28 de juliol de 2014

II CURSA FORAT DEL VENT - 26/07/14 - 52'38''


Ara sí. Amb la II Cursa de Muntanya Parc de Collserola acabo la temporada... Em retrobaré amb els circuits homologats a meitats de setembre, tot i que intentaré no abandonar les bambes durant l’agost...


De bon matí, que les curses de juliol o es fan molt aviat o no es fan, la moto serpenteja per la coneguda com carretera d’Horta a Cerdanyola. Poc més de nou quilòmetres quasi en solitari fins a l’àrea de lleure de Can Coll, on per fi em concentro amb altres participants, en la clàssica esplanada familiar on regnen els pícnics dominicals.


Un dels nombrosos itineraris a peu que s’escampen des d’aquesta zona recreativa ens duu fins a una serena clariana, on l’organització de la Cursa ha habilitat les carpes d’avituallament, guarda-roba i lliurament de dorsals. Uns 40 assistents parteixen puntualment a les 8.30 hores en una caminada no competitiva que ressegueix el mateix circuit que la Cursa.




Dedico uns quants estiraments, hidratació i una mica de fruita als instants previs al tret de sortida. En total uns 230 corredors, Xavier Bonastre inclòs (que no se’n perd ni una...). L’speaker s’esplaia amb unes breus indicacions i, a les 9 en punt, a córrer.




Els primers dos quilòmetres han servit per estirar el grup. Alternem suaus pujades i baixades amb senders plans. Però estem advertits, aviat caurà a les nostres cames el tram més exigent del recorregut: tres quilòmetres d’ascens, sense treva, que m’obliguen a... em sap greu confessar-ho... caminar. Ho intento evitar per tots els mitjans, però acabo sucumbint... en el que ja he acceptat com a taló d’Aquiles particular. El suplici m’acompanya fins passat el quilòmetre cinc, on el perfil es suavitza. En aquest dolorós tram només m’han superat cinc o sis corredors, la qual cosa demostra que qui més qui menys ha abaixat força el ritme... encara bo.

Diuen que segones parts no són mai bones. Fals! Alguns ara ens ho passarem de conya! El perfil canvia radicalment i les baixades, poc tècniques, es succeeixen. Els quilòmetres s’acumulen amb rapidesa, passant del cinc al set en un moment. Molta atenció amb les caigudes o una torçada inoportuna, que el ritme és vertiginós. No obstant, en aquest segment, els corredors que m’envolten també certifiquen les seves credencials avançant amb comoditat.

En l’últim tram torna a aparèixer l’ombra condemnatòria, en una criminal inesperada pujada de poc més de tres-cents metres que, de nou, em força a caminar. Els perseguidors immediats també pateixen així que, superat el tràngol, m’exigeixo enganxar-me al grupet de tres corredors que tinc davant meu, convençut que han afluixat el ritme. La marca en guix damunt del camí amb el número deu és determinant. La penitència per haver deixat de córrer en dues ocasions passa per donar-ho tot d’ara fins la línia de meta. I l’esforç no pot tenir millor recompensa: primer avanço un, i després els altres dos! A pocs metres de l’arribada encara diviso un parell de corredors més, però ja serà impossible caçar-los. La satisfacció per un esprint final tan sòlid m’enorgulleix i, en certa manera, compensa les mancances dels moments més crítics.


Temps final, segons cronometratge de la Federació Catalana d’Atletisme: 52’38’’, finalitzant en 33a posició a la classificació general. L’avituallament, amb beguda i fruita fresca, és un bé de Déu, ara que la calor ja és insuportable. Una Cursa per Collserola de 10,8 quilòmetres altament recomanable, en un entorn preciós, per senders espaiosos (que faciliten la convivència amb ciclistes i altres corredors) i una organització modèlica.



Punt i final. Propera estació: Cursa del Poblenou, però serà d’aquí a un mes i mig. Ara, com diria el mític senyor Bachs, ‘tanquem la paradeta’ i gaudim d’unes merecudes vacances!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada