En català ho podem definir com a enganyifa, o giny... però
molt més encertat és el vocable en castellà: trampantojo.
Es tracta d’una il·lusió òptica integrada al paisatge urbà
en forma, habitualment, de pintura mural. L’objectiu és crear un efecte visual
per a embellir, intensificar o substituir la realitat que percebem.
No sempre són fàcils de trobar, és clar, perquè pretenen incorporar-se
amb discreció a una determinada façana, o a una paret mitgera al descobert, només
per satisfer el desig (antojo) de l’artista.
Però qui cerca, i s’entreté, perquè és curiós de mena,
troba! A Barcelona n’hi ha alguns de sublims, enormes i divertits però també se’n
descobreixen d’altres menys evidents, quasi inapreciables.
L’altre dia... bingo!... els meus ullets es van distreure amb
uns finestrals ben normals... en aparença, perquè en fixar-m’hi vaig certificar
amb certa estupefacció (si és que hi he passat centenars de vegades per davant
sense adonar-me...) el primer trampantojo caçat al barri de Gràcia!
No us diré on és... per si algú s'hi vol dedicar... però qui
ha visitat el barri segur que hi ha passat ben a prop. La pintura no es llueix
en detalls sinó en l’estricta simplicitat d’una renglera de quatre finestrals,
un per planta, de fusta i doble batent (a l’estil de la finca) i amb les
corresponents cortines blanques esteses.
Com deia, pocs divertiments afegits. Només un porticó
lleugerament obert al quart pis (el llum apagat ens nega l’interior), una
persiana lleugerament baixada al tercer, i de nou la insinuació d’un porticó
obert al segon pis... La imaginació, en aquest cas, dibuixarà les habitacions que
segueixen al mural, i a les persones que hi viuen.
Aixecar el cap, no sempre, té recompensa: la satisfacció d’una
intervenció estèril però deliciosament estètica i, sobretot, molt simpàtica. S’ha
guanyat el meu somriure... i ara cada cop que hi passo comprovo si, arribat el
bon temps, algun dels veïns ha decidit retirar per fi les cortines...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada