15 de gener de 2015

06. '25 DE DESEMBRE DE 2014' A BUDAPEST



El Pont de les Cadenes és un símbol representatiu de Budapest. Fou el primer pont permanent en el tram hongarès del Danubi i el segon en el curs total del riu (abans del 1849 es travessava mitjançant transbordador o, a l’hivern, a peu o en cotxe de cavalls damunt el glaç).



Creuar l’imponent pont, com admirar-lo de nit, és inexcusable. En atansar-nos als lleons que custodien el pont comprovem com cap d’ells té llengua, motiu pel qual (segons diu la llegenda) es suïcidà el propi escultor des del pont en adonar-se de l’error. Malgrat aquesta mancança, els quatre lleons es mantenen ajaguts i hi ha qui diu que només s’alçarien si el país es trobés en perill... Si ha de ser així, que Déu els mantingui petrificats tota l’eternitat!


Òbviament hi ha altres camins i mitjans per arribar al cim del turó de Buda, però cap tan agradable i romàntic com el funicular de Budapest que, inaugurat l’any 1870, és el segon que es construí a Europa... (el primer a Lió).


Davant la capçalera del Pont de les Cadenes (coincidint amb el quilòmetre zero hongarès) trobem l’estació inferior, amb el petit funicular de tres cabines de fusta esglaonades esperant el seu torn de pujada. El trajecte, de poc més de dos minuts, és un caprici irresistible, tan car com encantador; una deliciosa atracció restaurada meticulosament després dels bombardejos patits durant la II Guerra Mundial.




Des de les alçades de Buda, en companyia de la gegantina i emblemàtica àguila sobre espasa representativa del poder nacional, les panoràmiques són espectaculars; només ens distreu la curiosa performance del canvi de guàrdia imperial davant la seu del President de la República...




Dins del recinte emmurallat del castell, atractius carrerets medievals ressegueixen la carena del turó cap a la Ciutat Vella (Buda és l’embrió de la gran capital hongaresa actual) fins al turístic Bastió dels Pescadors i l’església de Sant Maties. De camí, l’encontre d’un Trabant autèntic em commou; conegut com a ‘jaguar de paper’ per la seva senzillesa i alt rendiment, el popular cotxe soviètic es convertí en el símbol d’una malaurada dictadura comunista.


 



Deixar-se seduir, o no, per la pastisseria més antiga de tota Hongria i pels seus preuats dolços dependrà del gust de cadascú i de la disponibilitat dins el minúscul local. A nosaltres, la visita matinera a Ruszwurm ens ha caigut de meravella!


Abandonem la fortalesa per la porta de Viena mentre temptegem un descens per sinuosos carrers fins a la profundíssima estació de metro de Széll Kálmán tér, amb ganes de lliurar-nos a un opressiu trajecte subterrani que travessa el Danubi fins a la riba de Pest, a la recerca d’un memorial colpidor: el d’una llarga filera de botes i sabates al marge del riu. L’obra artística pretén recordar el brutal genocidi durant la II Guerra Mundial al poble jueu, executat per parelles i descalços (les sabates eren un bé preuat) i llençats posteriorment al riu. L’escena és esgarrifosa i la visita al memorial congela l’ànima...  Distingim sabates d’infants i petites ofrenes en l’interior...





El dinar de n’Arnau encaixa amb un distès aperitiu, en un bar contigu a la basílica de Sant Esteve, on pairem l’angoixa que em persegueix des del memorial de les sabates amb unes saboroses patates i l’enèsima cervesa local Dreher, en la seva lleugera versió clàssica (la germana bak li dóna unes quantes voltes).


El restaurant Trofea Grill, amb imprescindible reserva, i per recomanació del propietari del nostre apartament, és l’aposta pel dinar de Nadal. Un buffet completíssim, amb força propostes regionals, planxa de carn i peix i una varietat de postres que... (em dol confessar-ho) ens ha desbordat. Una mica de cervesa, dues copes de vi negre i... per acabar, un emotiu brindis amb el champagne local Törley dry! Bon Nadal... o millor en hongarès: ‘Boldog Karácsonyt!’


 


Després d’un merescudíssim descans, tornem a cobrir-nos mans, colls i orelles per a protegir-nos d’un capvespre gèlid. Baixarem fins al riu, concretament fins l’embarcador número 10, des d’on iniciem un passeig d’una hora en vaixell pel Danubi. La saturació d’una cabina interior caòtica ens fa pensar que estem llençant els diners amb una ensarronada expressa a turistes... però poc a poc, amb successives escapades a la coberta (semideserta a causa d’un fred insuportable) ens anem oblidant de la sensació de ‘presa de pèl’ i poca vergonya de la companyia de creuers per a deixar-nos captivar per la màgia inesborrable d’una panoràmica nocturna de Budapest des del Danubi. Mira per on, aquest passeig (que d’inici ha generat tan recel i desencant) s’ha revelat com una experiència fascinant i exquisida, indispensable per a rendir-se definitivament a la subtil bellesa de Budapest.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada