The Waterboys, Snow Patrol, Teenage Fan Club, The Fratellis, Cosmic Rough Riders, The Proclaimers... tots ells (i tants altres) ens han acompanyat en cada transició amb cotxe, convertint-se en l’eclèctica sintonia de fons, inesborrable, que es barrejarà amb els nostres records per Escòcia. A estones indie pop, o folk rock, o altres hits més tradicionals i folklòrics, tant se val... després de sis dies en ruta cadascú ha trobat la seva melodia més inspiradora...; la meva:
...i sense rastre de pluja ens plantem al Castell de Doune, mític escenari cinematogràfic: alguns reconeixem el Castell de Leoch, antiga fortalesa del clan Mackenzie a Outlander, mentre altres identifiquen divertides escenes de Monty Python and the Holy Grail.
Catxis, no hi ha ‘activity pack’, però sí estimulants àudio guies (en anglès!) que conduiran a en Martí i n’Arnau per un enrevessat laberint d’habitacions, passadissos i escales... perseguint els cartells amb els numerets de cada locució.
Passegem pel Gran Saló, per les habitacions privades dels ducs, per la cuina, pel pati interior... pujant i baixant per la torre, imaginant la seva època de màxim esplendor.
Vaja, en aquest Castell tampoc: ni pont llevadís, ni fossar, ni cocodrils... tampoc James Fraser ni Claire Sassenach iniciant el seu idil·li, només un deliciós caminet de ronda que voreja els espectaculars i alts murs del Castell, i un munt de marxandatge que empaita als més cinèfils amb samarretes ‘vive les Frasers’ i fins amb insòlites golden ale beers Holy Grail ‘tempered over burning witches’...
Propera aturada a Stirling, on acordem apostar-ho tot en l’imponent William Wallace Monument i prescindir del Castell, l’altre reclam majúscul de la ciutat en honor al rei Robert the Bruce.
Ho confesso, la història de William Wallace, interpretat per Mel Gibson a Braveheart, és tan captivant com el monument que s’aixeca davant nostre. La torre que homenatja al guerrer llegendari és colossal, i s’engrandeix a mesura que ens hi apropem pel caminet costerut que s’enfila en zig-zag enmig del bosc, entre oportunes figures tallades en fusta amb motius relacionats amb la ciutat d’Stirling. Des del cim encertem, tot i la llunyania, la silueta del Castell...
De camí a Falkirk ressona dins meu una proclama realment encoratjadora, que s’atribueix a l’heroi nacional d’Escòcia: ‘every man dies, not every man really lives’. Una lliçó fantàstica, perquè sigui com sigui mai és tard per a ‘néixer’ i començar a viure!
Als peus de la Falkirk Wheel visc un moment de màxima estupefacció i embadaliment. Ni sé com descriure aquesta obra d’enginyeria monumental, desconcertant, excepcional. S’ha de veure per a entendre: un molí o roda giratòria mecànica que venç el desnivell de vint-i-quatre metres entre els canal navegables de Forth-Clyde i d’Union. Una enclusa mecànica, a l’estil d’un ascensor, que carrega un vaixell en una cabina en el pis inferior per a pujar-lo, mentre un altre baixa simultàniament des del nivell superior.
Una flipada, única en el món, que hem gaudit en directe i a primera fila... una operació de menys de cinc minuts entre dos vaixells carregats de passatgers que han continuat les seves rutes respectives gràcies a aquest enginy inimaginable.
Escapem del canal, amb la sonoritat indie pop i l'oportú missatge dels Teenage Fan Club, un altra banda de Glasgow amb molt talent que ens ha captivat:
'(...) I'll never know which way to flow,
set a course that I don't know (...)'
Els Kelpies són les bèsties mitològiques més temudes de les Highlands. Expliquen les llegendes que aquests cavalls malignes emergeixen de l’aigua i arrosseguen les seves víctimes al fons dels llacs...
Desafiem tanta faula diabòlica desplegant l’últim dinar a Escòcia amb un pícnic, sota els eterns núvols grisos i ben a prop dels cavalls, ben emparats amb l’antídot cerveser infal·lible de Gladeye (‘cyclop of brute strength and singular vision’), una IPA excepcional de la cervesera Drygate de Glasgow: 'brewed fearlessly'.
En temps afegit, entre nusos de carreteres metropolitanes, encara insistim amb l'emotiu himne tradicional escocès... s’esgota el nostre somni:
Omplim el dipòsit i acomiadem al fidel company de ruta i aventures, més de vuit-centes milles compartides amb aquest Fiat500X que tant servicial i esplèndid s’ha mostrat... Tant enrere han quedat els recels i les protestes que ara ja congeniem a la perfecció i fins ens venerem mútuament...
No ho podem allargar més, ha estat sensacional mentre ha durat. Tants instants, tantes experiències, tantes emocions, tants adjectius necessitaria per a descriure-ho tot, que el millor és ordenar els capítols i conservar-los amorosament en la nostra caixa de records inesborrables, des d'on remenar-los i consultar-los lliurement per a gaudir d'Escòcia tantes vegades com vulguem...
Dins la terminal, sufoquem el desconsol amb una peculiar lager de Brewdog; la Kingpin garanteix un final amarg oportuníssim: 'lager is dead, long live the King'. Tornem a Barcelona, des de l'aeroport d'Edimburgh, just en l'instant en què al Parlament de Catalunya s'aprova la Llei del Referèndum...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada