29 de gener de 2014

15a MITJA MARATÓ DE TERRASSA - 26/01/14 - 1h36'06''


Avui toca canviar el xip; no el de la bamba eh... sinó el mental. Perquè avui em precipito a la sèrie de mitges maratons que han de dilucidar si l’objectiu d’afrontar els 42,195 quilòmetres el proper 16 de març és una quimera impossible o una possibilitat real.

El primer test, per tant, a Terrassa! Sí, hi ha vida runnera, i molta!, més enllà del Barcelonès... A la capital (que comparteix amb Sabadell...) del Vallès Occidental ens aplegarem més de 3600 corredors per mesurar-nos en la 15a Mitja Marató Ciutat de Terrassa.


D’entrada haurem d’anar a recollir el dorsal el dissabte, sí o sí (perquè el mateix dia de la cursa no està previst...), als salons de l’Hotel Don Cándido, on s’ha habilitat la Fira del Corredor. El menda, que es creu molt espavilat, es deixa endur per un sentit de l’orientació i unes nocions de la geografia urbana terrassenca que em condueixen exactament al costat oposat d’on hauria... Vaja, que l’Hotel es resisteix de valent... Després d'una bona estona, arribats al lloc, i emprenyat com una mona, davallo al típic saló de convits avui ocupat per estands de col·laboradors i espònsors, i els serveis de lliurament de samarretes i dorsals. Apa, ja ho tenim tot! Fugim d'aquí!




Diumenge: sona el despertador a les set del matí (a tres hores del tret de sortida!), escarmentat per les desventures del dia anterior. És ben cert allò de ‘el temps tot ho aclareix’: abans de les nou del matí ja tenim (sí, he fitxat a la meva mare com a ‘running assistant’, els titulars habituals estan indisposats...) el cotxe aparcat on pretenia. Esmorzem, llegim el diari local, repassem els punts de trobada i passegem amb una tranquil·litat inaudita per la zona d’avituallament, guarda-roba i serveis mèdics. Cara al Sol (disculpeu la desafortunada expressió) s’hi pot estar, a l’ombra ni parlar-ne, per risc de congelació...



A deu minuts de l’inici de la Cursa, lluny de pretendre temptejar a la meva mare per a que hi participi (Déu nos en guard!), envaïm literalment la recta de sortida, on els corredors més disciplinats ultimen l’escalfament, per a fer-nos la millor de les fotos!  


Amb puntualitat britànica (avui terrassenca) s’inicia la Cursa, amb simultaneïtat d’aixecament de dos pilars per part dels Castellers de Terrassa. Alguns observem curiosos un drone (un artefacte aeri no tripulat) que, suposem, deu registrar la sortida des de les alçades. I, al temps de creuar la línia de sortida, desapareix el pessigolleig de nervis i...a córrer!


Avui tampoc guanyaré la Cursa i, més que mai, m’oblidaré de temps, parcials i millors marques personals per a centrar-me en completar els vint-i-un quilòmetres amb dignitat, això és, en menys de dues hores. El perfil d’alçada és molt exigent així que, per assolir l’objectiu, em convindrà córrer també amb el cap i no exclusivament amb les cames... D’inici m’afegeixo al tumult que acompanya la llebre d’1h45’ i, precisament coincideix amb un tram de bonança, m’hi trobo molt còmode i lleuger. Superat el quilòmetre 3, sobrat de cames i en previsió d’altres segments més durs que em faran baixar el ritme, m’atreveixo a prémer l’accelerador, encara que només una marxa, fins al primer parcial dels cinc quilòmetres, resolt a un ritme de 4’36’’ i un temps de 23’03’’.


I el pitjor de les baixades és que després toca pujar-les... En els propers quilòmetres, quasi fins la meitat de la Cursa, s’hi amaga el dimoni disposat a cremar-nos les cames i tirar per terra l’estratègia que ens havíem recalcat abans de sortir. Curiosament, ara que ressegueixo una Riera de les Arenes totalment seca, distingeixo la llebre d’1h40’’ i m’incorporo a la nombrosa munió que estira. Aquí, aquí, aquest el meu ritme òptim, de moment. En aquest propòsit comunitari intercanviem comentaris monosil·làbics, a mitja veu, de suport o d’objectius personals de Cursa. I tan entretinguts anem cremant asfalt, amb l’al·licient de trobar-me a la meva mare just abans del quilòmetre nou, amb la missió de fer-me arribar un gel de carbohidrats que no sé ben bé quin efecte tindrà. Sigui com sigui creuo el parcial dels deu quilòmetres, mantenint el ritme, amb un temps de 46’46’’. I seguim!


Avorrit anar i venir de dos quilòmetres i mig per l’avinguda de Béjar, i descens vertiginós pel carrer del Dibuixant Avellaneda. Ens convindrà frenar perquè la corba de dreta cap a l’avinguda de l’Abad Marcet no està peraltada, i perquè si no ho fem envestirem els animadors que es concentren en aquest punt, com la meva mare, que ha encertat una instantània prèviament pactada; molt bé!





Continuo sense pausa, ara cap a la Ronda de Ponent, resseguint l’altra Riera perifèrica que circumval·la la ciutat de Terrassa. Tercer parcial: 1h08’35’’ al pas pels quinze quilòmetres... i les cames segueixen bé, realment bé! En breu ens endinsarem a la Rambla d’Egara, renovat eix neuràlgic i comercial de Terrassa. Sobrepassem, en incòmode i llarg ascens, la meravellosa antiga fàbrica tèxtil d’arquitectura modernista reconvertida en Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (per a satisfacció dels  obsessionats en acrònims, MNACTEC). I de nou al passeig del vint-i-dos de juliol, on liquidarem els poc menys de tres quilòmetres finals, en desafortunat recorregut d’anada i tornada que ens obligarà (encara a un quilòmetre i mig de la meta) a passar pel carril contrari al de l’inflable d’arribada, martiritzant-nos amb els qui ja aixequen els braços celebrant l’èxit. Amb l’únic consol de la multitud d’animadors que s’apleguen en aquest darrer tram supero el lector de xips corresponent al quilòmetre vint amb un temps d’1h32’27’’ (aix, el parcial més lent...). Aquí la paparazzi s’ha doctorat ubicant-se a la mitgera del passeig i fent-me una foto a l’anada i una altra a la tornada! Quin reportatge!




Últims metres! Com que fa estona que he superat la llebre amiga de l’1h40’ estic convençut que la marca final ha de ser inferior. I a mesura que m’acosto al cronòmetre distingeixo 1h35’, que just canvia a 36’, que em motiva a fer un esprint poc habitual en mi, habitualment mancat de forces a la recta d’arribada... Temps oficial: 1h36’35’’! Increïble, sense proposar-m’ho he estripat la previsió més optimista. Les sensacions han estat en tot moment molt bones i he gaudit intensament de la Cursa, i més encara amb un entrepà de botifarra a la mà i un bon raig de vi negre consumit en porró. Em retrobo al punt acordat amb l’assistenta de cursa més aplicada que mai hagi tingut... felicitacions mútues i..., qui sap?, l’emplaço pel diumenge vinent a la Mitja Marató de Granollers? o els supporters habituals ja estaran operatius?



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada