20 de març de 2018

40a MARATÓ DE BARCELONA

Sis maratons més tard... profundament reconfortat pels somnis a París i Berlín el 2016, i a Roma el 2017... insisteixo a casa, en la meva Barcelona, on el 2014 (vaig repetir el 2015!) va començar aquest idil·li amb la Marató. Enguany, en la seva quarantena edició (només cinc mesos més jove que un servidor) es mereix tota la meva atenció i gentilesa... perquè aquest 2018 brindarem plegats per una relació tant addictiva com sacrificada i complaent... serà ja la tercera Marató de Barcelona, però mai la última.


El dia anterior a la cita vaig acomplint, rigorosament, els despropòsits habituals pre-Marató: dubtes en l’estratègia i ritme de cursa, dolors inexplicables a les cames, malestar general, i absurda impossibilitat per a agafar el son, com un nen la nit de Reis... Però quan és així, tot està en ordre: carregat de nervis i amb un descans del tot insuficient m’aixeco del llit quinze minuts abans de què soni el despertador. Som-hi, ja no m’espero més: dutxa i esmorzar!

I segueix la litúrgia: mitjons, bambes, vaselina, dorsal i cronòmetre. Mòbil, i al carrer! ...aire fresc (o fred), per fi... i directe amb bici a l’estació de Fontana, amb la calma, on em trobo amb el meu col·lega de fatigues (avui company i llebre). Compartim sensacions i bons propòsits, en aquesta aproximació subterrània enmig d'una corrent runner multicolor fins a plaça d'Espanya... es respira tensió i ansietat.


Bullici festiu als voltants de la plaça d'Espanya... alguns fan teràpia, altres pregària, moltes mirades i somriures còmplices, sempre vigilant de reüll el rellotge de la façana de l'Hotel Plaza Barcelona, testimoni privilegiat novament d'aquest èxtasi col·lectiu: ja són les vuit!


Ens encomanem a la divina providència perquè assisteixi favorablement en tota la inversió i càrrega quilomètrica dels últims mesos. Avui no pretenem sort, només justícia.



En l'arrencada dels calaixos capdavanter ressona la inconfusible melodia Barcelona, de l'inigualable duet Freddie Mercury i Montserrat Caballé, himne d'una Barcelona pre-olímpica. La lletra no pot ser més encertada i emotiva: 'I had this perfect dream... (...) ...now my dream is slowly coming true'. Pell de gallina...

I sota una pluja de confeti, amb llàgrimes d'emoció contingudes, creuem la línia de sortida... i perseguim el nostre somni particular, remuntant el carrer de Sants i reprimint l'ànsia de sumar quilòmetres a corre-cuita. Objectiu: mantenir un ritme còmode de creuer de 5'35'' per quilòmetre!


Hem voltat el Camp Nou, resseguit l'Upper Diagonal, i retornat a la zona zero pel carrer de Tarragona (enmig d'un brogit d'ànims espectacular), per a ocupar tota l'amplada de la Gran Via i dedicar-nos una marxa triomfal pel superb Passeig de Gràcia. A Rosselló amb Passeig de Sant Joan, i ja van quinze quilòmetres!, l'avituallament emocional de Martí i Arnau, empenyent aquest orgullós 'papa de ferro' cap a la Sagrada Família!

L'odiós anar i venir per l'avinguda Meridiana suposa una màcula inevitable... on haurem d'evadir-nos mentalment i reforçar-nos al pas per la Mitja... Mantenim el ritme pel carrer València, Bac de Roda, i de nou per la Gran Via, per a dibuixar l'estratègia a partir del quilòmetre vint-i-cinc. Les cames responen, així que m'avanço en solitari per la Rambla de Prim i per la crucial avinguda Diagonal, segment concloent per a mesurar forces. He creuat el temut Mur del quilòmetre trenta (potser millor que mai) i ja ressegueixo l'avinguda del Litoral, on molestes ràfegues de vent prenen protagonisme.


En l'ascens pel carrer de Marina em dedico un altre gel energètic GU, instants abans de capturar una nova llebre al gir per Passeig de Pujades. S'afegeix a la bona companyia el moment més brillant de la Marató: l'entusiasme de la concurrència aplegada al voltant de l'Arc del Triomf.


Es manté el genial seguici per la ronda de Sant Pere i la plaça de Catalunya. Sense paraules, somriure i agraïment etern: què bonica pot arribar a ser Barcelona quan s'ho proposa. Segueixo accelerant Via Laietana avall, tot i perdre la Lluïsa pel camí, i em disparo pel passeig de Colom. Girem per l'avinguda del Paral·lel, i em creuo amb el cartell del quilòmetre quaranta. Continuo volant, malgrat aquesta implacable escalada a la glòria, tortura final per a molts... Salutacions a la meva afició incondicional, que m'espera al punt previst, ja a tocar de la plaça d'Espanya... Els últims metres són per a viure'ls, només per a mi, gelosament resguardats dins del meu cap... una barreja de sensacions impossibles d'explicar: felicitat, amb majúscules.







Amb les millors sensacions del món (3h51'58''), i una nova medalla penjada al coll, em retrobo amb la meva troupe! Aquest 'papa de ferro' sembla que encara pot donar molta guerra. Hi ha petons, abraçades i mirades que ho mereixen tot: en Martí i n'Arnau mai estaran la meitat d'orgullosos d'aquest mediocre maratonià com jo ho estic d'ells.





A la llunyania ja treuen el cap algunes prodigioses maratons europees pendents... potser massa candidats, hauré de fer tria. El més clar de tot plegat és que ja s'ha encès el semàfor verd per a la setena edició del Barcelona Beer Festival que s'inaugura el proper divendres: una recompensa merescudíssima, un avituallament sublim!

Enllaç a:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada