Al cap i a la fi, el millor d'una cursa (o un viatge,...) és el seu record. Per això, amb la satisfacció d'un antecedent tan insòlit i divertit, repetim dos anys més tard amb l'oportunitat que ofereixen les caminades urbanes de Barnatresc.
L'ocasió és força atractiva: 'caminada nocturna' pel districte de Sants-Montjuïc, amb captivant ascensió inclosa al seu Castell!
Diuen que el pa no té cames però fa caminar... així que ens endinsem al cor del barri de Sants. La plaça d'Osca, amb el seu ambient autèntic, ens tempta amb l'avituallament principal.
Amb el dipòsit ple, i l'icònica torre Catalunya (amb l'anunci de Sony al capdamunt) ens acostem al punt de sortida, en l'eclèctic Parc de l'Espanya Industrial, ben a prop de la curiosa filera de torres de llum. Nou menuts fars i un altre de majúscul (el del popular hotel), seran la nostra referència en mar obert, durant la travessa en alçada per Montjuic.
L'atac a la muntanya és immediat, pel carrer de Tarragona, i al pas per plaça d'Espanya ja ens enlluernen les fonts de l'avinguda de la Reina Maria Cristina i més amunt la hipnòtica dansa de la Font Màgica d'en Buïgas, construïda amb motiu de l'Exposició Universal de 1929.
El balcó superior, a les portes del Museu Nacional d'Art de Catalunya, ens regala la panoràmica perfecta: més enllà de les simbòliques quatre columnes d'en Puig i Cadafalch i l'avinguda Maria Cristina, s'estén la plana de Barcelona (on ja destaca el far de Sony), sota l'atenta mirada del Temple del Tibidabo, que sobresurt il·luminat en el perfil del parc veí de Collserola.
Resseguim l'avinguda de Miramar, a bon ritme, fins al gran hotel de luxe (i antiga seu dels estudis de TVE) amb immillorables vistes del port de Barcelona, on percebo una estranya barreja d'elitisme, controvèrsia, romanticisme, i encant natural; exageradament presumptuós, com el seu magnífic bessó de l'Hotel Florida del Tibidabo.
L'avituallament de poma i aigua en càntir precedeix un ridícul contratemps: sense frontal, atrapada i distreta en la foscor del passeig de ronda del Castell de Montjuic, la Lluïsa entropessa aparatosament amb el resultat d’una poma perduda (rodolant camí avall), uns pantalons esquinçats pel genoll, i una dolorosa contusió a la mà dreta.
Entre laments hem fet el cim, i ens encomanem de baixada a l’anella olímpica, per on ressonen melodies que s’escapen del Palau Sant Jordi. Amaral, ens xiven, interpreta els seus èxits al Sant Jordi Club i, mentre repassem l’escassa discografia que li reconeixem, distingim els acords de l’única cançó que (d’entre el seu extens repertori de nou àlbums!) ens havia vingut al cap: ‘No quedan días de verano’.
Repassem la lletra clarament, en directe!, ara que hi som tant a prop: ‘Si pienso en ti siento que esta vida no es justa, si pienso en ti y en la luz de esa mirada tuya...’. Dins la sala es congreguen milers de fans, i a l’exterior centenars de caminaires; el contrast és desconcertant.
Taral·legem ‘...son mis amigos, en la calle pasábamos las horas...’, mentre sobrepassem el Poble Espanyol i el CaixaForum. Creuem la Gran Via i ens mantenim al carrer de Creu Coberta fins a la plaça de Sants. Últim gir i recta final, cap al nostre far de la multinacional japonesa.
Just creuar la línia d’arribada, després d’unes cures i primers auxilis a la mà contusionada, ens centrem en el proper avituallament líquid, a la terrassa del flamant Hotel Condes de Barcelona, en una vuitena planta bolcada al prestigiós passeig de Gràcia, amb vistes exclusives de la Barcelona modernista.
Autèntic ‘afterwork’ on donar treva a les nostres cames amb La Pedrera il·luminada de fons. Sensacional!
De tornada a casa (i seguim caminant...) encara ens reservem una aturada tècnica al bar musical Continental, on cerveses i mojitos posaran el punt final a un vespre fantàstic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada