26 d’agost de 2014

CAMÍ DE CAVALLS: Cala Tirant-Favàritx


Assegura na Joana Pons (en Martí ho sap prou bé), referint-se al Camí de Cavalls: ‘...i de bon matí tu sents com canten, es rossinyols, verderols i pardals.’ Doncs bé, lamento desmentir que just passades les sis del matí els ocells encara no canten, sinó dormen...

Així, envoltat d’un silenci sepulcral i una foscor absoluta, inicio la tercera etapa del Camí; a contracor, la darrera d’aquest estiu...:


CALA TIRANT – FAVÀRITX – Distància: 23 km – Desnivell: 265 m

Enllaço, exactament, des del punt on ho vaig deixar, a la urbanització de Platges de Fornells (ara en mode off),  tot i que els primers tres quilòmetres d’odiós asfalt me’ls podria ben estalviar. Ni una ànima pel carrer, excepte la meva. El carril adaptat per a vianants i ciclistes m’acompanya una bona estona, i quan desapareix segueixo per la vorera fins ben entrada la variant que duu a Maó, per on (per fi!) arrenca una agradable pista de terra que retalla el promontori de la Mola de Fornells.


En menys d’una hora em planto a l’aparcament de l’esplèndida platja de l’Arenal de Son Saura, que deixaré a l’esquena per a endinsar-me de nou en la turística urbanització de Son Parc, atapeïda de bars, restaurants i supermercats de temporada . He pogut comptar fins a tres guiris (presumptament insomnes) perplexos al meu pas... Enllaço un sender rocós que m’enfila per un penyal calcari fins a la veïna badia de l’Arenal d’en Castell. L’estètica de la platja em té el cor robat, no les barbaritats hoteleres ni l’especulació urbanística que un dia va embrutar irremeiablement un dels millors racons de l’illa de Menorca.


Segueixo cremant sola sobre asfalt, malauradament; primer pels carrers que pugen per Coves Noves, després pels que traspassen la urbanització de Port d’Addaia. El turment s’acaba amb un seguit de barreres menorquines que m’acosten a la finca de l’Hort des Lleó i a continuació a l’idíl·lic paratge de la badia d’Addaia, que ressegueixo plàcidament des de la riba. Em permeto un avituallament en companyia d’una serena barraca de pescador...


La lleugeresa i encant del recorregut s’estén per les Salines de Mongofra, en explotació artesanal fins al 1990, i segueix paral·lel a murs de paret seca en direcció a la costa. Els turons inhòspits d’aquest tram m’acosten al Pou d’en Caldés, i a la cala que el segueix. Veig les fites com s’escampen pel penyal que protegeix la cala, així que toca pujada! Des del cim ja divisaré el far de Favàritx, inconfusible i captivador. El Camí segueix còmodament el perfil d’un camp flanquejat per mates i ullastres fins desembocar a la carretera que duu al far.


El fastigueix dels prop de tres quilòmetres d’asfalt fins al següent enllaç amb el Camí de Cavalls (direcció a n’Es Grau per cala Tortuga i sa Torreta...) esborra qualsevol possibilitat de continuar la marxa. Avisat l’equip de rescat i evacuació de les meves intencions, m’apropo una mica més al far per a contemplar l’entorn salvatge i lunar d’un enclavament màgic.


Remunto la carretera, a ritme suau, esperant retrobar-me de cara amb el cotxet blau d’assistència. Però a cada revolt només descobreixo més carretera... i, al punt de les deu del matí, no hi ha qui suporti aquesta calor... Entre avorrit i empipat he rodat set quilòmetres més, d’afegit... com qui no vol la cosa... fins que el miratge es fa realitat... just al marge del CEIP rural Tramuntana...


Si hagués invertit l’esforç gratuït per carretera en el següent tram del Camí ja quasi estaria a n’Es Grau, i a un pas de Maó (i del propòsit de completar tota la costa nord!), però no vull lamentar-me més sinó gaudir plenament d’un matinal de platja i piscina (gentilesa del restaurant El Mirador!) a la meravellosa platja de l’Arenal d’en Castell... on tots quatre ja hi vam ser l’estiu passat...(sí, l’Arnau també, quan només tenia un mes i mig!).


I aquí s’acaba aquest periple incomplet, amb el gust i privilegi dels trams que he corregut i la seguretat de tancar l’illa en futures ocasions... 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada