Així, en flaixos desordenats, presentem la nostra escapada a Cantàbria, perquè és així com van i venen en les nostres converses i records...
LA HUERTONA
No podem encetar la crònica sense referir-nos al nostre recer de confort, tant còmode i generós. La casa rural de La Huertona ha resultat el marc perfecte per a gaudir plenament de la nostra escapada a Cantàbria. Si aquesta menuda comunitat està delicadament encaixada entre el País Basc, Castella i Lleó, Astúries i l'intractable mar Cantàbric, nosaltres encara ens arredossem estratègicament a tres quilòmetres de la turística Santillana del Mar... tant a prop de la cornisa cantàbrica com de la ciutat de Santander, a mig camí del Parc Nacional de Los Picos de Europa i del Parc de la Natura de Cabárceno... amb ràpid accés a les autopistes gratuïtes que travessen Cantàbria.
Aquesta espectacular finca rústica, malgrat trobar-se abocada a la carretera local que duu a Santillana del Mar, encobreix més enllà dels seus tres únics i espaiosos apartaments un rerefons extraordinari. L'espai que havia inspirat el nom a la finca ara s'aprofita com a magnífic jardí de descans i de joc. Resisteix un petit hort, un galliner i l'olor de vaques que a estones ens invaeix... però s'imposa una terrassa per al repòs i la tertúlia de cada vespre, acompanyada d'una cervesa artesana local, mentre repassem el millor de cada dia i preparem l'endemà... o el joc amb la xarxa i raquetes de bàdmiton i porteria de futbol... o la cura i custòdia de les vuit gallines... Un allotjament perfecte, exclusiu, cent per cent familiar.
POBLES DE COSTA...
El primer contacte amb Cantàbria, després de quasi set hores (amb dues aturades a mig camí indispensables per a estirar les cames i engolir cafeïna) suportant el paviment i els peatges de l'AP2, de l'AP68 al seu pas per Aragó, Navarra, La Rioja i el País Basc... quasi semblaria perseguint el curs contracorrent del riu Ebre (que neix a Cantàbria!)... ha estat Castro Urdiales:
Descobrim a Castro Urdiales l'estil d'una arquitectura clàssica del nord d'Espanya, plena de façanes senyorials, i que també reconeixerem, sobretot, a Santander. Malgrat és l'hora d'esmorzar, i ho farem còmodament asseguts en una de les terrasses del passeig marítim, ens escapem a explorar el preciós conjunt momumental de l'església-castell-far-pont romànic, més enllà del port i de la plaça de l'Ajuntament.
També ens hem entretingut gustosament al poble de Laredo, endinsant-nos amb recel pel túnel de més de dos-cents metres que transcorre sota el turó de l'Atalaya fins a mostrar-nos una sorprenent panoràmica de penya-segats i platges rocalloses. Hem aplegat prou forces per a emprendre l'exigent ruta fins al mirador que ens permet divisar tot el cas urbà de Laredo i la immensa platja de La Salvé, de quatre quilòmetres de llarg!
Encara deambulem una estona pel conjunt històric-artístic de La Puebla Vieja de Laredo, ara que ja desperta els comerç, per a recol·lectar provisions per al nostre rebost a La Huertona: cerveses artesanes Ayla de la població veïna Santoña (recentment confinada i, per tant, esborrada del nostre full de ruta), un assortit de sobaos pasiegos i una generosa llauna d'anxoves del cantàbric (en el millor municipi d'artesans elaboradors d'anxoves de màxima qualitat i sabor).
A l'altre extrem de la costa de Cantàbria descobrim un altre poble fantàstic, Comillas, agermanat d'alguna manera amb Barcelona perquè per aquelles terres càntabres es va anar engendrant també l'aclamat moviment modernista, i més concretament la visió artística del genial Antoni Gaudí. Per això ens remullen a la Fuente de los Tres Caños de Lluís Domènech i Montaner, celebrem l'ocurrència de la Puerta de los Pájaros de Gaudí... i ens aboquem en la visita d'El Capricho... un extraordinari palauet dissenyat per l'arquitecte Gaudí. Els menuts tenen aquí l'opció de submergir-se en el món simbòlic i de colors modernistes a través d'un quadern d'activitats, mentre la resta ens encantem amb cada detall, cada racó, cada element, res és fortuït: 'l'originalitat consisteix en el retorn a l'origen'.
I per últim, també abocat al mar, però quasi a les portes d'Astúries, un altre poble que reconegut cantant mediàtic han realçat als quatre vents i que s'ha guanyat un lloc en la nostra agenda: San Vicente de la Barquera. Passegem per l'arenal i per l'extensa platja d'Oyambre... breument ens aventurem pels carrerons de la Puebla Vieja, però desistim finalment pujar fins al Castillo del Rey, perquè preferim gaudir de l'ambient mariner i turístic i esplaiar-nos amb un merescut aperitiu de musclos al vapor i sidra natural càntabra Somarroza.
...I POBLES DE MUNTANYA
Cantàbria, a més de platges espectaculars i extraordinàries, també atresora una serralada que abraça un territori amb paisatges de contrast. A tocar de la nostra Huertona, Santillana del Mar reclama el seu valor històric-artístic inqüestionable... malgrat el seu incòmode abarrotament turístic, malgrat mostrar arrogant i vanitós el seu escenari immaculat ple d'aparadors irresistibles, malgrat la supèrbia i orgull justificat d'haver estat nomenat 'uno de los pueblos más bonitos de España'... no podem resistir-nos als atractius de la seva artèria principal, degudament empedrada, revestida d'impressionants edificacions i palaus medievals. Acomplim amb el ritual de Casa Quevedo assaborint un 'vasuco' de llet natural de vaca amb un pa de pessic d'elaboració pròpia, i amb el recapte complementari de temptadores llaminadures que ens traslladen als anys vuitanta a la botiga del Barquillero.
Escapar-me en hores intempestives a còrrer, just a trenc d'alba, i incorporar-me a la variant del Nord del Camí de Sant Jaume des del nostre apartament, vol dir adelitar-me amb l'últim tram de l'etapa quinze que prové de Santander, i gaudir en exclusiva del pas per una Santillana del Mar de les tres (quatre!) mentides... perquè ni és 'santa', ni és 'llana', ni té 'mar', (ni té turisme!). Tot un privilegi transitar per aquest carrer en solitari, en profundíssim silenci, només resseguint les fletxes grogues que s'estenen en una nova etapa fins a Comillas... procurant despertar d'una complaent hipnosi per a tornar a La Huertona.
Liérganes ha estat un bonus track inesperat; convocat a la meva llista personal però mai com a titular, si de cas esperant resignadament a la banqueta... però després de la jornada maratoniana al Parque de la Naturaleza de Cabárceno ha debutat amb encert. La llegenda de l'Hombre-Pez ens ha encuriosit i l'hem rastrejat fins a la vora del riu Miera: 'su proeza atravesando el océano del Norte al Sur de España si no fue verdad mereció serlo'. Aquest ésser llegendari de la mitologia de Cantàbria promou ocurrències dolces gastronòmiques com les galetes Merachas, pastes de la Tía Flora o les Rocas del Río Miera. La Lluïsa i jo, encara sufocats per la calorada d'aquest matí, ens dediquem un irresistible gelat de 'crema de orujo con sobao pasiego'.
Reconeixo una de les decisions més arriscades del meu ambiciós planning de viatge, totalment prescindible, malgrat es troba de pas en la nostra expedició pel Parque Nacional de los Picos de Europa. Mogrovejo és un joia amagada preciosa, premiada com a 'Pueblo de Cantabria' el 2017 i declarada 'uno de los pueblos más bonitos de España'. Enfilat dalt d'una muntanya apareix amagat aquest poble de pel·lícula, literalment, perquè en aquest escenari es va filmar certa minisèrie inspirada en la popular Heidi. Certament, el massís rocallós que ens envolta ens trasllada fàcilment als Alps suïssos...
A la sorprenent comarca de Liébana ens aturem gustosament al poble de Potes, molt popular, fotogènic i encantador no només pel seu riu, i pels seus carrerons i monuments medievals sinó també per l'espectacular paisatge que l'envolta. En realitat és un immillorable nus des d'on, com nosaltres, aprofitar el reclam cultural, esportiu i natural d'aquesta preciosa comarca. L'àmplia oferta turística ens convida a dinar, en una sensacional balconada a tocar del riu Deva, sota la imponent atenció de la Torre medieval del Infantado i la vessant sud dels Picos de Europa. Em rendeixo a la típica gastronomia de cullera de Cantàbria assaborint un contundent 'cocido montañés' a base de mongetes blanques amb col, porc, costella, botifarró i xoriç. Un breu passeig de comiat per Potes ens facilita la digestió i ens permet explorar la llarga tradició d'elaboració artesana del licor d'orujo, amb tots els sabors imaginables: maduixa, llimona, poma, cafè amb llet, iogurt, xocolata...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada