Cadascú cultiva les seves aficions i les amaneix el millor que sap, aprenent a renunciar però també lluitant per il·lusions personals, raonables i factibles, que ens garanteixin sabors excel·lents i records magnífics. En això estem...
Avui no m’hagués calgut despertador… perquè he anat revisant l’hora des de les cinc del matí… quan ja he deixat de submergir-me en malsons impossibles (m’he imaginat descalç dins del meu calaix de sortida, a pocs minuts de l’inici, amb les vambes oblidades a l’apartament…). Una dutxa serena em fa prendre veritable consciència: avui és vint-i-cinc de setembre, estic al carrer Krausenstrase 67… Enganxat a la samarreta, que reposa damunt del llit, examino de reüll el dorsal 39403 amb el meu nom… Esmorzo pausadament a dues passes de Checkpoint Charlie, a tres de Potsdamer, i a un sospir de la Porta de Brandenburg, on d’aquí a tres hores s’aplegaran quaranta mil corredors, provinents de cent trenta nacionalitats diferents… Jo, avui, ho viuré en primera persona!
Tinc el cap ple de consignes i bons propòsits. Un catàleg de bones intencions que em permeti gaudir al màxim d’aquesta experiència. M’impacienta comprovar, des del nostre refugi d’entresòl, com altres corredors ja desfilen cap a l’àrea de sortida. M’allibero per fi de l’aflicció sortint al carrer, on respiro un aroma intensíssim a Marató. La complicitat entre vianants és unànime... qualsevol gest o mirada evoca el mateix... Tot convergeix, amb un únic sentit de la marxa, a la Porta de Brandenburg!
Creuem el popular Memorial dels Jueus, amb una nova estètica de llums i ombres, i no podem evitar un parell de fotos...
Segueix un escorcoll i control exhaustiu de motxilles i bosses per a poder accedir a la zona restringida a corredors i acompanyants. La Porta de Brandenburg, com l’Arc del Triomf a París, imposa i m’obre els ulls: no és una cursa qualsevol sinó la Marató de Berlín!
Resseguim la triomfal i abarrotada avinguda del 17 de juny (de 1953!) fins al calaix G, on m’acomiado de la Lluïsa. Em barrejo entre centenars de corredors i aguditzo els sentits, per a no perdre’m detall... Al meu voltant: francesos i alemanys... Al darrera, enfora: la Porta de Brandenburg... Al davant: unes pantalles gegants des d’on s’emeten indicacions, advertències, consells, salutacions... i des d’on es retransmet en directe l’arrencada dels primers calaixos, encapçalats per l’elit kenyana i etíop, ‘Kimetto vs. Bekele’...
Amb els acords inconfusibles de Sirius, dels britànics d’Alan Parsons Project, es desperta l’eufòria i l’èxtasi col·lectiva, i es dóna el tret de sortida a cada onada... Diuen que és l’himne tradicional d’inici d’aquesta Marató (també pels Chicago Bulls en època Jordan!). Per a mi s’ha convertit en una melodia fantàstica i inesborrable! Crits, aplaudiments, i comencem a caminar..., emoció absoluta, indescriptible, pell de gallina.
Tot i l’ànsia per córrer, encara trigarem quasi un minut en creuar la línia i l’arc de sortida... Oficialment, la Marató comença ARA, però jo fa hores, dies , i setmanes!, que l’he anada imaginant i dibuixant mentalment, assaborint-la des de casa i entrenant-la a totes hores, per a gaudir-la ara al màxim i compartir-la amb la millor afició possible: la més estimulant, sorollosa i espontània, la del Martí i l’Arnau!
Els primers quilòmetres els carrega el diable, així que m’autoimposo moderació i ritme lent, com a inversió de futur. Vorejo la Columna de la Victòria, i aixeco el cap per a imaginar la magnífica panoràmica multicolor que segur gaudeix des de les altures... (67m) Abandonem l’immens pulmó verd de Tiergarten i, enlloc d’abordar el districte de Charlottenburg, girem per a endinsar-nos en les àmplies avingudes del barri cosmopolita de Moabit, on es desplega el primer avituallament, a l’alçada del quilòmetre cinc. Em repeteixo, convençut, que la Marató és ‘només’ un escalfament de deu quilòmetres, més una cursa de vint, amb una agonia afegida de deu, i un premi final meravellós de 2195 metres... simplement.
Creuem l’antiga frontera de Berlín, la del traç del tràgic Mur que separava l’oest de l’est, per a endinsar-nos a Friedrichshain, antic centre comunista de la ciutat. Avanço còmodament pel marge dret de l’onada, encaixant la manetes esteses dels nens que, il·lusionats, animen el pas dels corredors; una generació molt prometedora...
Tot i que el nom imprès al dorsal és força petit, fins a tres persones s’han adreçat directament a mi amb evidents crits d’ànim en anglès i alemany... s’agraeix; com també s’agraeixen els enginyosos i divertits cartells, retolats a mà, del tipus: ‘May the Course be with you!’, o ‘Run, you must!’ (en clara referència al mestre Yoda d’Star Wars), o el descarat ‘Run bitch’, o l’innegable ‘run easy you’re not gonna win’...
Fa estona que perseguim el far de la popular Torre de Comunicacions i ja el tenim a tocar... Em pentino una mica, sobrepassat el quilòmetre deu; s’ha acabat ‘l’escalfament’ i en el proper gir a Alexanderplatz espera la meva afició, que amb l’aplicació expressa per a mòbils espia la meva ubicació exacta...
La bandera del Barça és molt llampant, i la reconec inequívocament des de la distància (bona ocurrència Fran!). Martí i Arnau, que també m’han reconegut de lluny, em reben amb una abraçada cent per cent reconstituent... La Lluïsa, en Fran i na Laura, i els dos menuts, m’han carregat les piles... Ens emplacem en una hora, un cop hagi passat l’equador de la Marató!
...el Támesis per Londres, el Danubi per Viena, el Sena per París, el Tíber per Roma... Si Barcelona pretén jugar a la ‘champions’ europea, haurà de transvasar un riu que la parteixi pel mig... com tanbé Berlín, que s’esté a banda i banda del riu Spree, i que ara creuem per a esbargir-nos pel barri de Neukolln.
Resseguim el Volkspark Friedrichshain, el parc més antic de la ciutat, envoltat per falsos turonets de runa camuflada d’antigues voladures de grans búnquers aixecats en aquesta zona..., i continuem cap a Kreuzberg. Un segment molt temptador, ho confesso, perquè pràcticament em desvio al superb Curry 36, o al biergarten Golgatha del Viktoriapark, assaltats el passat divendres per la tarda...
Creuem una altra formidable víctima del passat divendres... el park am Gleisdreieck, just abans del pas per la mitja Marató. Ja tenim, exactament, 21.097,5 metres a la butxaca! I ja estiro el coll, buscant per allà al fons la bandera del Barça...
El segment fins al proper punt de trobada, al quilòmetre trenta-dos, el recordo en blanc i negre (deixem-ho en escala de grisos...). El recorregut m’ha semblat menys atractiu, l’animació ha disminuït... i les cames comencen a demanar explicacions. Revifo, i aixeco el cap, supero el temut Mur (no el de la vergonya berlinesa sinó el quilòmetre trenta de la Marató)..., i m’aturo de nou per a atendre la meva afició... que ha fet temps en un biergarten... punyeteros... Ueps, ho prometo, he vist un corredor descalç avancant-me!
Arrenco amb bon humor i bones sensacions. L’estratègia de segmentar mentalment la cursa en trams de cinc quilòmetres dóna resultat... Sovintegen els cartells amb xampinyons de Mario Bros, carregats d’energia: ‘Tap here to power up!’..., altres cartells més estimulants: ‘free beer and ‘sex’ at finish!’, o el clàssic ‘Chuck Norris never run a marathon!’.
Tot i el cansament segueixo gaudint al màxim! Seguim (estic en l'agonia final...) per la popular Kurfurstendamm, i admiro de reüll l'església del record, o de Kaiser-Wilhem, amb la seva funesta torre en runes...
'Dos avituallaments... i Potsdamer Platz!', em vaig repetint. No podria concretar-ho, però Red Bull, en aquest tram crític, té preparat un dispositiu especial que... de veritat, dóna ales!
L'afició m'espera, a cinc-cents metres de l'arribada... i no els decebré, perquè estic pletòric, malgrat a Gendarmenmarkt he renunciat a un beer stop, gentilesa d'un bar gloriós...
Ara sí, m'aborden les emocions... Des del carrer Glinkanstrase fem l'últim gir, a l'esquerra, per a la recta final a Unter den Linden. La Porta de Brandenburg, davant nostre, es mostra més extraordinària que mai... Durant aquests darrers metres ningú pateix... jo ni recordo estar corrent, tant impressionat estava amb l'entorn i l'ambient... No vull que s'acabi just ara la Marató, en el millor moment. Tants pensaments em venen al cap i m'atordeixen...
...però aquest és el tracte: la glòria és tan fugaç com intensa!
Wuauh, no es pot demanar més! Un somni fet realitat, tantes vegades m'ho havia imaginat, i ara ja tinc a la memòria el millor record, fantàstic i ben real...
Medalla de finisher, cervesa sense alcohol... i trobada post-Marató amb la meva súper-afició, que es mereix un deu!
A l'apartament, abans de la merescuda dutxa reconstituent, celebro la gesta amb una saborosa Berliner Kindl Bock dunkel... La satisfacció i l'orgull són màxims, he gaudit tantíssim aquesta Marató...
'Prost', Lluïsa! Aquest vespre, a la carpa de Paulaner Oktoberfest, també brindarem amb na Laura i en Fran... a qui també els he robat (i compartit i gaudit) un cap de setmana sensacional! Mil gràcies també a vosaltres, de tot cor, sou fantàstics!
Enllaç a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada