olimpíada alternativa Popular de Barcelona es va dissoldre amb l’inici tràgic de la Guerra Civil... i es trencà el somni republicà.
En aquesta novena edició ens convoquen a l’Estadi Olímpic, on la Lluïsa recull dorsal i samarreta mentre Martí i Arnau fan uns quants estiraments per l’imponent tartà blau de la pista...
En Martí i n’Arnau s’esplaien a gust damunt la gespa i, sota els pals de la immensa porteria, juguen a emular a en Kameni, per això reben una bona carretada de gols...
Al marcador electrònic dels cent metres llisos es van mostrant les proeses dels menuts velocistes...
Des de les nostres còmodes localitats del gol nord veiem partir l’onada de caminants i, a dos quarts de deu, la de corredors... que també arrenca amb una emocionant volta a l’Estadi, quatre-cents metres d’autèntic privilegi i satisfacció.
A la Lluïsa li espera un recorregut de quatre quilòmetres de tempteig i quatre més de confirmació, amb dues voltes al mateix circuit. Hi haurà qui es coneix els desnivells de la muntanya, però també hi haurà qui avui els patirà... perquè el perfil de la Cursa no admet ni pausa, ni repòs, ni pilot automàtic... Fora de l’Estadi es puja o es baixa, així que convé administrar els ritmes amb prudència durant la primera volta... per a desplegar el millor joc en la segona.
El Palau Sant Jordi, la Torre de Telefònica, l’INEFC i les piscines Picornell són testimonis directes del patiment i desconsol dels participants, fins ben passat el majestuós pebeter del 92... L’avituallament es desplega dins l’Estadi, on tornen els somriures, malgrat encara queda un altra volta idèntica a la primera...
Ens tornem a posar en guàrdia, en l’entrada definitiva a l’Estadi dels corredors que lluiten per la victòria... i esperem a la mama, amb qui intentarem compartir els últims metres... en un esprint final impossible... registrant un esplèndid temps final de 45’16’’!
Abandonem l’anella olímpica, i deixem lloc als milers d’entusiastes que aquesta nit veneraran el rock alternatiu dels californians incombustibles Red Hot Chili Peppers... per a esmorzar a la plaça del Sortidor del Poble Sec, que tants records i bon sabor ens suggereix, malgrat la senyora xafardera del tercer pis...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada