21 d’agost de 2014

CAMÍ DE CAVALLS: Algaiarens-Cala Tirant



El difícil no és començar a córrer, sinó aixecar-se del llit a l’hora oportuna per a córrer en condicions. Escarmentat de la calor insuportable en l’últim tram de la primera etapa, avui ens hem plantat a l’aparcament d’Algaiarens a les 6.15, i aquesta gesta ja és molt encomiable. La complicitat de la Lluïsa, en les tres etapes, ha estat fonamental tant per a acostar-me tan aviat al punt de sortida com per a recollir-me, a l’hora pactada, al punt final; se li agraeix el suport i col·laboració en aquests disbarats personals...

Com a resum previ de l'etapa, el vídeo fotogràfic en aquest enllaç:



ALGAIARENS – CALA TIRANT - Distància: 30 km - Desnivell: 735 m

Per tant, arrenco a córrer quasi a les fosques, més enllà de la primera barrera, sota una gran pineda entre dunes. Els primers quilòmetres coincideixen, per sort, amb una planera i còmoda extensió de camps de conreu, fet que aprofito per regular el ritme. Aviat sovintegen les pujades, i un parell de fonts amb abeurador (d’on no hi raja ni gota d’aigua...). Segueixo vorejant la major muralla de penyals de tota l’illa, l’anomenada Muntanya Mala, acompanyat d’alzinars i pinedes.


El suau descens em retroba amb la línia de la costa, al macar d’Alfurinet, on destaca la increïble acumulació de còdols de grans dimensions. I tot d’una cap a la part superior d’uns turons, per a tornar-los a baixar immediatament. Aprofitaré el pas per la imatge de la Mare de Déu del Pilar per a demanar-li uns quants núvols, ja que la travessa promet ser terrorífica. Per sort, l’escenari de la cala del Pilar alleuja totes les penes. A la memòria hi queden els colors (ocre, blau, verd, vermell...) i la sensació de pau extrema.


La marxa segueix sobre penya-segats fins a la cala dels Alocs, també coberta de còdols. A l’aparcament de la cala trobo el sender que s’endinsa a la Marina de Santa Elisabet, per anar guanyant alçada fins coronar els Penyals de Binidelfà. La panoràmica des d’aquest punt és fantàstica: al vessant interior es multipliquen els turons d’herba i, més enllà, s’erigeix la muntanya de Santa Àgueda, amb les ruïnes del castell al capdamunt. Creuo un barranc salvatge abans d’arribar a la barraca que dóna pas a la cala en Calderer, ara totalment solitària.


El terreny es torna molt accidentat, amb constants petites pujades i baixades. En un dels espadats que caracteritzen aquest tram, la serena presència d’un cavall en estat semisalvatge. Continuo per l’altiplà, gaudint d’unes vistes increïbles, que em permeten distingir el cap de Cavalleria, amb el minúscul far al seu extrem. Com era d’esperar, fort descens fins a Cala Barril, que deixarem enrere per un suau camí forestal. En poca estona, davant la insòlita presència d’uns xalets ran de platja, la deliciosa Cala Pregonda, una meravellosa cala d’aigua cristal·lina color turquesa, protegida per una capriciosa barrera d’illots.


Amb la preciosa instantània de Pregonda dins del cap, continuo la marxa ben entretingut amb els nombrosos monticles de pedra que es creuen al meu pas, una polèmica pràctica portada a l’extrem a Cala Morts, literalment intransitable a causa de tantíssimes columnes acumulades. Segueix la magnífica platja de Binimel·là, quasi deserta a les nou del matí, amb les habituals acumulacions de posidònia. La següent aturada la reservo a la platja de Cavalleria. Abans però, un exigent puja-baixa fins a Cala Mica, i un tram per penyals amb perspectives impagables al meu destí. Creuo l’encantadora platja de Cavalleria per damunt la sorra, temptat a posar els peus en remull..., i remunto per la gran passarel·la de fusta que m’acosta a l’aparcament i m’escup a la carretera. Un asfalt insofrible que em portaria fins al far de Cavalleria, si no fos perquè em desvio per una zona d’arbustos, sender que aviat voreja el mar sobrepassant diversos macars. Aquí pateixo, francament, pel cansament i la calor acumulada, però això ja està fet. Creuo la llarguíssima Cala Tirant fins a una nova passarel·la fins a retrobar-me, per fi, amb els meus estimats i sacrificats supporters, que m’esperen impacients per a fer-se un bany. Només faltaria, ens l’hem ben guanyat!


Una etapa compromesa, amb un desnivell acumulat considerable, físicament exigent però increïblement bella, i que pel meu gust aglutina les millors platges de tot el nord de Menorca (amb la venerable absència de l’Arenal d’en Castell, per la qual sento certa predilecció...).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada