18 de novembre de 2016

CROS 3 TURONS 2016 - LA DIABLADA - 13/11/2016 - 1h03'08''

El Cros 3 Turons, amb només quatre edicions meritades, s'ha guanyat la devoció i lloança de la (cada cop més exigent!) parròquia de corredors d'asfalt. Molts repetim, davant la singular Casa de les Altures, a resguard de la fabulosa illa verda del Parc de les Aigües.


Qualsevol circuit o itinerari, dins Barcelona, ja està abastament explorat i espremut, amb més o ments aclamació popular... Si, no obstant, n'haguéssim de destriar algun, per la seva aposta tant radical i insòlita aquest Cros es mereix una menció especial.


La proposta, sobre paper, ja és molt captivant: cursa de dotze quiòmetres restringida a cinc-cents corredors, amb mil metres de desnivell acumulat, que recorre el Parc dels Tres Turons, coronant el Turó de la Creueta del Coll, el de la Rovira i el del Carmel.

Però no alabo només els paisatges espectaculars que m'acompanyen en aquest dur i exigent perfil sinó també l'entusiasme i excel·lent disposició de l'organització de la Cursa, sobretot dels nombrosos voluntaris proveïts per l'entitat del Futbol Club Martinenc, tant vinculada al districte d'Horta-Guinardó, que enguany pren el relleu de la Unió Excursionista de Catalunya d'Horta.

El segell 'Diablada' recuperat al Cros és oportuníssim, i la cua al revers de la samarreta molt ocurrent. Pràcticament no hi ha respir en tot el circuit, potser alguna transició insuficient... quan no puja pel dret és perquè baixa a les totes! A estones, activem el reductor per a no sucumbir en l'intent però en ocasions fins he claudicat i m'he rendit davant ferotges escalades, curtes però salvatges.


És un territori conegut, per això puc gestionar ritmes adequadament i reservar algun cartutx per al tram final... L'últim esprint és una delícia, malgrat les maleïdes escales damunt del túnel de la Rovira... que mai sé com atacar-les en baixada: assegurant amb la incomoditat 'd'una en una', o millor arriscant-me al descens incert de 'dos en dos', a risc d'ensopegar-me a tres-cents metres de l'arribada... La resolució final, improvisant una tècnica intueixo força còmica, ha combinat les dues alternatives: unes quantes escales d'una en una, altres de dues en dues, i repetim...
Tinc el cronòmetre aturat, així que no tinc ni idea de parcials ni previsió de temps final... No obstant, amb aquest ritme intens fa força estona que ni avanço ni m'avancen... A veure què passa, poso la directa cap a la línia de meta i... wuauh!... 1h03'08'', resolent aquest magnífic Cros en quaranta-sisena posició!


Una Cursa excepcional, ben a prop de casa, quin privilegi! Ara m'escapo a l'Europolis, amb la resta de la tropa, a fer uns quants estiraments en sessió dominical de 'family fit'... Efectivament: per 'tocar el cel primer he hagut de superar l'infern'...

Enllaç a:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada