Ni ens ha calgut el despertador, perquè el cos ja m’ho reclama... desfilem silenciosament cap a la dutxa, i després cap a la serenor de la cuina, deserta i encara en penombra, per a esmorzar. M'he desfet dels insistents dubtes i neguits que m’han perseguit des de la Marató de Barcelona, fa només quatre setmanes... i em centro en l’únic propòsit de gaudir de la cursa, de principi a final, i celebrar la meva desena Marató! Molt lluny queda el debut a Barcelona l’any 2014, les inoblidables experiències a París, Berlín i Roma, el sensacional ambient i paisatge al Priorat... però l’aniversari d’avui a València promet!
Sortim al carrer, impacients, per a creuar-nos a la fi amb altres corredors nerviosos i expectants... arrossegats per la corrent que llisca per l’entramat d’asfalt, encara en la foscor, avinguda del Regne de València avall, fins als calaixos de la recta de sortida... el fred és encara intens i rigorós, per això procuro recompondre les bones sensacions amb suaus estiraments i uns quants fruits secs, mentre m’aplico amb la consigna principal de contenir el ritme, reservar forces i no deixar-me endur per l’eufòria d’un ambient extraordinari i un circuit molt favorable en aquesta versió reduïda a 16000 participants a causa del maleït Covid.
Les mesures d’accés als calaixos són estrictes: dorsal visible, polsera identificativa, i ús de la mascareta fins a creuar l’arc de sortida. Percebo la cridòria en l’arrencada de les onades precedents, la groga i la verda, i guanyem posicions en direcció al pont de Monteolivete... en l’instant en què ressona la sintonia sortida, oportuníssima: l’estimulant himne de l’artista valencià Nino Bravo, Libre. I m’emociono, hipnotitzat per la seva lletra inspiradora: ‘Libre como el sol cuando amanece yo soy libre, como el mar; libre como el ave que escapó de su prisión, y puede al fin volar’. Wuauh, despunta el Sol, són les 8.45, és l’hora de l’onada blava, som-hi!
Els primers compassos serveixen per a ajustar el ritme, ubicar-me dins la multitud, repassar mentalment horaris de pas, i fixar la referència de les llebres d’objectiu 3h30’. Tot en ordre, m’allibero de la samarreta de màniga llarga, en el punt exacte que he pactat amb la Lluïsa, precisament a la llarguíssima recta de l’avinguda de Balears... tot encaixa!
Continuem en còmodes avingudes, resseguint l’antic port de la ciutat per la Marina i endinsant-nos al barri del Cabanyal, com a preàmbul a la interminable avinguda universitària dels Tarongers, d’anada i de tornada, per a liquidar un parcial de 10 quilòmetres en 46’48’’... tant de bo suposi un valuós coixí de reserva. Seguim en la monotonia d’avingudes amplíssimes, i estirem el circuit pel barri perifèric de Benimaclet, per a retornar (¿qui sap on donem la volta?) cap a la riba del Túria per una altra recta ideal per a activar el pilot automàtic. Remuntem l’avinguda d’Aragó i, just davant del camp de Mestalla, fortí del València Club de Futbol, em retrobo amb els ànims de la Lluïsa... i uns metres enllà amb els de la mascota ratpenada de l’afició ‘che’ blanc-i-negra: ‘Amunt València!’.
I així, com qui no vol la cosa, tornem al Cabanyal per a fondre la mitja marató (parcial d’1h42’47’’) i visitar novament la Marina de València, i tombar per l’avinguda del Port... últim segment indigest d’aquest marge del Túria. Travessem el pont de Fusta, malgrat actualment és de ferro i formigó, decidits a gaudir d’una breu incursió pel casc antic de la ciutat. S’agraeixen els eixos comercials i monumentals, i la cridòria vigorosa dels assistents... en aquest tram sinuós m’ha caçat de nou la Lluïsa, l’app de seguiment per dorsal és infal·lible! I ja sumo 30 quilòmetres, en 2h29’03’’... encara en parcial sub 3h30’, però amb clara disminució del ritme en els últims quilòmetres.
Ens acomiadem reconfortats del centre de la ciutat i enfilem cap al popular Bioparc d’animals de València, en una altra voltera immensa on convé mesurar amb encert la força i les reserves, i recalcular estratègia, sacrificant l’objectiu de meta sub 3h30’. L’últim tram, per sort, conté els millors ingredients de la Marató de València: ens acostem al parc del Túria, on es concentra l’animació més apassionada, de camí a la Ciutat de les Arts. S’estreny el pas en l’últim quilòmetre, l’animació ocupa el vial dels corredors, l’efusivitat i l’entusiasme de la concurrència m’empeny a la recta final, fascinat per una seqüència inoblidable que ha transcorregut en una passarel·la blava damunt els llacs que precedeixen l’Hemisfèric, on espera l’arc d’arribada... espectacular, emocionant, més encara quan distingeixo entre l’esvalot els crits de la Lluïsa animant-me en els darrers metres.
La temptativa sub 3h30’ finalment s’ha esfumat en els darrers quilòmetres... he pres l’encertada decisió de no arriscar-me a intentar retallar parcials desfavorables... necessitava recuperar noranta segons en poc més de quatre quilòmetres, comprometent-me a un ritme de 4’35’’ per quilòmetre... una gosadia impossible... El temps final, millor marca personal en distància Marató, ha estat de 3h31’44’’.
Rematem el diumenge gloriós amb una deliciosa paella valenciana a el restaurant El Rall, en plena Ciutat Vella, a poques passes de l’edifici de la Llotja de la Seda i de la singular plaça Redona. L’arròs, sublim!, i el postre, excels! Punt final d’un cap de setmana fantàstic a València; farem temps a la terminal de l’estació de Sorolla, a l’espera de l’Euromed que ens acosti a Barcelona... Dins del vagó, asseguts i baldats, se’ns tanquen els ulls irremeiablement entre anècdotes i records de la nostra escapada fugaç a València.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada