Hi ha decisions que escapen a tota lògica i al propi
sentit comú; es prenen, i llestos... El passat diumenge vam sortim de casa al punt de les
vuit del matí, just quan l’indecís fred hivernal d’enguany va decidir presentar-se,
per la porta gran i apallissant-nos de valent, amb una caiguda dràstica de
temperatures i unes ràfegues de vent insuportables. Vaja, que com al llit, o a casa,
enlloc... si no fos pel nostre compromís amb la cursa amb més història
de Barcelona: la popular Jean Bouin, que avui compleix noranta-dues edicions! Se la tracta de vostè, per respecte, i suposaria una enorme descortesia fer-li el salt només per por al primer constipat de l'any...
Per si encara no hi hagués prou elements en contra nostra, l'abominable metro (transbordament inclòs) ens acosta fins a la plaça d'Espanya, habitual desplegament i centre neuràlgic de curses multitudinàries; avui, diuen, més de deu mil corredors convocats.
Deixem el centre comercial Arenas a les nostres esquenes, perquè ens convé el guarda-roba de la plaça Carles Buïgas. En aquella venerable cúpula, tant aclamada en el Barcelona Beer Festival del 2013, es va establir la Fira del Corredor i dissabte vam recollir dorsal i samarreta.
El recorregut no té massa al·licients; es limita a encadenar els trams més habituals i concorreguts de les curses que es promouen a Barcelona, mil vegades trepitjats. Però, és clar, poc marge li queda a una cursa circular, multitudinària i popular, que es manté fidel a la plaça d'Espanya. Pràcticament de manual, amb desviacions insignificants: a la recta per Gran Via li segueix el descens pel passeig de Sant Joan, per a tombar per l'altra recta que dibuixen l'avinguda Marquès d'Argentera i el passeig de Colom fins a les Drassanes, i al temut segment final d'ascens per l'avinguda del Paral·lel. El carrer de Lleida s'encarrega de rubricar un punt i final dolorós, tot i amb la bonança d'un Sol benvingut que alleugereix el tràngol i reconforta al gruix de participants que van creuant la línia de meta.
Es multipliquen, ara sí, somriures a l’avituallament postcursa (rictus sospitosos d’un fred que es resisteix a donar treva). La Lluïsa ha tingut molt bones sensacions, malgrat l’exigència del tram final (aposto a que el playlist que l’ha acompanyada durant tota la cursa ha estat determinant), i remata els deu quilòmetres en 53’30’’. Ara que ja hem entrat en calor, tornarem a casa caminant, a temps d’assistir a la inauguració oficial dels nous Lluïsos de Gràcia, joia i referent sociocultural i esportiu del barri; una reestrena molt esperada.
Enllaç a edicions anteriors:
M'ha fet molta gràcia l'adjectiu despectiu que has emprat per referir-te al metro. Ai, ai ai, si en Martí i n'Arnau se n'enteren de què el tractes així, amb el que els agrada pujar-hi...
ResponEliminai sí, efectivament el solo de guitarra que apareix en un moment de The Final Countdown em va donar ales per travessar la p... pujada del mercat de les flors.