22 de desembre de 2014

BUFF EPIC RUN BCN -21/12/2014- sc.



Quan tot l’espectre de particularitats i ocurrències dins l’infinit panorama de curses semblava explorat, apareix al firmament (en plena galàxia barcelonina!) una extravagància que aterra a la muntanya de Montjuic amb contundència: la Buff Epic Run Barcelona 2014.




La potència d’un espònsor tan reconegut (avui amb un logo omnipresent...) i els 19 euros que ens ha costat la inscripció justifiquen una posada en escena tan ostentosa. Una cursa lúdica (no competitiva, sense xips ni cronos...) d’uns vuit quilòmetres on s’alterna asfalt amb trams de muntanya i diversos obstacles repartits pel recorregut. Sí, un gènere desconegut per a mi, una cursa de setze obstacles (llàstima que estaran tots els que són però no seran tots els que estan...).




Una hora de marge (per recollir la bossa del corredor...) em permet anar prenent nota, resoldre sospites i donar respostes a alguns interrogants que em rondaven pel cap. D’entrada, certifico, pocs venen a córrer, i els qui ho pretenem, o canviem de xip o definitivament aquesta no és la nostra cursa. Avui toca passar-ho bé mentre es resolen uns quants obstacles, millor en grup o amb alguna cerveseta de més ( o les dues coses). L’ambient festiu és evident i els qui no formem part d’una comparsa desentonem. Per això he rectificat mínimament el meu look invisible amb una vistosa afroperruca multicolor. Encara a anys llum de la resta, si bé ja puc integrar-me a l’excitada i sorollosa multitud disfressada de cap a peus (prometo haver vist corredors amb aletes de bussejador!).




A les 11, hora del vermut, una banda de rock en directe, que ja ha interpretat un top de sintonies dels noranta (Musculman i Bola de Drac incloses...per satisfacció d’una ampla i al·ludida representació generacional), deixa anar la inevitable Highway to Hell per a donar el tret de sortida a la Buff Epic Run 2014. Ànims a tope i cap amunt, direcció al Castell!




En dos minuts, ni més ni menys, ja sento queixes i esbufecs diversos del grup de ballarins que tinc al davant. Aprofito el previsible decaïment general per avançar superherois, troglodites i un equip de jugadors de futbol americà. ‘Forest Climb’ (en anglès que mola més...) és el primer escull: escalada curta, bosc a través, fins al perímetre del fossar, a ritme d’Eye of the Tiger...




Per fi m’he desmarcat d’un Carnestoltes que es celebra mig quilòmetre enrere. Un mur de pneumàtics mal apilats, en diuen ‘No wall no fun’..., tot i massa curt pel meu gust, ens posa els turmells a prova. Seguim per la zona del mirador del Migdia per a creuar un arc d’Unicef, ‘Epic Photo Shooting’ (algú em pot dir on és l’obstacle?), i enfrontar-nos a la ‘Door challenge’, que ens ofereix tres accessos possibles a una àrea forestal..., cadascú escull lliurement el seu particular i tortuós laberint de continus girs en constant puja i baixa, ignorant si les altres dues portes són més o menys benèvoles amb els seus respectius corredors...




A la sortida recupero el ritme, al pas per una cortina de fum. La propera sorpresa és la ‘Foam Fever’, una festa d’escuma que ens deixa ben empastifats. Bailando, d’Enrique Iglesias, m’esperona a sortir esperitat a la recerca del següent obstacle, que és un odiós laberint d’esses enmig d’un descampat. Pugem i baixem a cada instant mentre pateixo pels qui avui només venien a riure i a estirar una mica les cames. Un altre bosc, ple de zig-zags delimitats amb cintes lligades als arbres ens duu cap a la clàssica pista americana, que ens obliga a avançar estirats per terra si no volem punxar-nos amb els fil ferros que ens priven el pas.





I per fi, un clàssic de les curses d’obstacles, la ‘Non Flat Pool’: la temible piscina que haurem de travessar sí o sí per a continuar endavant. El corredor que em precedeix s’hi llença de cap, prova d’una eufòria desbocada i un sentit de l’humor incontestable. Òbviament no li segueixo l’exemple, tot i que l’intent per minimitzar els efectes de la immersió són inútils... aigua fins als genolls i bambes xopes, des d’ara fins que arribi a casa... (trist comiat d’unes Adidas glorioses, però ja irrecuperables).




El tram final, amb la presència d’animadors i familiars dels participants, conté un camió creuat carregat de palla que haurem de superar ascendint per un costat, amb l’ajuda d’una xarxa, i baixant per l’altra... és ‘The Wall’, un obstacle imponent! Segueixen unes bobines de fusta, pur entreteniment i farcit, que simplement es mereixen un parell de salts per a encaixar un darrer munt esglaonat de bales de palla, ‘Pyramid’, l’obstacle de tancament més vistós i divertit abans de creuar la línia de meta.







Ni sé la distància feta ni el temps invertit, no m’hi he volgut capficar, a consciència. M’ho he passat força bé, tot i anar en solitari. Una experiència interessant malgrat massa curta i, en ocasions, inflada amb obstacles poc imaginatius (o inexistents). La botifarrada i avituallament final no li fan cap favor a la prova: escàs i fred, francament ridícul (destaqui’s no obstant el brou gratuït de l’inici, tot un detall...). Potser la majoria allargaran la festa en comunitat, que per això han vingut molts d’ells, però jo només penso en tornar cap a casa abans d’enxampar un bon constipat... i és que tinc els peus glaçats... Passi-ho bé, i dubto que fins l’any que ve...  
   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada