14a CURSA BOMBERS - 10km - 47'16''

Tot i que el matí amenaça pluja, fins a 25000 participants (rècord absolut de la prova!) ens hem reunit per a gaudir de la 14a edició de la Cursa Bombers. Enguany, el color de l’onada de corredors, determinat pel de la samarreta oficial de Nike, ha estat de color lila! El menda ho ha fet en qualitat d’infiltrat, amb una samarreta groga, perquè vaig oblidar recollir la bossa del corredor al pavelló de la Fira... glups!

La samarreta, el disseny i color de la qual genera força expectació a mesura que s’acosta la data, està fabricada amb plàstic PET (sí, el de les ampolles de plàstic) i, segons estableix el reglament és obligatòria per a tots el corredors perquè conté el dorsal. Així que el problema no és si podré entrar en el calaix de sortida que em toca sinó si em permetran fer la Cursa.

Baixo en moto per Lluís Companys per desviar-me pel carrer Comerç. Decideixo aparcar a l’alçada del carrer Princesa perquè la densitat de corredors en aquest carrer ja és molt alta. Certament, la meva samarreta groga fluorescent destaca molt entre tanta multitud de lila. Ai, ai, ai... Com ja suposava, l’accés als calaixos de sortida per temps és molt estricte; necessito un braçalet que hi ha a la bossa que no he recollit... Per tant, vaig reculant en direcció a la cua dels corredors, on es deuen ubicar els qui no tenen braçalet. Però de camí, weeeps, aprofito una via oberta per la qual s’esmunyen alguns participants i, amb la complicitat d’un dels voluntaris, em barrejo amb els ocupants del calaix sub60’. Sort que només queden dos o tres minuts per la sortida perquè la samarreta em delata descaradament. Sento el tres, dos, un... endavant!

L’espectacle musical i l’entusiasme general en aquests primers metres és insuperable. Resseguim el passeig de Colom fins al Paral·lel. La temperatura, una mica fresca, és  agradable per córrer. Ara suportem l’únic tram de lleugera pujada de tota la Cursa: un parell de quilòmetres en direcció plaça Espanya fins tombar, per fi, per Floridablanca. Fa una estoneta hem creuat el marcador parcial dels 2,5, amb un temps inferior als 12 minuts: bé, bona arrencada.

Aquest tram, fins al carrer Urgell, coincideix amb el de la Cursa del Corte Inglés de la setmana passada. Estic atrapat en el temps? Observo de reüll les parades dominicals del mercat de Sant Antoni, ubicades sota una enginyosa carpa provisional abans de creuar la primera zona d’avituallament d’aigua. Encara estic recuperant posicions. Tinc bones sensacions i, en aquest llarg passeig per la Gran Via, segueixo amb un bon ritme: passo pel marcador dels 5 quilòmetres als 23’36’’. Diversos grups amenitzen amb la seva percussió el trànsit dels participants; un plus solidari d’ànim molt gratificant!

Abandonem la monotonia de la Gran Via pel carrer Marina. Ostres, ja portem set quilòmetres i es podria dir que ara tot és baixada... El pas pels 7,5 és francament bo: 35 minuts! Ara girem per Ausiàs Marc i com en altres curses (per què deu ser!) se’m creua del tot i em fa abaixar el ritme. Per sort aviat em recupero en el curt tram del passeig de Sant Joan, amb l’Arc de Triomf com a testimoni, just abans de la Ronda de Sant Pere. I aquí ve la creu... Els cinc-cents metres previs a la Via Laietana són horrorosos. En realitat no tenen res d’especial, ni estic cansat, però noto com he reduït una marxa, gairebé inconscientment. Com qui diu, la cursa està acabada. Girar per plaça Urquinaona és contemplar una marea lila que avança feliç cap a una meta propera. A mitja baixada, em penso que a l’alçada de la Catedral, ens espera un túnel de música i aigua que ens ruixa a través d’uns canons (això els deu haver costat una pasta, eh...). Últimes gambades, amb l’esprint faig el que puc (que no és massa), fins a la línia d’arribada, amb un meritori temps de 47’16’’. Uhm..., llàstima que no he apretat en aquest darrer tram; d’haver-ho fet m’hauria acostat als 45’. Ho seguiré intentant. La propera? Els 9 quilòmetres (amb 500 metres de desnivell positiu!) de La Pujada al Tibidabo? Probablement...