14 de juliol de 2017

LA MODEL EM PARLA...

M’acosto entre setmana al desolador fortí de La Model, excentre penitenciari alhora empresonat dins la ciutat, enmig d'un creixement urbanístic implacable. Barcelona, des de 1904, l’ha suportada a desgrat i li ha consentit massa episodis deplorables. La presó, d’on no fa ni un mes es traslladaren els seus darrers mil reclusos, ha patit els períodes més convulsos de l’últim segle... testimoni tràgic de diversos moviments polítics, com l’anarquisme, la Segona República, la Guerra Civil, o el Franquisme. L’impacte de cada conflicte fou molt evident entre aquestes parets, tant tenyides de vergonya i tristesa. La contínua repressió es traduí en precarietat, insalubritat, tot plegat encobert dins d’una lúgubre caverna de misèries humanes, sovint provocades a traïció, injustament.




L’entrada principal és al carrer d’Entença, just al centre de la façana on apareixen dues inscripcions inequívoques: ‘Preventori Judicial’ i, més amunt, ‘Serveis Correccionals de Catalunya’.


Espero el torn (amb cita prèvia!) al pati d’oficines i serveis dels funcionaris de presons, ben a prop de la sala de recepció de visites.


Rebrem unes breus indicacions per a, tot seguit, accedir a la presó, travessant tres cancells (no s’obre la següent porta fins que l’anterior està ben tancada) fins a un passadís central, on pròpiament s’inicia la visita: 'La Model ens parla'. A l’esquerra ja ens esgarrifa per sorpresa la paqueteria on va ser executat al garrot vil l’anarquista Salvador Puig Antich l’any 1974.


S’estén el passadís, més enllà de la cuina i l’infermeria, fins a la gran sala central del panòptic, una mena de rotonda on tot conflueix i des d’on es té un control radial infalible (i que tantes altres presons han pres com a patró estructural).




Podem recórrer lliurement tres de les sis galeries que convergeixen en la sala del panòptic, per a resseguir les cel·les, distribuïdes en tres nivells. Persegueixo els panells on es relata i s’accentua la dissort d’alguns presos famosos (Vaquilla, Puig Antich, la Gilda, Helios Gómez,...), '113 anys-13 històries', i la sobrietat de cada cel·la, rera una porta metàl·lica: llitera, prestatgeria i lavabo.






També em creuo amb la biblioteca, el menjador, la bugaderia o la perruqueria, fins a escolar-me al pati habilitat entre galeries, dominat per una pista de bàsquet, on també s’amunteguen els edificis dels tallers per a interns.




Al final de la visita m’entretinc en la sala dels locutoris, angoixant espai de trobada entre els interns i les famílies, sota l’estricte control reglamentari dels vint minuts per visita...




No ens cal una fugida furtiva, ni cap amotinament a l’estil del famós Vaquilla, sinó una evacuació pacífica tot i força compungida. La visita remou l’ànima, i a estones es mostra incòmoda i frustrant; només alleugera la decisió final, fruit d’una reivindicació històrica: reconvertir l’antiga presó en un espai verd farcit d’equipaments educatius i assistencials, amb el compromís irremissible de mantenir-hi un Espai de Memòria... perquè, diuen: ‘Els pobles que obliden la seva història, estan condemnats a repetir-la’.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada