27 de setembre de 2013

CAP A LA SALLE!

Cinc Cèntims desperta de la hibernació estival amb un post sobre l’inici de curs escolar. I és que el passat dia 12 de setembre en Martí s’estrenà a l’escola dels grans: a La Salle de Gràcia! Un edifici imponent que treu el cap per la concorreguda plaça del Nord; una institució centenària al barri que, des de fa set anys, dóna també la benvinguda als més petits de l’educació infantil, oferint-los un aulari nou i uns patis independents; proclama el seu director: ‘una escola petita dins d’una escola grossa’.

En Martí ha crescut de cop, després de dos anys esplèndids de guarderia. Ara l’espera un nou escenari, amb altres companys i mestres desconegudes. Tot un repte, fascinant per a nosaltres però (segur) estressant per a ell. Per això procurem positivitzar al màxim aquesta nova etapa participant plegats en tots els preparatius: motxilla, nom a la roba, got de l’aigua, calendari setmanal...


I, per fi, el dia D. Sortirem amb prou temps de casa i hi anirem tots, tranquil·lament. Com que ens recomanen adaptació..., avui i demà només farà quatre hores, fins l’una del migdia. Ens trobem a mig camí amb l’Àlex, únic amiguet amb qui coincidirà a classe... I caminant-cantant-xerrant, saludant el senyor Rovira, resseguint el carrer de Martí (sí, sí, el seu propi carrer!), en poc més de deu minuts, arribem a les portes de La Salle. I fins aquí tot ha anat... perfecte!




Les portes d’accés exclusiu als alumnes de P3, P4 i P5 es troben al carrer de Verntallat (les de primària més amunt i les de secundària i batxillerat a l’entrada principal). En Martí les creua amb continguda prudència i expectació. L'efecte estimulant del pati, molt oportunament, els acull i els ajuda a relaxar tensions (també a alguns pares i mares visiblement afectats...).



Nervis i impaciència es barregen a la llarga cua per accedir a l’aula on l’Elena, la tutora de la classe de P3, acompanya als nous alumnes, un a un, al penjador de la motxilla i a la cadira corresponent. N’hi ha que ploren, és clar, i n’hi ha que estan molt esvalotats... En Martí s’ho mira amb perplexitat i estranyesa però, per si de cas, amb l’ànim d’evitar nefastes transferències (ja se sap, els plors d'un s'encomanen a la resta...), el distraiem guaitant amb curiositat la classe de P4 a través dels amplis finestrals fins que arribi el nostre torn.


Les maniobres de les mestres, expressament serenes i pausades, freguen una parsimònia insuportable. La cua, ben farcideta de pares i mares que no s’han volgut perdre l’esdeveniment, ha trontollat per moments, com un castell a punt de fer llenya. Vint minuts més tard en Martí creuarà amb certa timidesa la porta de la seva classe, com haurà de fer tantes vegades aquest curs... L’Elena li mostra el penjador específic on, cada dia, deixarà motxilla, bata i jaqueta. Ja ni es gira cap a nosaltres, té prou feina en ubicar-se per un espai desconegut però ple de racons estimulants. 


Des de la nostra posició el perdem de vista i, amb l’aprovació còmplice de l’Elena, ens donem mútuament per satisfets. Encara abans de sortir de l’escola estirem el coll i, eps, allà el veiem!, ben distret amb un puzle en una de les taules. L’operació ha estat tot un èxit!

A la una menys deu minuts tornem a fer cua a la porta, rodejats d’altres pares impacients. Ens ha passat aquesta estona volant, suposem que a en Martí també... Per les escletxes de la porta veiem com els més menuts s’arrengleren amb innocència a la vora del pati, atenent les indicacions de la mestra. Allà està en Martí!, arraconat, amb cara de no haver trencat mai un plat...  


Surt tranquil però fatigat, suposem que per la tensió acumulada... Ara ens explica molt poc del que ha fet aquest matí... segur que ho deixarà anar en comptagotes, potser demà..., així que ens tocarà reconstruir-ho poc a poc. Encara de camí cap a casa comença a tancar els ulls, vençut per la son, alliberant-se d’un matí ple de novetats. Avui, excepcionalment, dormirà abans de dinar.

L’endemà vam repetir, per descomptat, amb la mateixa il·lusió, com tants i tants dies que vindran per davant... El millor reconfort és el somriure i el petó que dedica, en sortir a les cinc cada tarda, a les seves mestres Marta i Elena. Hi segueix, és clar, una parada obligatòria al pati, a jugar una estoneta més... Nosaltres ho aprofitem per anar posant noms a les cares d’altres alumnes de P3 i, de passada, cultivar la relació amb altres pares i mares... Qui sap? Potser acabarem enganxant-nos una etiqueta al pit amb el nostre nom i el del nostre fill o filla... seria el més pràctic.






  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada