PRIMERA VEGADA... AL CINE!

Relaten les memòries d’infantesa que un servidor es va estrenar a les sales de cinema a principis dels vuitanta, al desaparegut Excelsior de la Gran Via, amb la projecció d’un popular conte infantil de la factoria Disney: El Llibre de la Selva. Aquell nen, avui cinèfil convençut, no tenia més de quatre anys...

El Gran Salón Excelsior fou víctima, com tants altres cines a finals del segle XX, d’un tancament inevitable l’any 1985 a causa d’una insuportable disminució d’espectadors, ja fos per la difusió de la pirateria o per uns preus massa elevats, o per totes dues causes.

Cine Excelsior, a inicis dels seixanta...

La mateixa cantonada, en l'actualitat...

Sigui com sigui, avui dia anar al cinema és un autèntic luxe. Almenys a Barcelona, amb un peatge de més de nou euros per accedir a la sala (excepte fórmules d’abaratiment tipus dia de l’espectador o festes del cinema...), gaudir del setè art (en hores baixes...) en pantalla gegant no està a l’abast de totes les butxaques. La il·lusionant cita familiar al multisales (els grans cinemes ja estan tots sepultats), amb crispetes i refrescs de rigor inclosos, es troba en clar perill d’extinció.

Però no pretenc analitzar (i encara menys denunciar) abusos o males gestions d’exhibidors i distribuïdors, que prou doctors ja té l’església, sinó centrar-me amb la barreja d’entusiasme i expectació amb què ha viscut en Martí la seva experiència iniciàtica al cinema. Sí, ja feia temps que perseguíem l’oportunitat, que no era altra que la segona part de Rio; i pels pèls encara l’hem caçada a l’únic cinema a tota la ciutat que la projecta: Cinesa Diagonal Mar, un macrocomplex lúdic de 18 sales (!!!) allotjat al tercer pis del propi centre comercial.

Hi ha fragments de la primera part de la pel·lícula en qüestió que, després d’haver-les engolit dotzenes de vegades, podríem recitar de memòria. En Martí va fidelitzar la seva habitual manca d’atenció als guacamais protagonistes d’un film molt colorista i musicalment contagiós. I és clar, la segona part ens ha caigut del cel com a pretext ineludible per a desembutxacar la dolorosa morterada...

Però quina millor estrena li podíem obsequiar? La continuació d’aquesta divertida faula animal és perfecte! Així que directes cap a la sala 14, prèvia visita al lavabo. I tot d’una cap a platea, en penombra, resseguint el punteig de llums vermells que (com els de les pistes dels aeroports) ens acosten al nostre objectiu. Ocuparem les butaques escollides, molt centrades perquè tot i ser l’única sessió del dia només serem una dotzena d’espectadors, i en Martí s’acomodarà damunt d’un dels seients supletoris infantils que hem agafat abans d’entrar a la sala.

Comença el ritual fantàstic: foscor i silenci. Uns quants anuncis previs (me’n sobren més de la meitat...) fins que s’insinua la melodia brasilera de Rio... Miro de reüll en Martí i, com esperava, està fascinat i amb la boca mig oberta; quasi diria que no parpelleja... La hipnosi dura més del que jo hagués imaginat, mentre resisteix la provisió de patates i quelites clandestines. No fa cap cometari, els ulls clavats a la pantalla... però a vint minuts del final: ‘falta molt? me’n vull anar...’. Ai, ai, ai, que aquesta previsible situació l’hem de salvar com sigui... Haig de dir a favor d’ell que la pel·lícula, com és natural, té alts i baixos i que en alguns moments els diàlegs poden avorrir-lo. Per això li anem fent comentaris en veu baixa sobre les escenes que veiem... Probablement a casa aturaríem la pel·lícula i a una altra cosa, però aquí no es contempla fugir de la sala... Per sort nostra el ritme de l’animació millora i apareixen altres personatges graciosos; en Martí es reenganxa ja fins a l’apoteòsic tancament, inclosos els originals crèdits finals.

Sortim de la sala eufòrics, i molt satisfets. Un dia serà n’Arnau qui s’estrenarà..., i tornarem a gaudir plegats d’aquesta experiència... que tant de bo es pugui repetir moltes vegades, perquè confio mai s’apagarà la flama del cinema, avui tant debilitada... Llarga vida al (bon) cinema!