Divuit anys més tard, potser disset..., un d’aquells beneits ha decidit ultratjar aquella promesa formal i convençuda i, amb més cames i més coneixement, s’impacienta davant l’arc de sortida d’El Brull per arrencar a l’hora pactada en la trenta-novena edició de la Matagalls-Montserrat. D’acord, he suspès la promesa amb traïdoria i deshonrat el pacte de paraula, però ara és el moment de retrobar-me amb aquell malson i recalcular la seva malícia, per a beneir la marxa o maleir-la definitivament.
Per a sumar-nos a la tropa de tres mil intrèpids rumb a Montserrat hem hagut de participar en un sorteig, pagar els quaranta euros preceptius, recollir dorsal-braçalet-got-samarreta a la seu del Club Excursionista de Gràcia (uhm, la delicadesa i tranquil·litat del passatge Mulet em té el cor robat...) i afegir-nos a la comitiva d’autocars que, des del grup escultòric gegant d’Els Mistos a la Vall d’Hebron, ens dugui fins al Centre d’Informació del Parc Natural del Montseny a El Brull, a 825 metres d’alçada (des del 1998 s’evita la sortida des del cim del Matagalls per a no malmetre ni degradar l’entorn natural).
Els autocars, es faci com es faci, aboquen el personal a El Brull com a mínim dues hores abans de la sortida... així que omplirem l’espera de paciència, també de nervis, i d’entrepans de llom arrebossat i ou dur. Per aquí esperarem, acompanyant de reüll la sortida de trenta-cinc participants per minut, fins que arribi el nostre torn: exactament a les 15.57. Duen alguns que ‘avui és la festa de l’excursionisme’.
Després d’una llarguíssima espera, i un desgast mental innecessari, arrenquem amb bon humor, puntuals i a bon ritme, sense massa pretensions, amb la única consigna de reservar contínuament, una marxa per sota... que la nit pot ser molt cruel... Per davant hi ha prop de noranta quilòmetres amb sis mil metres de desnivell acumulat... i l'objectiu és arribar, serenament, a la línia de meta en menys de vint-i-quatre hores.
Seguim reservant, malgrat ja n’hi ha que corren d’inici, mentre el Barça encaixa el gol de la Reial Societat... mal presagi... No ens podem contenir a córrer en el llarg descens que ens apropa a Aiguafreda, on trobem el primer avituallament i l’inici del primer ascens notable; primer avís.
Continuem explorant el Montseny, fins al següent avituallament, ja en el quilòmetre vint-i-set. Carreguem dipòsits amb fruita, entrepans de motlle i fruits secs. Procurem no entretenir-nos, per a no refredar-nos, més del necessari. Els controls de pas que anem creuant garanteixen que ningú retalli camí i alhora ens indiquen el punt quilomètric exacte.
Ens endinsem en el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l’Obac. Es va fent fosc i les cames es ressenteixen... (el Barça, per cert, ha remuntat i guanyat..., ¿confiem amb l’auguri?). En l’oportú avituallament de Sant Llorenç Savall decidim aparcar totalment qualsevol temptativa d’arrencar a córrer. En plena nit, negra i tancada, amenaça pluja i es dibuixa aquell dissortat fantasma de fa divuit anys...
La duresa del recorregut és criminal... al cansament físic s’afegeix el mental... i cada quilòmetre cau a plom... perseguim el maleït torrent des les Saleres... i brindem amb beneïda i reconstituent Coca-Cola en el quart avituallament. Molts renaixem a l’empara de la simpatia i ànims dels voluntaris que ens ofereixen beure i menjar (molta alerta amb l’aigua, n'hi ha que pateixen símptomes gastrointestinals).
El proper tram fins a Vacarisses, de quasi vint quilòmetres!, és insuportable... d’aquells en què el cap passa per davant les cames (que fa estona duen el pilot automàtic activat) per a decidir si acabarem o abandonarem: el nostre equip, el 1464, creuarà la meta!
En el cinquè avituallament guardem el frontal i el desconsol acumulat a la motxilla. Afrontarem la recta final amb absoluta parsimònia. Creuem un munt d’urbanitzacions, en transicions infernals d’asfalt, fins a Monistrol de Montserrat. Fa estona que divisem el massís, (fins intuíem encara de nit i a molta distància els llumets d’altres participants que ja atacaven l’ascens final), però és a la plaça de la Font Gran on percebo la màgia i atracció de la muntanya de Montserrat (exactament aquí l’Arnau va bufar el seu pastís d’aniversari de cinc anys només fa un parell de mesos).
Som-hi, això ja ho tenim fet: sobre el paper ens queda el desnivell més exigent de tota la marxa, però el cap somriu perquè sap que en poc més d’una hora estarem al monestir. Escalarem l’infern de la conegudíssima Drecera dels Tres Quarts fins al Camí de la Santa Cova, en l’últim sospir i esforç descomunal abans d’atrapar l’estació superior del Cremallera de Montserrat, i exprimir-nos en les glorioses escales que ens deixen en l’esplanada del Monestir, a 710 metres d’alçada.
Deu passes damunt l’estora vermella, línia de meta i lector de xip, temps final: divuit hores!
M’he reconciliat amb la Matagalls-Montserrat, no hi ha hagut patiment físic, però sí desesperació mental. Les crisis nocturnes sempre les hem sufocat en equip, i amb bon humor, però de veritat que segueixo sense trobar-li la gràcia a qualsevol activitat esportiva que suposi un esforç de tantes hores (el guanyador ha invertit nou hores i quinze minuts!). Matagalls-Montserrat: una marxa de resistència innecessàriament llarga i dura. Quan no gaudeixo, pateixo; per això li he posat una creu solemne que, excepte força major (tant de bo pogués compartir-la en el futur amb els meus fills...), no penso esborrar en endavant. MM, mai més, punt final, m’he tret aquella antiga espina. Joan, un altre campió, gràcies per compartir-suportar-ajudar-celebrar amb mi aquesta aventura, som un equip imbatible!
 |
| La millor sorpresa que podia trobar en arribar a casa... m'encanta, us estimo! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada