4 d’octubre de 2013

URBAN RUNNING BARCELONA 2222 - 29/09/13 - 42’48’’

Matí d’escales pels racons més emblemàtics de la muntanya de Montjuic! L’Urban Running Barcelona 2222 és la única cursa urbana on la distància és circumstancial, perquè el veritable atractiu són els 2222 esglaons repartits al llarg del seu recorregut! Una competició insòlita i divertida, amb metes volants (tipus ‘bonus sprint’ ciclista) en els trams més exigents.





Arribo molt aviat a l’anella olímpica, centre neuràlgic del BCN Esport&Natura Festival i punt de recollida de dorsals i samarretes. A una hora i mitja de la sortida tot són preparatius: organitzadors aixecant carpes i nombrosos voluntaris encara de braços plegats. I és que, a banda de la cursa, el Festival inclou diverses activitats de BTT, marxa nòrdica, escalada, tirolina i trial, entre moltes altres.

El flux de corredors va en augment passades les nou del matí. El nombre oficial d’inscrits, segons les llistes que hi ha penjades en un plafó, no supera els quatre-cents participants; així que tampoc puc esperar les aglomeracions habituals d’altres curses populars.



Les dues darreres setmanes he seguit una estricte dieta a base d’escales, compaginant les de la feina i les de casa amb autèntics trencacames pel barri del Carmel (menció especial a la infame renglera que ascendeix des del pàrquing d’autocars a l’entrada lateral del Parc Güell fins al Camí de Can Móra...). Faig temps revisant alguns dels segments d’escales més propers a la sortida, valorant si és millor pujar-les (o baixar-les) de dues en dues o d’una en una...uhm...






M’acosto de nou a la sortida, només falta mitja hora per les deu, i ara sí es respira ambient de cursa! Grups de corredors s’escampen per aquí i allà, escalfant o xerrant, confabulant-se amb la colossal Torre Calatrava com a testimoni privilegiat de tantes gestes olímpiques.



L’speaker de torn ens convida a ubicar-nos al calaix de sortida i, amb cinc minuts de retard, comença la cursa! No sé com em respondran les cames a un circuit tan peculiar, així que procuro mantenir un ritme mig en aquest primer tram, que envolta l’Estadi Lluís Companys per l’exterior i baixa decidit cap a la Foixarda, resseguint l’Escola Municipal d’Hípica. Fins ara dos quilòmetres de suau descens, amb poques escales. A alguns ens canvia l’ànim amb la primera tacada important d’escales ascendents, que ens recondueixen a l’avinguda de l’Estadi. Passats uns quants metres de pujada ens desviem per un agraït tram d’escales que baixen fins al lateral del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Alguns turistes dediquen una instantània a aquesta singular tropa de bàrbars insensats amb dorsal.

Dreta-esquerra i... primer port de categoria especial! Wuauh! L’escalinata de l’enginyer Jean Forestier supera una pendent de 32 metres en 120 esglaons! Dalt de tot: meta intermèdia amb punts pels primers classificats (que ja fa estona que han passat...), mitja volta i cap avall. Si la pujada és infernal, la baixada és criminal. Quan pujo les escales de dos en dos avanço molt però em trinxo les cames massa ràpid, i si ho faig d’una en una vaig massa lent... així que alterno els compassos en funció de les sensacions. Copons!, ara veig un salvatge que les baixa de tres en tres!




Intento recuperar-me amb els següents segments d’escales que ens acompanyaran fins a plaça Espanya. Tot baixada, suficient per restablir les constants vitals: Columnes de Montjuic, Font Màgica d’en Buïgas, avinguda Reina Maria Cristina i Torres Venecianes. La lògica, ara que la sang arriba de nou al cervell, m’evidencia que el pitjor està per arribar: estic a la cota més baixa i en el punt més allunyat de l’arribada, el panorama és descoratjador... Vinga, comencem a guanyar alçada sense saber del cert en quin punt quilomètric ens trobem... Prop de dos-cents graons sense pausa, eterns, letals... Una tortura sàdica i despietada immortalitzada per un dels fotògrafs oficials de la cursa... què oportú!

El de la samarreta vermella... pobre bèstia...


Enredem el recorregut pel carrer de la Guàrdia Urbana, resseguim l’exterior de les sales romàniques del MNAC i enfilem un nou tram d’escales fins a l’avinguda de l’Estadi. De moment, he sobreviscut a mil tres-centes escales amb certa dignitat. Atenció perquè és hora d’entrar a l’Estadi Olímpic pel gol sud i iniciar un atractiu però insuportable puja-baixa per la graderia del gol oposat. L’esforç es veu deliciosament compensat pel gust de córrer en un espai tan emblemàtic.



Abandonem l’Estadi per acostar-nos al laberint d’estands, inflables i circuits diversos que configuren el Festival BCN Esport&Natura. La concurrència, atreta per un programa farcit d’activitats, ha augmentat notablement. Nosaltres passarem de llarg, encara de baixada, fins a la plaça Europa, a tocar de l’INEFC. El disseny d’aquesta plaça, purament ornamental, possibilita uns eixos concèntrics ben carregadets d’escales que duen a un anell central ubicat en un nivell inferior. No cal dir que els organitzadors de la cursa no han passat per alt aquesta ocasió... Així que, som-hi!, tornem a suportar un eslàlom de puja i baixa totalment absurd si no fos perquè es tracta de sumar cent cinquanta escales més. Segueix un canvi de sentit per acostar-nos sospitosament a l’àrea d’arribada (tot i que el cronòmetre just m’indica quaranta minuts de cursa...). Rodejo la Torre de Telecomunicacions mentre descobreixo la particularitat d’una base recoberta de trencadís, en clar homenatge al geni Gaudí.

I tal i com preveia, últim tram d’escales i recta final. Creuo la línia amb un temps de 42’54’’ (temps real: 42’47’’).



De veritat, he quedat una mica desconcertat. Però no eren uns deu quilòmetres aproximadament? Què ha passat aquí? Home, ara parlant amb els uns i amb els altres comprovo com hem corregut poc més de vuit... diuen a causa d’una alteració d’última hora en el recorregut... Ei, això s’havia d’informar abans de la sortida... N’hi ha que ens dosifiquem i reservem energia en funció de la distància que queda... i avui se m’ha acabat la cursa de cop i volta... aix...

Sigui com sigui, una experiència molt divertida, tot i el patiment en alguns trams... Ara bé, ni la samarreta de la cursa, ni l’organització (impecable), ni l’originalitat de la proposta justifiquen els setze euros d’inscripció... 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada