26 de novembre de 2017

DIBUIXANT SOMRIURES

Pocs dies enrere, arribats per fi al confort de casa després d'una llarga jornada d'escola, pati i extraescolars..., remenant dins les motxilles en operacions rutinàries entre setmana, a més de l'agenda i l'habitual fitxa diària de deures..., apareixen per sorpresa els retrats de la nostra menuda tribu!

En un dels fulls, la mama i n'Arnau saluden, efusivament i somrients...


...i en l'altre full, els dos qui falten: en Martí, autor dels dibuixos, i un papa pletòric... amb una vestimenta inequívoca, una indumentària familiar curiosa i coincident... No pretenc un anàlisi amb detall, i encara menys una interpretació dels dibuixos amb pretensions cognitives o maduratives... però sí algunes constatacions manifestes:


Haurem de repassar mà per mà, perquè entre els quatre hauríem de sumar quaranta dits... malgrat el papa a estones es mossegui les ungles... Les cabelleres són ben distintives i encertades: els rinxolats en un full, i els de pelussera llisa a l'altre... Els qui mai van descalços duen bambes o sabatilles mentre que el papa, davant la reconeguda fogositat permanent, se li aplica una altra amputació... i fora dubtes! Els colls, ben allargats, també són marca de la casa, i els somriures (això reconforta) ben explícits!

Que per molts anys dibuixem somriures en les nostres cares, tots plegats, i saludem amb entusiasme, amb els braços ben oberts, cada dia que compartim, perquè és únic, exclusiu, i irrepetible... un regal ple d'oportunitats: dibuixem somriures a la vida, perquè la vida ens els tornarà. Jo només reclamaré el dit que em falta i, ara que arriba l'hivern, prometo rendir-me a les pantufles de felpa arraconades al fons de l'armari per a recuperar els peus perduts...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada