18 de gener de 2017

5a CINC CIMS - 15/01/17 - 2h47'29''

Corbera de Llobregat és, fins on he descobert, un referent incomparable dels tradicionals pessebres vivents a Catalunya… i, des d’aquest passat diumenge, estendard d’una cursa de muntanya modèlica, en tots els sentits: organització, ambient, recorregut i entorn.


A la cinquena, en oportuníssim aniversari d’aquesta Cursa, m’he llençat de cap. Tants elogis (merescuts) acumula la Cinc Cims que, lluny del maleït asfalt, és una aposta imprescindible en la incòmode rentrée runner de principis d’any.



Recitem, com si es tractés de la llista d’afluents del Guadiana en l’extingit EGB, els cinc cims que haurem de coronar, ordenadament: la Creu de l'Aragall, la Roca Foradada, el Forrellac, el Puig d'Agulles i el Puig Montmany. Cada cim s’ha convertit en una exigent meta volant des d’on gaudir d’unes vistes esplèndides de les muntanyes d’Ordal... Vint-i-sis quilòmetres en total, i un desnivell positiu de mil dos-cents cinquanta metres!


 

El pati de l’escola Jaume Balmes, a més d’una hora de l’inici de la Cursa, ja és un terbolí de corredors impacients… alguns refugiats inútilment sota el porxo, altres resignats a la implacable onada polar pronosticada just per aquest matí… L’estrident decibèlia musical, a més d’animar el tumult, pretén escalfar l’ambient amb un repertori infal·lible.



Tres calaixos de sortida lliures, d’auto-assignació segons temps estimat… Tot sembla a punt: els gegants de Corbera s’han acomodat, els castellers Matussers de Molins han carregat el seu pilar, els timbalers s’han espremut a fons amb la batucada final… i fins els tradicionals canons de neu en pols han enfarinat, per sorpresa de molts, la sortida dels corredors. Arrenquem, doncs, amb les piles carregades i amb molt bon humor!



La Cursa no és salvatge d’inici a final... malgrat conté trams intractables, tant en pujada com baixada, alternant pistes amb corriols infernals... però no ofega si es gestiona el ritme amb seny, regulant i reservant oportunament. Per això, en aquesta sortida carrer avall, em mantinc prudent… perquè tot el que ara baixa haurà de pujar més tard. Sortim del nucli del poble per a endinsar-nos en l’itinerari reservat als visitants del popular pessebre vivent. De reüll distingeixo alguns escenaris clàssics, com el de l’anunciació als pastors o la cova del naixement… i torno la salutació als actors que ja ocupen el seu passatge. Un contrast ben insòlit: pastorets i rabadans amb samarres de llana, faixes, sarrons i espardenyes animant l’onada runner de samarretes llampants multicolor, mitjons compressius, rellotges de navegació i un eixam de bambes psicodèliques.


Baixem fins a la riera de Corbera per a agafar impuls i abordar el primer cim: la monumental Creu de pedra de l’Aragall, a quasi sis-cents metres d’alçada! Ens estrenem amb el tast més despietat… i només vuit quilòmetres a les cames. Al cim li suposo magnifiques vistes però la inèrcia m’empeny sense pausa al camí de descens i, pocs metres enllà, al primer dels avituallaments.



La transició fins al segon cim és molt més amable i bondadosa... gran part del desnivell ja ens l’hem guanyat fa una estona. La Roca Foradada és un penyasegat impressionant, un balcó natural amb generosa panoràmica del Garraf, Collserola, i Montseny. De nou canvio el ritme en el fort descens que segueix... fins a la cruïlla del Safari on l’organització ha habilitat un control de pas i un altre avituallament, de líquid i sòlid, que coincideix amb l’equador de la cursa.


Acabada la treva assaltem el proper cim, el tercer, el de Forrellac... Fem cames i ens ajudem amb el que podem, per l’estret i pedregós corriol que s’enfila entre la vegetació, fins als sis-cents setanta-un metres. Des d’aquí ja reconeixem l’observatori del Puig d’Agulles, el nostre proper cim. Al capdamunt, coronats els quasi set-cents metres d’alçada, voltarem l’enorme bola blanca del radar meteorològic!


Des d’aquí el descens és llarguíssim i tortuós... Tant pedregós és aquest tram que ni puc aixecar la vista del terra, no fos cas que ensopegués... com ha acabat passant...; més em val aprendre a córrer per la muntanya i a aixecar més els peus... enlloc d'arrossegar vicis del maleït asfalt barceloní!

El Puig Montmany és l’últim escull notable que tenim per davant. Des de la llunyania ja percebo, un cop més, el fervor i els crits i ànims dels assistents congregats al voltant de l’església romànica de Sant Ponç de Corbera, on també gaudim d’un reconfortant avituallament de líquid i sòlid. L’animador més divertit i enginyós ens rep pràcticament dalt del cim i, disfressat amb una sotana de capellà, ens beneeix l’ascens final. Amén: perquè ja pràcticament toquem el cel..., ens l’hem guanyat: amb esforç i amb una nova ferida sagnant al genoll esquerre.



Les cames, ara sí, demanen explicacions... i amenacen amb rampes als isquiotibials i, de passada, als quàdriceps. Guanyat el cinquè cim només ens queda baixada, directa avall, tallant pel dret unes quantes pistes, abocant-nos a la part baixa de Corbera de Llobregat. Per fi encarem els darrers metres, en calamitosa pujada pel llarguíssim passeig dels Arbres. Una arribada espectacular, amb un ambient excepcional, per un formidable passadís, prou estret com per sentir l’escalf dels animadors i per estendre els braços colpejant les nombroses mans dels més petits esteses a banda i banda.




Creuo la línia de meta amb un temps de 2h47’29’’ i la certesa que la cursa Cinc Cims es mereix totes les lloances i elogis. També presento candidatura, des d’avui, a ambaixador qualificat d’aquesta magnífica cursa de muntanya. Més enllà de la bossa d’obsequis, recullo un inesperat braçalet de ‘finisher’ i un deliciós entrepà de botifarra. I m’afanyo en tornar a casa, satisfet d’una cursa exemplar i d’un escalfament immillorable de cara a Roma...




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada