17 d’octubre de 2013

CORREBARRI 2013 - 13/10/13 - 43’24’’

Correbarri es consolida, amb només dues edicions, com la cursa popular de Barcelona on cada color de samarreta és un districte, i cada districte és un rival. La complicitat entre els corredors d’un o altre districte sembla anar en augment. Enguany, l’orgull dels graciencs es vesteix de verd, i el dorsal (a joc amb la serigrafia de la samarreta!) de lila. Al revers, un detall (força inusual en curses populars) de bon gust en el disseny i estampació de samarretes: el nom de cada districte dins la petjada que acompanya l’espònsor, subtil i original.




A les nou del matí una estimulant gernació multicolor avança pel passeig de Joan de Borbó en direcció a la imponent Torre de Sant Sebastià. L’ombra d’aquest històric transbordador aeri acull la línia de sortida, avui distribuïda en quatre calaixos de temps. Entre més de 3500 participants, vés per on, em creuo amb l’il·lustríssim Sergi Alegre, que s’estrena defensant el salmó (encara cru) del districte de l’Eixample.




Tot i que l’arc inflable de la sortida es desinfla, puntualment, a les 9.30, la cursa comença amb només quatre minuts de retard. La bona ubicació dins del segon calaix em garanteix una sortida ràpida i sense empentes. Després d’uns vuit-cents metres d’escalfament intensiu, molt a prop del Museu d’Història de Catalunya m’esperen uns animadors incondicionals que m’injecten energia extra per forçar el ritme en els següents dos quilòmetres, que van i venen per l’agradable passeig de Colom.





A punt d’incorporar-me al Pla de Palau reapareix per sorpresa la menuda comitiva de fans, obstinada a fer fotos d’aquest orgullós corredor. Tanta gustosa distracció em situa, quasi sense adonar-me, davant la captivant Estació de França. Les sensacions, de moment, immillorables.


Un tomb a l’esquerra i un altre a la dreta serviran per a encarar el passeig Lluís Companys, deixar l’Arc de Triomf a mà esquerra i fer un odiós gir de 180º que pot malmetre el ritme assolit. Quan giro pel carrer de Buenaventura Muñoz distingeixo l’inflable de ‘meitat de cursa’ i els inconfusibles xiulets dels xips que em precedeixen. Esprinto inconscientment per registrar un excel·lent parcial de 21’23’’.

No estic gens segur de poder mantenir aquest ritme durant els següents cinc quilòmetres, i menys encara quan entro al Parc de la Ciutadella per l’accés principal, canviant l’asfalt per una molesta superfície de terra plena de clots i irregularitats. La rotonda del monument al general Prim ens impulsa, per fortuna, cap a l’exterior del Parc. Tot i la retrobada placidesa de l’asfalt encaixo el tram més insuls i avorrit del recorregut: el que transcorre pel passeig de Circumval·lació, a esquenes dels dofins, camells, mandrils i suricates que vaguen resignats pel zoo.

Ara toca resseguir la ronda del Litoral, direcció Llobregat, i combatre la monotonia pensant que aviat caurà el vuitè quilòmetre. Just abans de girar pel marge del parc de la Barceloneta, i gaudir d’una vegada per totes de la brisa de la façana marítima, m’entretinc amb la nova seu del grup Gas Natural, una colossal estructura modular de vidre, francament impressionant.



Per fi, una costa amunt, curta però intensa, ens aboca al passeig Marítim, tot i que en sentit contrari al del punt d’arribada. A l’altra banda de les tanques ens creuem amb els qui, encara a un quilòmetre de la meta, ja es preparen per l’esprint final. Al meu voltant localitzo un parell de graciencs i em pregunto si estem poc o molt lluny dels trenta-cinc corredors de cada districte que puntuen en la classificació per equips.

La deliciosa recta que tanca la cursa insinua la meva millor marca personal en deu quilòmetres. Encara abans de creuar la línia de meta una última empenta dels meus supporters (la meva mare, la Lluïsa, l’Arnau i en Martí) per a acabar la Correbarri d’enguany amb un temps de 43’24’’; com preveia, MMP!





D’acord, probablement sigui una de les curses catalanes amb un traçat ideal per polvoritzar cronòmetres, però la distància està homologada per la Federació Catalana d’Atletisme així que no li traurem mèrits.

Reviso la classificació per equips i... a veure, a veure... aix, he quedat en trenta-novena posició del meu districte i, per tant, fora d’una puntuació que han tornat a liderar els veïns de Sant Martí, seguits de l’Eixample i, en tercera posició, Sants-Montjuïc (un podi idèntic al de la primera edició). A Gràcia ens consolem guanyant una posició respecte l’any passat, acomodant-nos en una discret sisè lloc.

Resolc els compromisos amb els meus fans (una bossa de cheetos, tres cafès amb llet i un croissant), relaxadament, en una de les terrasses obertes al mar, a pocs metres de la sorra d’aquest barri que, no massa temps enrere, fou mariner. 




Aviat arriba el Sergi amb uns altres amics, tots ells satisfets per la cursa, i amb ànsia per reposar en alguna de les poques taules lliures. També s’ha guanyat un reconstituent esmorzar, només faltaria, com a bon funcionari. Bon profit! 




I, bé, abans d’acomiadar-nos hem pretès retre un homenatge al meravellós periple compartit aquell mes de juliol d’ara fa nou anys: deu inoblidables jornades pel camí francès de Sant Jaume. Hem improvisat, amb poc encert, una de les positures absurdes que amenitzaven el recull fotogràfic d’aquell peregrinatge; quin parell de sonats!


Correbarri: 13 d'octubre de 2013
Camí de Sant Jaume - segona etapa: 18 de juliol de 2004

En Martí no perdonarà el seu moment de distensió per la platja. Els organitzadors del Correbarri s’afanyen a aquestes hores a retirar tota la infraestructura en aquest nus logístic. Mentrestant, aprofitant la dormideta que n’Arnau ens regala, jugarem una estona: rebolcant-nos per la sorra i buscant pedretes... I, per descomptat, farem unes últimes fotos, amb el litoral barceloní perdent-se en l’horitzó.




N’hi ha que han decidit tornar a casa en autobús. El rum-rum del motor, el vaivé de la línia 39 i un paisatge canviant que es difumina més enllà de la finestra són els ingredients perfectes per a un endormiscament força inoportú. L’Arnau ja dorm plàcidament mentre que a en Martí els ullets se li han anat fent petits, petits, petits...





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada