6 d’abril de 2017

'23a MARATÓ DE ROMA'

Dos d'abril de 2017, sona el despertador: són les 06.15. Buongiorno!, avui, per fi, és la Marató de Roma! Comprovo, de reüll, com bambes, samarreta, dorsal... segueixen al seu lloc. Impacient, 'em dutxo-i esmorzo' sense pressa, i em vesteixo amb tota la parsimònia i solemnitat que es mereix l'ocasió. Ja ningú m'esborra el somriure complaent, avui és el meu dia!



07.45, sortim de l’apartament: distingim immediatament a altres corredors amb ansietat continguda i passió desbordant, i ens afegim a una marxa inequívoca per Via dei Serpenti, un jaç natural de corredors que desemboca al Coliseu. Amenaça el mal temps, la previsió no és bona, però encara no plou...



Li dedico a l'impressionant símbol de la Roma Imperial un parell de minuts de contemplació i profunda admiració... tant icònic i monumental que em supera, i em desafia altivament a incorporar-me a l’onada de corredors del calaix B.



Els dispositius de seguretat són nombrosos, explícits i contundents... Circumval·lem obligatòriament el Coliseu fins on hi ha previst l’accés únic i exclusiu als 16.107 corredors de la Marató. Repasso amb la Lluïsa els punts de trobada i m’endinso en el vial definitiu...



Persegueixo el carril que em correspon, el de color verd, resignat amb la lentitud (i immobilitat!) d’una multitud que sobresatura l’espai. Finalment accedeixo al calaix, a dos minuts escassos de la nostra arrencada... (amb el que m’agrada assaborir relaxadament aquesta prèvia tant excitant).



Són les 08.45, compte enrere, en italià: ‘dieci, nove, otto, sette, sei, cinque, quattro, tre, due, uno...



Arrenquem, disposats a conquerir Roma!, atenció, amb la banda sonora que m’ha acompanyat mentalment tota la cursa, i que encara avui no me la puc treure del cap: Now we are free’, culminació sonora del popular film Gladiator, del sublim director Ridley Scott.


M’assalten les emocions enmig d’aquesta sintonia tant oportuna, mentre ajusto el ritme de sortida... i abandono la Via dei Fori Imperiali, i el meravellós patrimoni que l’acompanya, per a voltar el nus de la piazza Venezia, presidida per l’extravagant monument gegantí a Vittorio Emanuele.


Anem redreçant el sentit de la marxa fins a resseguir el lateral de l’esplanada del Circo Massimo, on carros i quadrigues s’afanyaven en curses despietades... i on els esclaus competien per la seva llibertat. Al fons de la pista, a mà dreta, com estava previst... apareix la Lluïsa!


Mentre la Lluïsa s’escapa entre carrers (provocant el pas pel deliciós mercat del Campo de’Fiori) fins al proper punt de trobada, s’allibera la tempesta elèctrica prevista (i temuda...). No és pluja, ni aiguat, sinó un xàfec monumental, i a estones violent i diabòlic... carregat de llamps i trons, per a entusiasme d’uns pocs masoquistes i desgrat de la majoria...



El disgust aquàtic m’entreté una bona estona, mentre resseguim els ‘lungoteveres’ al marge del riu Tíber, fins al Ponte Sant’Angelo... on de nou em trobo amb la Lluïsa, que m’avança el millor dels pronòstics: ‘aviat no plourà, s’acosta una treva!’




M’esforço inútilment en esquivar els bassals d’aigua i les contínues llambordes mal anivellades o fluixes... un asfalt antipàtic i incomodíssim... que suposa una batalla en paral·lel a la pròpia Marató (ara ho entenc: ‘non è solo una 42km!’).

En algun moment hem entrat al microestat del Vaticà, el més petit del món!, i el gir per la Via della Conciliazione és absolutament corprenedor. Davant nostra emergeix la piazza San Pietro, majúscula avantsala de la Basílica de Sant Pere, amb la superlativa i hipnòtica cúpula al capdamunt. Ho confesso: enlloc de la banda musical que ens rep a prop de l’obelisc central hagués preferit el silenci més respectuós i transcendent que es mereix la Santa Seu, màxima institució de l’Església Catòlica. L’admiració, enmig dels passatges de columnes que s’obren a cada costat, és màxima; fins sembla que Sant Pere ha intercedit en favor nostre... amainant la tempesta.

La Lluïsa mentrestant s’ha dedicat un cappuccino suprem molt a prop de la piazza Navona, un altre punt màgic on ens trobarem properament... Abans hauré resolt la mitja marató i seguit el curs del riu fins al quilòmetre vint-i-vuit. Segueixo fidel al ritme conservador de 5’30’’ i molt atent als avituallaments líquids i sòlids, i a les molèsties que arrossego des de fa estona al genoll esquerre.


Sobrepasso el mur del quilòmetre trenta: ‘només dotze per davant’... em repeteixo. Bones sensacions, tenint en compte l’atractiu del segment final i els parcials que vaig acumulant.

A la piazza Navona, potser la més bonica de Roma, em carrego novament d’ànims i oxigen. És inevitable embadalir-se amb les tres fonts centrals i amb l’església de Sant’Agnese in Agone o posicionar-se entre els mestres confrontats Bernini i Borromini.


En aquesta piazza incomparable la Lluïsa s’incorpora a l’onada de corredors, mentre m’ofereix el segon gel i acordem l’últim punt de trobada.


Aix... torna la pluja. Per sort només em queda la llarga recta per la Via del Corso fins a l’obelisc central de la Piazza del Popolo, que voltarem per a tornar per la Via del Babuino. Un altre segment preciós, amb molt ambient, i amb un pas inoblidable per la Piazza di Spagna, amb l’espectacular escalinata immortalitzada per Audrey Hepburn i Gregory Peck a Vacanze Romane.


Més enllà de l’arc inflable dels quaranta quilòmetres només s’amaguen dos girs... i la Lluïsa a la recta final, cridant entre l’afició. De nou a la via dei Fori Imperiali, ara amb el Coliseu davant meu. Emoció absoluta... cridòria i últims metres, sota el ruixat. Veni, vidi, vici... Sensacional! Creuo la línia de meta amb un temps de 3h58'43''




Avui, potser més que mai, ens mereixem la medalla... Després de la tormenta, literal, ve la calma amb un parell de cerveses artesanes italianes com a guardó final i un dinar amenitzat amb vi negre local...




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada