8 de novembre de 2017

XXXVIIa CURSA DE L'AMISTAT - 1/11/17 - 1h23'13''

Com nens en vigília de Reis, molts esperem la Cursa de l’Amistat amb ànsia i nerviosisme... El reconeixement i lloança és unànime: cada u de novembre, dalt de tot de Montjuïc, es celebra la festa major anual entre corredors. La comunitat de participants, tant fidel i voluntariosa, s’escampa exultant resseguint el fossar del Castell. Els més convençuts insistim amb el ritual previst: salutacions, somriures còmplices, foto d’equip al pont de la façana del Castell, i motxilla a la furgoneta del guarda-roba mòbil. Tant imprescindibles són els cops d’ull a la impressionant panorámica crepuscular portuària, amb l’horitzó mediterrani de fons... com inevitables són les corredisses dels qui han coronat Montjuïc amb el temps massa just i esbufeguen abans de sortir, somnolentes víctimes d’una logística complicada.



Rere la línia d’un oportú contrasentit en l’empedrat del paviment davant del Castell, assentim a l’inaudible missatge de Myrna Mates, coregem un tímid compte enrere i arrenquem muntanya avall... molt lleugers i somrients al pas per la Fundació Miró, per l’Estadi Olímpic, pel Poble Espanyol, ...estupefactes davant d'una tribu local que fa cua per accedir al Saló del Manga (desconcerta el fervor surrealista d’en Pikachu), ...i alleujats davant del Parc de Bombers del carrer Lleida ('els bombers sempre seran nostres').


Creuar l’avinguda Paral·lel és sotmetre's a l'ascens perpetu, a l'eterna pujada (sostinguda i contínua) fins a l'arc d'arribada. Els reincidents, també els debutants, saben que no hi ha concessions: ens segresta el carrer d’Entença fins a l’avinguda Diagonal, continuem passeig de Sant Joan Bosco amunt, i seguim escalant Major de Sarrià fins a la ronda de Dalt.



A la carretera de Vallvidrera canviem de xip; segon acte: canvi d'escenari i d'estratègia. Cadascú fa balanç: molts abaixen el ritme, altres el mantenen, i només alguns premem l'accelerador. El desnivell mai és diabòlic, però sí exigent... Passem de llarg Vallvidrera, i la Torre de Collserola, per a encara allargar l'agonia fins al Gran Hotel La Florida. Redrecem finalment i accedim al Parc del Tibidabo pel Camí del Cel... i poc més enllà de la Torre de les Aigües, ben a prop de l'emblemàtic i recentment rehabilitat Avió del Tibidabo, creuo la meta amb un temps d'1h23'13''. Màxima satisfacció i comiats sota la Talaia... Abans es refredin les cames m'escapo a casa trotant muntanya avall, amb el consol d'un matí excel·lent i la certesa que ja queda menys per a la propera edició de la Montjuïc-Tibidabo!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada