DE PASSEIG PER COLLSEROLA...

Doncs sí, ens encanta Collserola, perquè a deu minuts de casa ens ofereix el bo i millor d'un magnífic Parc Natural (que es reparteixen fins a nou termes municipals!), d'un valor ecològic cabdal, d'essència mediterrània, que acull i preserva una fauna i flora riquíssima, malgrat l'extremada pressió de Barcelona.

De bon matí remuntem, amb cotxe, la tortuosa carretera de l’Arrabassada fins a la desviació que duu al Tibidabo i a Vallvidrera. Per aquí topem, casualment, amb la carpa d’avituallament de la International Walk de Barcelona, una iniciativa no competitiva que pretén donar a conèixer Barcelona i el seu entorn amb dos itineraris durant dos dies... Si bé el nostre objectiu s’amaga dins d’un corriol del GR que s’escapa muntanya endins...

Entre l’espessor d’un bosc d’alzines i pins es preserva, poca broma!, un dels vestigis més antics del passat barceloní, potser corresponent a un antic poblat ibèric instal·lat en aquest indret elevat...

Popularment es coneix com ‘la pedra de Collserola’, i es tracta de ‘l’únic monument megalític de Barcelona’! Ni més ni menys que una gran pedra aïllada, d’època prehistòrica, amb probables finalitats rituals...

No ens ha costat massa trobar-la, als peus d’un gran pi. Com tampoc s’ha resistit gens el catxé amagat en aquestes coordenades... Revisem el tresor i en Martí fa les anotacions pertinents al logbook... abans de deixar-lo al seu amagatall.

I ja que hi som, a mig camí del Coll de la Vinassa i el Turó d’en Puig, resseguint l’inequívoc rastre als marges del sender dels banys en fang dels senglars del Parc, ens desviem fins a la font de la Salamandra... de salamandres no en veiem, però de menuts bolets el bosc n’és ple, per joia i satisfacció dels meus joves recol·lectors boletaires...

Desfem el camí, ens acomiadem de la singular pedra megalítica, i reprenem la marxa amb cotxe fins als peus de l’ermita de Sant Medir. N’Arnau ens sorprèn quan reconeix un símbol inconfusible, la vieira groga que el persegueix des de Pamplona i Roncesvalles...

L’ermita romànica de Sant Medir ja pertany al terme municipal de Sant Cugat del Vallès, i la colla de la Penya Regalèssia la conserva i en té cura voluntàriament des de fa més de setanta anys!; un dels seus membres fundadors ens obre les portes i... sorpresa!: justament busca dos joves voluntaris, forts i valents, que l’ajudin a fer sonar les campanes de l’ermita (ara que falten poquets minuts per a les dotze del migdia).

La sonoritat de les campanes, en aquest preciós paratge de la Vall de Sant Medir, és realment captivant. En Martí s’ha estrenat com a campaner, i ho ha fet prou bé (a més de força s’ha de procurar un ritme adequat...), per això s’ha guanyat merescudament un aperitiu a la zona de pícnic annexa a l’ermita... un espai fantàstic per a jugar a fet i amagar o a empaitar sargantanes sense cua...

Abans d'aterrar de nou a la plana barcelonina encara ens permetem una aturada al restaurant panoràmic del Vall Parc, privilegiat mirador d’aquesta bulliciosa metròpoli de mil colors, emmarcat per un blau mediterrani espectacular.