Quan l’arquitecte
barceloní Lluís Doménech i Muntaner tingué resolt el disseny d’un edifici tan
emblemàtic com el palau de la Música de Barcelona, s’entretingué amb una altra
joia modernista a les portes d’una vila de Gràcia que no massa anys enrera havia
perdut la independència: la casa Fuster.
Avui convertit en hotel de cinc
estrelles Gran Luxe Monument, la casa Fuster s’aixecà amb simultaneïtat a la
casa Milà, obra cabdal del seu competidor coetani Antoni Gaudí. La proximitat
d’aquestes dues obres, com la de l’Hospital de Sant Pau de Doménech i la
Sagrada Família de Gaudí, evidencien una genialitat evident i una rivalitat
manifesta en la capitania del modernisme català.
Sigui com sigui,
el llegat esplendorós de Doménech i Muntaner, que es completa amb molts altres
edificis, contribueix generosament en l’esperit modernista que embolcalla a la
ciutat de Barcelona.
La iniciativa
estiuenca Vespres Inedit’s, que ens permet gaudir per uns dies d’excel·lents
tapes d’autor i cervesa Damm Inedit en les terrasses més selectes de Barcelona,
ens permetrà posar els peus dins l’actual Hotel Fuster i pujar fins a
l’admirable mirador de la terrassa superior.
Per vint euros ridículs, si ho
comparem amb la resta de preus d’una carta intractable, degustarem un tataki de
salmó marinat amb crema de coco, uns pastissets de formatge amb
escalivada, un dip d’ensalada russa amb
cruixents de blat de moro i dues cerveses Damm Inedit (poció avalada, poca
broma!, pels sommeliers del reputat restaurant El Bulli).
Saludar al
recepcionista i creuar l’accés principal ens endinsa en un escenari mític i
impressionant, amb el Café Vienés de la planta baixa com a sublim plató per a
Rebecca Hall i Patricia Clarkson a l’oscaritzat film Vicky Cristina Barcelona
(i escenari de jazz de luxe per al mismíssim clarinetista i director Woody
Allen i la reconeguda Eddy Davis New Orleans Jazz Band).
L’ascensor ens
allunya del lobby i del Café, lloc de trobada d’artistes i intel·lectuals, i
ens puja dalt de tot, fins a la privilegiada terrassa d’El Mirador del Passeig
rebatejada com a ‘Blue View Bombay Sapphire’. Ens refugiem allà on podem,
perquè els Vespres Inedits es sostenten en la insolació (entre les 18 i les 21
hores), i ubiquem prou separats d’altres clients com per a no molestar-los, prou
allunyats de la balconada com per a no patir més del compte, i prou apartats de
la piscineta per a evitar un bany no previst.
Les vistes, com
suposàvem, són impressionants, tot i de vertigen. Al cantó mar, a més del
preuat trosset de Mediterrani, el passeig de Gràcia se’ns mostra obert en
canal, i s’intueix entre les poblades branques de plataners que li ofereixen
ombra. L’edifici seu del Deutsche Bank, d’uns setanta metres d’alçada, ens nega
part de la panoràmica direcció Montjuic (serà veritat que l’enderrocaran per a
aixecar un hotel de luxe encara més antipàtic?). En Martí es diverteix
endevinant, a molta distància, l’hotel W Barcelona o la torre telefèrica del
Port amb les seves caracterítiques cabines vermelles. Pel lateral es dibuixa
l’artèria de Gran de Gràcia, principal i transitadíssima via del districte.
Quan alcem la vista, més enllà, distingim la cèlebre torre del rellotge (o
campanar de Gràcia) envoltat de tantes teulades de la Vila; i encara més lluny,
cantó muntanya, els turons de la Rovira, del Carmel i de la Creueta, a la
dreta, i el del Tibidabo a l’altre costat. Un espectacle, es miri on es miri,
indiscutible.
Una habitació doble a l’Hotel Fuster, en aquestes
dates, ens costaria de tres-cents euros en amunt la nit; per vint euros podem xafardejar
la seva meravellosa terrassa i gaudir d’un Vespre Inedit i inoblidable a la
nostra pròpia ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada