Somies amb una arrencada al cor del Montseny, amb un passeig exigent i sensacional per corriols de muntanya, i una arribada triomfal a la plaça del monestir de Montserrat... un cartell de luxe, a priori immillorable, que pot convertir-se en tortura i desinflar-se injustament: 82,6 quilòmetres amb, atenció!, 2.760 metres de desnivell positiu i 2.862 metres de desnivell positiu.
Ja ho he viscut, ja ho he patit i maleït; per això en aquesta 42a edició m’he proposat reconciliar-me amb la Travessa i corregir alguns dels errors que em penso vaig cometre. Per això enguany participo en solitari, gestionant ritme i desgast amb mi mateix, guiant-me per les pròpies sensacions, escullo els beneficis enlloc dels perjudicis de córrer sol... m’allibero de compromisos i maldecaps, veurem què passa.
Estic a El Brull, esperant la meva onada de sortida, en grups de deu en deu cada minut, a les 15:55 hores. Un ull al rellotge, l’altre al cel... amenaça pluja. Llum verda, creuem l’arc, xiscla el lector de xips... som-hi: he repassat mentalment el circuit, inspeccionant el seu perfil diabòlic, i la primera consigna és afrontar el tram fins a Aiguafreda com un suau escalfament. Continc l’eufòria, les cames reclamen gresca, rebutjo temptacions. Un segment de deu quilòmetres molt favorable, amb avituallament a la pista polivalent d’Aiguafreda, a l’estil pit-stop... quasi sense aturar-me, només allargant el braç per a caçar el refresc, els fruits secs i el plàtan... i continuar carrer Major enllà, amb el convenciment que ara em tocarà afluixar encara més el ritme...
Segueix sense ploure, travesso els controls 2 i 3. Augmenten els núvols maliciosos, sentim trons, la tragèdia és imminent. Es fa fosc, carrego el bidó amb aigua en el segon avituallament al quilòmetre vint-i-set, i m’emporto galetes i un perillós batut làctic amb proteïnes... Es despleguen un munt de bastons de trail, mentre continua el trencacames i la boira es va fent més densa... Sembla que el grup capdavanter s’ha estirat molt perquè sovint em costa trobar participants davant o darrera meu així que, davant d’una previsió meteorològica nefasta, m’espavilo a coordinar ritmes i provocar converses lleugeres amb companys de travessa per a invertir amb seguretat i confiança.
Tercera aturada a boxes, a Sant Llorenç Savall, on es desploma sobtadament un ruixat calamitós, diluvi d’estiu... l’emplaçament d’aquest avituallament no ens permet refugiar-nos enlloc, així que escapo empipat, xop de dalt a baix, amb un entrepà de formatge en una mà i un Aquarius en l’altra. Un panorama desolador que ens acompanya durant un parell d’hores, aniquilant les aspiracions de molts i rebaixant les de la resta, amb una nocturnitat implacable i desplaent com a agreujant...
Travessem la popular riera de les Arenes, a prop ja del quilòmetre cinquanta, i aprofitem que gairebé no plou per a llençar-nos amb decisió a Matadepera, on ensopeguem amb el reconstituent avituallament dels Donuts. Quilòmetre cinquanta-set, és mitjanit; la Lluna quasi plena per fi es fa un lloc entre els núvols que per sort es retiren discretament... mentre voregem Terrassa, enllaçant urbanitzacions tedioses carregades de xalets i de gossos inquiets que no paren de bordar... M’han assegurat que en el recorregut de pretèrites edicions, a l’ascens al cim del Matagalls previ a la sortida, s’afegia el cim de la Mola...
Em creuo amb, segons diuen, les habituals masies carregades de famílies amb mainada il·lusionada, a canvi de guanyar-se una nit sense horaris, a animar i oferir avituallament suplementari clandestí al pas dels participants... M’encanta aquest ambient tant festiu i engrescador! He consolidat ritme amb un company terrassenc, que es coneix a la perfecció la malícia de cada tram, i qualsevol gir inesperat o trencall equívoc... Amb ell estic tranquil i confiat, també distret en aquestes hores crítiques de son i cansament acumulat... per això tinc els reflexs endormiscats i m’he estimbat penosament en un parell de corriols de baixada...
Arribo a l’últim avituallament en cursa a Vacarisses, high-level: una sala polivalent municipal coberta, amb lavabos amb piques, sabó i mirall on rescatar la dignitat perduda. Comencem a fer comptes: són les tres de la matinada, i ens trobem a uns onze quilòmetres de la meta. Examino peus, cames, esquena, ferides, estómac, més o menys en aquest ordre, i creuo les dades amb la integritat i fortalesa mental en el quilòmetre setanta-dos... previsió: a dos quarts de sis arribo al monestir de Montserrat. La logística si s’acompleix l’horari és complicada, ja que fins passades les vuit del matí no hi ha servei de cremallera per a baixar a Monistrol i enllaçar amb el tren fins a casa... Amb uns quants missatges farcits de súpliques i pregàries aconsegueixo que em recullin del cim de Montserrat amb cotxe a les sis, això no té preu: us heu guanyat, per enèsima vegada, el cel... i en aquesta ocasió la gràcia de La Moreneta, que avui no deixem dormir.
Anem baixant fins a Monistrol, resseguint de reüll els llums minúsculs que de tant en tant s’intueixen enfilats a la paret del massís. Poc dolor a les cames, si de cas només just en arrencar després de l’aturada en cada avituallament, però sí cansament i ganes de liquidar la Travessa. Els estralls de la pluja no m’han afectat massa, muscularment tot segueix en ordre, per això ho puc gaudir més i millor que mai. Afronto l’estocada final amb optimisme: la despietada escalada des de la plaça de la Font Gran de Monistrol fins al Monestir de Montserrat. M’acomodo en un ritme tranquil i cap amunt, alternant segments de corriol que em permeten caminar, amb altres on s’ha de grimpar, amb altres entatxonats d’esglaons mig destrossats... En diuen la drecera dels Tres Quarts, però aquest zig-zag infernal se’m fa llarguíssim, més encara quan em creuo amb altres participants que amb la medalla al coll penjant tenen el coratge de tornar a Monistrol caminant (i hi ha qui diu que el guanyador de la Travessa ha resolt el circuit amb menys de vuit hores!).
Últim esforç fins a ensopegar amb la pista cimentada del Camí de la Santa Cova, un tram exigent de forta pendent i amples esglaons. Per fi connectem amb la via del cremallera i sobrepassem l’estació superior de l’aeri. Ara sí, orgull i emoció, tinc especial debilitat per aquestes muntanyes, darrer tram d’escales fins a la plaça de la Creu, punt final de la Travessa. Temps final, wuauh: 13h58’!
Ja ho he viscut, ja ho he patit i maleït; per això en aquesta 42a edició m’he proposat reconciliar-me amb la Travessa i corregir alguns dels errors que em penso vaig cometre. Per això enguany participo en solitari, gestionant ritme i desgast amb mi mateix, guiant-me per les pròpies sensacions, escullo els beneficis enlloc dels perjudicis de córrer sol... m’allibero de compromisos i maldecaps, veurem què passa.
Estic a El Brull, esperant la meva onada de sortida, en grups de deu en deu cada minut, a les 15:55 hores. Un ull al rellotge, l’altre al cel... amenaça pluja. Llum verda, creuem l’arc, xiscla el lector de xips... som-hi: he repassat mentalment el circuit, inspeccionant el seu perfil diabòlic, i la primera consigna és afrontar el tram fins a Aiguafreda com un suau escalfament. Continc l’eufòria, les cames reclamen gresca, rebutjo temptacions. Un segment de deu quilòmetres molt favorable, amb avituallament a la pista polivalent d’Aiguafreda, a l’estil pit-stop... quasi sense aturar-me, només allargant el braç per a caçar el refresc, els fruits secs i el plàtan... i continuar carrer Major enllà, amb el convenciment que ara em tocarà afluixar encara més el ritme...
Segueix sense ploure, travesso els controls 2 i 3. Augmenten els núvols maliciosos, sentim trons, la tragèdia és imminent. Es fa fosc, carrego el bidó amb aigua en el segon avituallament al quilòmetre vint-i-set, i m’emporto galetes i un perillós batut làctic amb proteïnes... Es despleguen un munt de bastons de trail, mentre continua el trencacames i la boira es va fent més densa... Sembla que el grup capdavanter s’ha estirat molt perquè sovint em costa trobar participants davant o darrera meu així que, davant d’una previsió meteorològica nefasta, m’espavilo a coordinar ritmes i provocar converses lleugeres amb companys de travessa per a invertir amb seguretat i confiança.
Tercera aturada a boxes, a Sant Llorenç Savall, on es desploma sobtadament un ruixat calamitós, diluvi d’estiu... l’emplaçament d’aquest avituallament no ens permet refugiar-nos enlloc, així que escapo empipat, xop de dalt a baix, amb un entrepà de formatge en una mà i un Aquarius en l’altra. Un panorama desolador que ens acompanya durant un parell d’hores, aniquilant les aspiracions de molts i rebaixant les de la resta, amb una nocturnitat implacable i desplaent com a agreujant...
Travessem la popular riera de les Arenes, a prop ja del quilòmetre cinquanta, i aprofitem que gairebé no plou per a llençar-nos amb decisió a Matadepera, on ensopeguem amb el reconstituent avituallament dels Donuts. Quilòmetre cinquanta-set, és mitjanit; la Lluna quasi plena per fi es fa un lloc entre els núvols que per sort es retiren discretament... mentre voregem Terrassa, enllaçant urbanitzacions tedioses carregades de xalets i de gossos inquiets que no paren de bordar... M’han assegurat que en el recorregut de pretèrites edicions, a l’ascens al cim del Matagalls previ a la sortida, s’afegia el cim de la Mola...
Em creuo amb, segons diuen, les habituals masies carregades de famílies amb mainada il·lusionada, a canvi de guanyar-se una nit sense horaris, a animar i oferir avituallament suplementari clandestí al pas dels participants... M’encanta aquest ambient tant festiu i engrescador! He consolidat ritme amb un company terrassenc, que es coneix a la perfecció la malícia de cada tram, i qualsevol gir inesperat o trencall equívoc... Amb ell estic tranquil i confiat, també distret en aquestes hores crítiques de son i cansament acumulat... per això tinc els reflexs endormiscats i m’he estimbat penosament en un parell de corriols de baixada...
Arribo a l’últim avituallament en cursa a Vacarisses, high-level: una sala polivalent municipal coberta, amb lavabos amb piques, sabó i mirall on rescatar la dignitat perduda. Comencem a fer comptes: són les tres de la matinada, i ens trobem a uns onze quilòmetres de la meta. Examino peus, cames, esquena, ferides, estómac, més o menys en aquest ordre, i creuo les dades amb la integritat i fortalesa mental en el quilòmetre setanta-dos... previsió: a dos quarts de sis arribo al monestir de Montserrat. La logística si s’acompleix l’horari és complicada, ja que fins passades les vuit del matí no hi ha servei de cremallera per a baixar a Monistrol i enllaçar amb el tren fins a casa... Amb uns quants missatges farcits de súpliques i pregàries aconsegueixo que em recullin del cim de Montserrat amb cotxe a les sis, això no té preu: us heu guanyat, per enèsima vegada, el cel... i en aquesta ocasió la gràcia de La Moreneta, que avui no deixem dormir.
Anem baixant fins a Monistrol, resseguint de reüll els llums minúsculs que de tant en tant s’intueixen enfilats a la paret del massís. Poc dolor a les cames, si de cas només just en arrencar després de l’aturada en cada avituallament, però sí cansament i ganes de liquidar la Travessa. Els estralls de la pluja no m’han afectat massa, muscularment tot segueix en ordre, per això ho puc gaudir més i millor que mai. Afronto l’estocada final amb optimisme: la despietada escalada des de la plaça de la Font Gran de Monistrol fins al Monestir de Montserrat. M’acomodo en un ritme tranquil i cap amunt, alternant segments de corriol que em permeten caminar, amb altres on s’ha de grimpar, amb altres entatxonats d’esglaons mig destrossats... En diuen la drecera dels Tres Quarts, però aquest zig-zag infernal se’m fa llarguíssim, més encara quan em creuo amb altres participants que amb la medalla al coll penjant tenen el coratge de tornar a Monistrol caminant (i hi ha qui diu que el guanyador de la Travessa ha resolt el circuit amb menys de vuit hores!).
Últim esforç fins a ensopegar amb la pista cimentada del Camí de la Santa Cova, un tram exigent de forta pendent i amples esglaons. Per fi connectem amb la via del cremallera i sobrepassem l’estació superior de l’aeri. Ara sí, orgull i emoció, tinc especial debilitat per aquestes muntanyes, darrer tram d’escales fins a la plaça de la Creu, punt final de la Travessa. Temps final, wuauh: 13h58’!
Molt satisfet per la gestió particular de la Travessa, també per l’organització impecable i pels nombrosos voluntaris bolcats en cada detall. Ja dins del cotxe, dolçament estabornit al seient del darrera, se m’escapa el somriure: aquest any, per primera vegada en la MM, no m’he obstinat amb allò de ‘mai més’!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada