Barcelona, un temps encotillada per muralles, ha anat devorant en poc més d’un segle la plana que s’estén terra endins, fins on li han permès les fronteres naturals que l’envolten. La inevitable urbanització extramurs de la ciutat no es va lliurar íntegrament a la geometria del Plà Cerdà; per fortuna, l’assimilació de municipis veïns l’any 1897 van contribuir a definir una metròpoli tan cosmopolita i moderna com heterogènia, un veritable mosaic de poblacions.
Una oportunitat per a endinsar-se en l’essència de cada districte, tan lloable com la campanya esmentada de les 10 Barcelones, és el cicle de caminades de Barnatresc, promogut per l’Associació d’Entitats Excursionistes del Barcelonès. Amb quinze cicles anuals d’itineraris urbans no competitius acumulats, Barnatresc ha vist augmentar any rere any la xifra de participants. Amb el pretext del senderisme urbà i la descoberta de Barcelona es promou una activitat física amb grans beneficis per a la salut.
Aquest diumenge li toca al barri de Sant Andreu (un altre dels pobles que va annexionar-se a Barcelona per reial decret) amb una proposta de 13,4 quilòmetres que ens acosta a les àrees més perifèriques i insòlites de la ciutat.
Rodegem l’església de Sant Andreu de Palomar, de cúpula inconfusible, per a enfilar més enllà de la ronda de Dalt fins al pont de Sarajevo, que connecta els barris de Trinitat Nova i i Trinitat Vella (en perpetu divorci a causa de l’avinguda Meridiana).
La balconada de l’avinguda Vallbona ens permet una funesta panoràmica d’extraradi, d’escapatòria al Vallès, amb el característic turó de Montcada de testimoni.
Travessem discretament Torre Baró per a enfilar-nos escales amunt per Ciutat Meridiana, amb els insulsos gegants de formigó que estigmatitzen un barri amb carències evidents, si bé (gràcies a una especulació incomprensible) amb accés directe al parc de Collserola a través de la gran zona verda de Can Cuiàs, on ens refrigerem amb el control i avituallament intermedi de la caminada, amb una poma i els habituals càntirs d’aigua.
El recorregut per l’interior d’aquest ‘parc dins del parc (el de Collserola)’ és exquisit, malgrat els polígons industrials fronterers de Montcada i Reixac. El mirador, en forma d’estrella, sobre el nus de comunicacions viari de la C-58 suposa l’indret més allunyat al nostre destí final a la plaça de Can Fabra.
El retorn ens duu per l’àrea de lleure de Can Cuiàs en suau descens cap als pilars que sostenen les autopistes, uns monstres tan repulsius com imponents i necessaris.
I, a molt poques passes, la joia extraordinària de la caminada: l’horta de la Ponderosa. Nou hectàrees de conreu asfixiades literalment per trens, ponts i autopistes. Hi distingeixo la producció... la terra és fèrtil: patates, cebes i tomàquets s’arrengleren en un dels marges, entre la canalització d’un Rec comtal a punt de desembocar al Besòs i la carretera de Ribes. Avanço en filera, amb pausa, obligat per l’estret pas, mentre em pregunto perplex com ha pogut sobreviure aquesta microexplotació agrícola...
Ja només ens queda admirar la salutació als qui accedeixen a la ciutat per la Meridiana, amb un concís ‘Benvinguts a Barcelona’, per a irrompre al nucli del barri, per la seva artèria comercial més popular: el carrer Gran de Sant Andreu. I d’aquí, de nou, cap a la fàbrica de filatures... Llarga vida al Barnatresc!
Amb la imponent fàbrica de filats Fabra i Coats (reconvertida en centre cultural Can Fabra) a les nostres esquenes emprenem la marxa cap als jardins del Rec, vestigi del pas de la sèquia comtal que abastia d’aigua els nombrosos horts i indústries de la zona, avui assaltat per les vies de tren i els nusos de comunicacions de rondes i autopistes.
Rodegem l’església de Sant Andreu de Palomar, de cúpula inconfusible, per a enfilar més enllà de la ronda de Dalt fins al pont de Sarajevo, que connecta els barris de Trinitat Nova i i Trinitat Vella (en perpetu divorci a causa de l’avinguda Meridiana).
La balconada de l’avinguda Vallbona ens permet una funesta panoràmica d’extraradi, d’escapatòria al Vallès, amb el característic turó de Montcada de testimoni.
Travessem discretament Torre Baró per a enfilar-nos escales amunt per Ciutat Meridiana, amb els insulsos gegants de formigó que estigmatitzen un barri amb carències evidents, si bé (gràcies a una especulació incomprensible) amb accés directe al parc de Collserola a través de la gran zona verda de Can Cuiàs, on ens refrigerem amb el control i avituallament intermedi de la caminada, amb una poma i els habituals càntirs d’aigua.
El recorregut per l’interior d’aquest ‘parc dins del parc (el de Collserola)’ és exquisit, malgrat els polígons industrials fronterers de Montcada i Reixac. El mirador, en forma d’estrella, sobre el nus de comunicacions viari de la C-58 suposa l’indret més allunyat al nostre destí final a la plaça de Can Fabra.
El retorn ens duu per l’àrea de lleure de Can Cuiàs en suau descens cap als pilars que sostenen les autopistes, uns monstres tan repulsius com imponents i necessaris.
I, a molt poques passes, la joia extraordinària de la caminada: l’horta de la Ponderosa. Nou hectàrees de conreu asfixiades literalment per trens, ponts i autopistes. Hi distingeixo la producció... la terra és fèrtil: patates, cebes i tomàquets s’arrengleren en un dels marges, entre la canalització d’un Rec comtal a punt de desembocar al Besòs i la carretera de Ribes. Avanço en filera, amb pausa, obligat per l’estret pas, mentre em pregunto perplex com ha pogut sobreviure aquesta microexplotació agrícola...
Ja només ens queda admirar la salutació als qui accedeixen a la ciutat per la Meridiana, amb un concís ‘Benvinguts a Barcelona’, per a irrompre al nucli del barri, per la seva artèria comercial més popular: el carrer Gran de Sant Andreu. I d’aquí, de nou, cap a la fàbrica de filatures... Llarga vida al Barnatresc!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada