21 de setembre del 2017

DIA 7: Glenfinnan + GLENCOE + LOCH KATRINE + CALLANDER

Abandonem Skye, l’illa de l’admiració absoluta, d’encís indiscutible, d’amor a primera vista; que fins li consentim el seu aire arrogant... perquè és en realitat un compendi natural exclusiu, incomparable, un laboratori sorprenent de paisatges inimaginables i racons de fantasia; una explosió màgica d’escenaris desconcertants i meravellosos.


L’odiós cicle de pluja i vent és el preu a tanta idolatria, l’inevitable peatge, necessari però excessiu, que colpeja despietadament als visitants: molts resignats, alguns frustrats, tots fascinats. En certa manera, el Take me out, del grup escocès Franz Ferdinand (inclòs també al nostre playlist!) és molt convenient i precís:




I escaparem de l'illa pel sud... no per carretera com havíem fet travessant l'Skye Bridge, sinó amb el ferry que enllaça el poble d'Armadale amb el port de Mallaig, en quaranta minuts!



No facturem cap maleta, ni ens excedim amb l'equipatge de mà, directament embarquem amb el cotxe... inclòs en el preu dels bitllets,...



...i ens ben amorrem a la finestra (que a la coberta fa massa vent!) per a certificar que definitivament ens allunyem de l’illa d'Skye, amb un full de balanç excel·lent, ple d'encerts, tot i les doloroses renúncies en l'entorn de l’Old Man of Storr, Quiraing o Coral Beach.



Des de Mallaig resseguim l’A830, una de les carreteres panoràmiques més llorejades d’Escòcia, per a explorar l’'Alternative Coast Road to the Isles' fins al poble d’Arisaig, i contemplar les idíl·liques platges de Silver Sands of Morar, ...però un ruixat atroç ens ho impedeix, i ens empeny cap al Glenfinnan Visitor Center.


A les vores del Loch Shiel s’aixeca la torre del Glenfinnan Monument, en honor als qui van lluitar en favor de la causa jacobita, episodi previ a la tragèdia de Culloden: ‘1745: it all started here!’

Enfilem el camí que duu al Glenfinnan Viewpoint, malgrat la pluja, des d’on contemplem la torre a un costat i reconeixem a l’altre el viaducte de vint-i-un arcs que habilita el pas de la cèlebre locomotora de vapor que interpretà el Hogwarts Express en la saga de Harry Potter.




Ens refugiem al Visitor Center Shop, totalment rendits al reclam d’un peluix d'en Nessie i d’una rèplica del Hogwarts Express, però també al d’un reconstituent capuccino, mentre percebem certa agitació sospitosa en l’àrea de l’aparcament...


...que es deu, indubtablement, al pas immediat del popular Jacobite Train damunt del viaducte! Ens afanyem a trobar una bona posició, i esperem expectants el truputrup de la locomotora de vapor, que ens sorprèn amb el seu característic xiulet i l'inconfusible núvol blanc que l'acompanya.


I ja a les portes, ho confesso, del meu racó preferit d'Escòcia... ens aturem als deliciosos boxes del tradicional pub Clachaig Inn, d'estètica rústica i campestre, punt de trobada de molts excursionistes que pretenen explorar l'espectacular vall de Glencoe. Escollim les varietats red i amber de la deliciosa cervesera real ale escocesa Strathaven, com a saborós preàmbul d'una vall inoblidable...



Si hagués d'escollir un únic paisatge d'Escòcia, en dolorosíssim exercici de traïdoria, seria la vall de Glencoe: tant immensa, espectacular, inabastable i imponent.



No hi ha paraules ni imatges suficients, capaces de sintetitzar o il·lustrar tantíssima bellesa, un llenç preciós i únic d'una delicadesa extrema... on els ulls no donen a l'abast... l'Escòcia més íntima, autèntica i irresistible.



La carretera que s'escola enmig d'aquesta vall, ni vint quilòmetres d'asfalt prodigiós..., convida a successives aturades d'admiració i embadaliment. En cada gir, en cada moviment: un nou enquadrament, una nova delícia perfecta, una magistral galeria d'art cent per cent natural.



I encara amb la boca oberta i els ulls perduts, adolorits davant de tanta meravella, ens endinsem al Loch Lomond & Trossachs National Park, renunciem a les Falls of Dochart de Killin (i al seu enigmàtic Stone Circle, catxis...) i a la tomba de l'heroi popular Rob Roy a Balquhidder, per a lliurar-nos a un breu pícnic a la vora del Loch Venachar...


...abans d'assaltar una altra delícia ineludible: el Loch Katrine. Voldríem navegar-lo amb l'elegant i llegendari vaixell de vapor Sir Walter Scott, però ens caldrien més visitants..., així que després de fer temps vorejant el llac i sospesar la possibilitat de llogar un parell de bicis, ens ofereixen en exclusiva (diria per compassió) el trajecte d'una hora amb el seu company de ball: el Lady of the Lake, en honor al reconegut poema del novelista escocès Sir Walter Scott.




Un altre rebot malaurat que es converteix en un creuer de somni, només per a nosaltres quatre! Ens protegim en l'interior de la cabina o pugem a coberta, tant se val perquè gaudim d’un sorprenent passeig privat.




La serenitat i el confort són màxims... en aquest escenari, i navegant pausadament damunt del llac encaixat entre suaus muntanyes voldríem aturar el temps; una experiència molt íntima i inspiradora, que també encisà a Jules Verne en el seu relat The Underground City.



En Martí i n’Arnau aprofiten l’exclusivitat del creuer per a acostar-se al comandant a bord... que els permet estrenar-se com a patrons en les aigües del Katrine! Una altra descoberta excepcional...: l’atractiu i la serena delicadesa del Loch Katrine ens ha captivat profundament!


Encara hi ha temps per a una breu pausa al pub The Lade Inn, reconegut temple cerveser on assaborim beuratges locals i repassem sobre un mapa gegant penjat a la paret la nostra ruta des d’Edimburgh... wuauh!




Callander és la nostra última parada i fonda del viatge, això s’acaba... però s’acaba bé: perquè no es preveu pluja, i perquè ens encanta l’amplitud de les nostres habitacions (presidides per un enginyós assortit de tartans de kilt emmarcats), i perquè ja hem acordat l’excursió que compartirem per a guanyar-nos el sopar...




Remuntem Bracklinn Road fins a l’aparcament habilitat com a punt de sortida de l’excursió, i ens endinsem sigil·losament perseguint la remor del corrent del riu caminet avall... Des del curiós pont que creua el riu saludem per fi les concorregudes Bracklinn Falls, malgrat esperàvem un salt d’aigua enlloc d’uns ràpids entre roques molt fotogènics...






No hi ha millor manera de tancar el dia (i els ulls), i repassar tot el que ha donat la jornada de sí (i de no...), que taral·lejar de fons una sintonia escocesa adorable, de la mà del grup escocès Runrig:


'(...) you ask me to believe in magic (...)'



Enllaç a:










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada