Però la victòria tampoc és exclusiva dels qui vam anar resseguint els quaranta-dos quilòmetres de la Marató, sinó compartida amb els milers d’animadors escampats pels marges del recorregut, ja fossin familiars, amics o veïns bolcats amb la gran cita. Sense oblidar-nos dels voluntaris, incomptables, tan entusiasmats i abnegats com els propis corredors; bona part de l’èxit de la Marató és seva. En aquest sentit, s’estén el reconeixement als organitzadors de la prova que, any a any, han sabut adreçar-la en la direcció dels referents europeus de Londres, París i Berlín.
D’altra banda, Barcelona, com a escenari de la prova, va mantenir el llistó dalt de tot, com ja ha demostrat en tantes ocasions. Sembla que ja li té presa la mida als grans esdeveniments, i la Marató és un altaveu immillorable per a projectar la imatge de la ciutat; per això l’Ajuntament també s’hi ha dedicat a fons, lluint un aparador espectacular. No em costa admetre-ho (sóc el més crític quan convé): és un orgull sentir-me barceloní.
En el terreny personal, la lectura és més continguda. Quedi clar que l’objectiu fonamental, creuar la línia d’arribada, es va acomplir, i això ja m’omple de satisfacció. A més, vaig millorar en sis minuts la marca del debut (no és cap proesa però convé remarcar-ho). I, com a premi especial i inesborrable, vaig regalar-me un deute pendent: compartir la màgia i emoció dels últims metres de la Marató amb els meus fills (i això ho compensa tot).
El regust agredolç, fruït de les expectatives generades després de l’esforç i sacrifici acumulat, ha estat ensopegar irremediablement amb la mateixa pedra que l’any anterior. Tot i les precaucions, ara que ja coneixia la perversitat del popular mur, m’hi he tornat a estampar... i això genera certa frustració. Però no és la meva intenció tenyir la crònica d’un color que no es mereix, perquè la Marató (que ja comença el dia anterior amb la visita a la Fira del Corredor) ha estat tota una FESTA!
I la festa comença el dissabte, com ordena la litúrgia, anant a recollir el dorsal a la Fira del Corredor, rebatejada com a ExpoSports i revisant, per enèsima vegada, un recorregut meravellós.
El pavelló número 8 acull el desplegament de quasi dos-cents expositors, que aprofiten el públic objectiu que participa en la Marató per a presentar noves col·leccions i propostes als apassionats pel running, el trail i al triatló. Amb el característic pessigolleig a l’estómac, preludi d’una aventura fascinant, imploro per les delicioses (i impagables) samarretes tècniques que Asics, patrocinador principal de la prova, ha dissenyat per a l’ocasió i que ni de conya ha inclòs a la bossa del corredor.
No deixem escapar, tot i l’elevada afluència de corredors i acompanyants, un dels actes més festius i socials vinculats a la cursa. El tradicional Pasta Party nodreix d’hidrats de carboni a tota l’assistència, de procedència molt diversa (un 42% dels participants són estrangers procedents de 83 països!), en un ambient total de pre-Marató.
Òbviament l’habitual línia blava ja està disposada, tant pel seu pas pel passeig de Sant Joan com pel seu gloriós límit als peus del Palau Nacional. Ara només falta que demà sigui capaç de resseguir-la d’inici a fi...
I aquesta nit, repeteixo la fórmula de l’any passat: a sopar (cerveseta artesana inclosa...) i dormir (després de la previsió del temps) a casa la mama, on el repòs està garantit... bona nit.
En un sospir, diria que fa només mitja hora que dormo i en realitat han estat vuit, sona el despertador; i m’acosto d’inèrcia a inspeccionar tota l’equipació que ahir vaig preparar amb la precisió d’un cirurgià damunt la taula del menjador... Em dutxo i esmorzo, amb la màxima cautela possible, fregant el ridícul... i agafo la moto. Som-hi: me’n vaig a recollir la medalla, que ja la tinc reservada, a 42,195 quilòmetres de distància!
Els estiraments previs no fan més que augmentar l’histerisme i les paranoies de lesions musculars inexistents. Hi ha molta gent repartida per les esplanades de l’avinguda Maria Cristina, alguns escalfant, altres fent-se fotos... i llargues cues als lavabos... A l’ombra hi fa fred però al Sol s’està de conya... el matí promet. Al canell hi tinc anotats els parcials que em permetrien el sub4h...
A deu minuts (eterns...) de la sortida m’incorporo al calaix, envoltat de francesos i alemanys... tots concentrats i atents al rellotge. Ressonen Els Pets, amb el seu contagiós Bon dia... i Gloria Gaynor ens engresca amb la universal I will survive... El que segueix ja és de pell de gallina, com l’any passat: l’himne dels Jocs Olímpics de Barcelona, interpretat per Freddier Mercury i Montserrat Caballé, fa emmudir tota l’avinguda. És el moment més especial de la cursa, emocions al límit. El meu calaix avança lentament, seguint ara els compassos de la instrumental Chariots of fire de Vangelis, una altra dosi reconstituent, que ens acompanya fins la línia de sortida... Tres, dos, un... tret de sortida... crits i aplaudiments per alliberar tensions i emocions contingudes, pluja de confeti, i... ja no hi ha marxa enrere: tots a córrer!
Hem memoritzat el recorregut per a evitar, precisament, envalentir-nos quan més frescos ens sentim. Els primers set quilòmetres són els més costeruts i, per tant, toca regular al màxim. La consigna és clara i simple: reservar, reservar i reservar. Com a mínim, fins haver deixat enrere el primer reclam d’aquesta enlluernadora constel·lació monumental de la ciutat: el Camp Nou. El tram descendent de la Diagonal fins al carrer Urgell i la continuació pel carrers de París i Berlín (quin detall més subtil per als milers de corredors estrangers...) ens duu fins al quilòmetre 10, amb un temps personal de 52’44’’.
El carrer Tarragona és un bàlsam: la baixada fins al parc de l’Escorxador ens permet estirar les cames i retrobar-nos amb la sorollosa animació que s’ha traslladat des de la propera plaça d’Espanya. A la Gran Via, tan acostumada al trànsit runner, activarem el pilot automàtic, i sumarem un parell de quilòmetres més. El regal immediat és poder admirar el més destacat aparador d’arquitectura modernista de Barcelona... corrent pel passeig de Gràcia entre edificis que són Patrimoni de la Humanitat, com la Casa Batlló, la Casa Milà o la Pedrera... tot un luxe (breu però meravellós)... que té continuïtat amb la magnífica Casa Terrades (o de les Punxes) d’aspecte medieval...
I per fi, al carrer de Rosselló, el primer avituallament anímic (que de líquids i sòlids ja n’hem passat uns quants...), amb tota la comitiva familiar! Això sí que dóna ales... i m’empeny amb energia renovada cap a la Sagrada Família, una altra instantània impressionant de Barcelona.
El carrer de València servei de transició per al primer dels trams soporífers de la Marató: l’avinguda de Meridiana. Sens dubte un dels anars i venirs més grisos que s’hagin dibuixat en el mapa barceloní... però quan s’han de mobilitzar prop de vint mil corredors, hi ha inconvenients inevitables, com és perseguir les vies més amples i favorables, per insípides que siguin... Per sort, l’animació i el pas pel quilòmetre vint (i després per l’arc de mitja marató) alleugen el tràngol...
A la reincorporació pel carrer de València s’incorpora la Lluïsa, que m’acompanyarà fins a la plaça de les Glòries... Córrer amb ella al llarg de la Gran Via i de la rambla Prim em permet a mi compartir sensacions (i frenar el ritme) i a ella viure la Marató des de dins, que és tota una experiència! La Diagonal, des del Fòrum a les Glòries, es fa eterna... i les cames sembla que comencen a demanar explicacions. Arribats a la Torre Agbar, un altre estendard de la prova, ens espera en Martí (globus en mà), qui ara s’anirà amb la Lluïsa amb bicicleta cap al Paral·lel...
El menda segueix en solitari, creuant el quilòmetre trenta amb un temps de 2h39’32’’, a ritme del braçalet que duc al canell. Però, malauradament, les sensacions no són bones. L’ombra del mur em persegueix per tota l’avinguda del Litoral i fins al carrer de Marina, on poso el fre per primera vegada, exactament com l’any passat. Deu ser un tram maleït, perquè es repeteix l’escena fatal... No pateixo rampes però sí avisos d’abaixar el ritme al màxim. Segueixo al trot, amb molta precaució, amb parcials impensables fa una estona... de sis minuts i mig per quilòmetre... i augmentant...
No hi veig remei. Amb el convenciment de què arribaré i la seguretat de què no baixaré de les quatre hores, em relaxo i em dedico a gaudir al màxim d’un tram per on l’any passat només vaig veure asfalt i fantasmes que em convidaven a abandonar. I és que em trobo en l’epicentre de Barcelona, corrent per la plaça Catalunya i Portal de l’Àngel, esperonat per un passadís incondicional d’animadors més propi d’una etapa del Tour de França que d’una cursa atlètica...
Com sempre, l’avituallament Correcat davant la façana de la Catedral suposa una injecció anímica perfecta per a encarar els últims quatre quilòmetres de la Marató. La Via Laietana ens somriu, també el passeig de Colom, però l’avinguda del Paral·lel és implacable. Ni més ni menys que dos quilòmetres i mig de llarga i lenta agonia cap a la glòria. Al fons, però molt al fons, s’intueix la font central de plaça d’Espanya, i per allà tinc la recompensa dels meus fills estenent-me la mà...
A estones camino, perquè les cames han dit prou... Cada vegada hi queda menys i el rellotge m’adverteix el que ja suposava: el somni de completar la distància en menys de quatre hores s’esvaeix. Però malgrat això, les cames no em privaran de creuar la línia de meta amb en Martí, que repeteix, i n’Arnau, que s’estrena. Aquesta és la satisfacció i orgull més gran que em regalaré!
Els tres-cents metres que ens separen de l’arribada són pura emoció, de llàgrimes als ulls. Una il·lusió feta realitat, al marge d’un temps final de 4h06’34’’. Medalla al coll, i a celebrar-ho amb el seguici particular, on s’han incorporat na Laura i en Fran, de visita per Barcelona... No estic exultant, la Lluïsa ho ha notat... tot i la felicitat d’haver completat la Marató no he estat capaç de posar remei als defectes i inconvenients de l’any passat...
Una segona Marató calcada a la primera, tant en l’apartat positiu... que no canviaria per res, com en el negatiu... Qui sap l’any que ve què passarà? El cap em suggereix altres reptes, potser reptes similars lluny de Barcelona... mentre el cor insisteix en la cita anual obligada amb la meva ciutat. En qualsevol cas, agraeixo a tots i totes els qui heu suportat, acompanyat o empès les meves peripècies, tossuderies i obsessions, al cap i a la fi tot respon a una il·lusió: ‘converteix les teves il·lusions en metes, i la teva vida tindrà sentit’. Com fins ara, la meva il·lusió és seguir tenint il·lusions!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada