Hongria és un país que, potser per la seva posició a l’Europa Central, ha viscut en contínua amenaça. S’ha menjat totes les mogudes (entengui’s conflictes) i això li ha passat factura. El regne hongarès ha patit derrotes que l’han obligat a integrar-se a l’imperi otomà, als dominis dels Habsburg i, finalment, a l’imperi austrohongarès. Les dues guerres mundials van acabar de ferir de gravetat el país, suposant-li la pèrdua de dues terceres parts tant del seu territori com de la seva població.
Malgrat tot, encara perduren vestigis d’aquell passat gloriós. L’hegemonia del passat s’entreveu a la ciutat de Budapest, i més concretament a l’imponent edifici neogòtic del Parlament, colossal i desproporcionat.
Els 96 metres d’alçada de la cúpula no són fortuïts (com tampoc ho són els 96 esglaons de l’escala interior principal) sinó que homenatgen l’assentament dels hongaresos en l’actual territori l’any 896.
En la visita guiada, sempre escortada, arribarem fins al cor del Parlament: la Cambra de la Santa Corona Hongaresa, on admirarem (no tocarem, d’acord Martí?) les joies de la coronació del país.
L’hemicicle, que contemplarem des de l’àrea de premsa, tan previsible i inútil com qualsevol altre, destaca pel seu enginyós sistema de climatització encara en ús: des d’un edifici exterior proper s’abasteix mitjançant canonades soterrades de calefacció per vapor d’aigua (per no trencar l’estètica de l’edifici amb xemeneies) durant l’hivern, o tones de blocs de gel dipositats diàriament i degudament ventilats a l’estiu...
A l’avantsala de l’hemicicle encara es permet fumar, per això mantenen els cendrers originals, numerats segons l’escó del parlamentari. Els oradors, ens explica la guia, es guanyen (o no) el favor de l’audiència en funció del nombre de cigarrets que durant la seva intervenció es consumeixen per abandó en aquesta sala (prova de què l’interès i atenció han pogut més que l’ànsia per recuperar el cigarret i continuar fumant).
La visita, d’aproximadament una hora, finalitza a la botiga. Prengui nota president Mas, tenim abandonat el marxandatge institucional... segur que l’incansable turista japonès es desviaria de la seva ruta gaudiniana per a posar l’ull (i l’euro) en el souvenir imaginable més hortera...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada