18 de novembre del 2021

42a MARATÓ DE BARCELONA

La glòria de la Marató, que cadascú ha llaurat al seu estil durant tantes setmanes, voluntariosament, rigorosament, es concentra en escasses quaranta-vuit hores. S’acosta la data, després d'una eterna pausa forçada per la pandèmia, i ja rebaixo la càrrega i la intensitat dels entrenaments... procuro adequada dieta i hidratació en aquests dies previs a la cursa, perquè aquest anys no hi haurà Covid que ho impedeixi!


Estiro el cap de setmana daurat afanyant-me el divendres, impacient, a recollir samarreta, xip i dorsal a la Fira del Corredor desplegada austerament en un dels pavellons del recinte de Montjuïc. Un passeig expressament laberíntic per on circulo absort i expectant, advertint un esquifit desplegament d’estands de marques esportives.


Dissabte repeteixo a l’Expo Sports, per a entretenir-nos gustosament en el mur dels propòsits i dedicatòries... en l’escenari dels 42km... i repicar la campana de l’última volta, abans d’acostar-nos a l’espai d’entrada i sortida dels menuts participants de la Kids Race. El matí és radiant i calorós, ideal per a l’esbargiment familiar i les curses infantils damunt l’emblemàtica avinguda de Maria Cristina. Mentre esperem la sèrie dels benjamins i dels alevins cacem el mític número quanta-dos estampat de blau sobre l’asfalt en la recta final de la Marató.




S’estrena per fi l’Arnau, amb sis-cents metres: tres voltes a un circuit encaixat en l’escenari de l’Exposició Internacional de Barcelona el 1929: entre pavellons firals i sortidors d’aigua, la Font Màgica de Buïgas en un extrem i les imponents torres venecianes en l’altre. Satisfet per la gestió de cursa, recull el diploma i la merescuda medalla.




Arriba el torn, amb sorprenent puntualitat, del Martí. Arrenca amb el dorsal 539, afrontant la mateixa distància i circuit, i resolent la cursa amb solvència, revisant-nos de reüll en cada volta, fins i tot dedicant-nos un esprint en els darrers metres de la recta final. Magnífic: medalla i diploma.




Ens retirem cap a casa, advertint un nodrit grup de corredors suposadament africans que l’organització ha acomodat estratègicament a l’Hotel Intercontinental de l’avinguda de Rius i Taulet... intuïm com a grup capdavanter en la Marató de demà capaç d’amenaçar l’actual rècord de la prova.


La vigília de la Marató és, ha de ser, una incòmoda barreja de nervis, tensió , dubtes i malestars imaginaris. Tota la feina està feta, bastant ben feta, però malgrat tot em costa agafar el son i m’entretinc damunt del llit amb el mòbil, repassant estratègia i recorregut de la prova, acordant llocs i horaris previstos de trobada, i perdent-me entre els meus contactes a les xarxes socials... també abduït en la trama de l’apassionant trilogia de la Ciudad Blanca d’Eva Sáenz de Urturi... fins que, per fi, tanco els ulls fins l’endemà.

Ni m’ha calgut despertador, a pocs minuts de les sis del matí he encertat el mòbil enmig de la foscor i he esborrat l’alarma. M’he dutxat i he esmorzat amb molta calma i serenitat, amb l’emoció del dia de la Marató, conscient que tot l’utillatge està preparat i que han desaparegut miraculosament les molèsties i sobrecàrregues que m’han assaltat aquests darrers dies... Em guarneixo com si avui m’anés a casar, meticulosament, amb absoluta parsimònia, com si qualsevol mal gest o maniobra pogués arruïnar la meva Marató d’avui. A les 6.50, més puntual que mai, em trobo amb el meu veí i company d’aventura Alessio a l’estació de metro de Joanic... compartim intercanvi de sensacions i transbordament a Urquinaona, enmig d’un creixent eixam multicolor de corredors.


Ens plantem enmig de la plaça d’Espanya, de nou hipnotitzats per la gloriosa recta final de cent noranta-cinc metres que precedeixen l’arc d’arribada, per a assaborir la prèvia d’una Marató que promet un matí molt assolellat. El fred es resisteix a retirar-se i manté a la tropa en rigorós escalfament, posposant el guarda-roba per a l’últim moment, just abans de l’enèsima visita al concorregut polyklin.


M’introdueixo al calaix verd, no puc esperar més, i em barrejo entre la multitud de la tercera onada... comprovo l’hora contínuament, mentre insisteixo amb estiraments i saltets per a aplacar el fred i rebaixar tensions... ja és l’hora, sento l’speaker donant la benvinguda, esperonant als corredors, donant pas a l’emocionant himne de la Marató... sorpresa majúscula: enlloc de l’espectacular sintonia Barcelona de Freddie Mercuri i Montserrat Caballé, avui ressona la veu d’un inesperat duet amb magistral versió en directe que ens deixa a tots fascinats; només ens faltava això, amb la sensibilitat a flor de pell, una arrencada immillorable: ‘I had this perfect dream...’.

Amb deu minuts de retard, encara amb la pell de gallina i taral·lejant ‘now my dream is slowly coming true’ , llisquem en estampida pel carrer de Sants, en reconfortant descompressió col·lectiva. Acomodo el ritme, apropant-me a les llebres de 3h30’, resolent amb comoditat els vuit quilòmetres d’escalfament circular per Les Corts i Sarrià fins a retornar a l’animació del punt de sortida. Recorregut ben apamat: dos quilòmetres de pilot automàtic per Gran Via, un zig-zag deliciós pel passeig de Gràcia, Aragó i Aribau, i una llarguíssima recta de quatre quilòmetres pel carrer de Mallorca amb dos extra bonus: creuar-me amb la meva galeria d’animació familiar incondicional al passeig de Sant Joan, i resseguir el meravellós temple de la Sagrada Família.



Encaixo, ho confesso, el segment més tediós i insuportable de la Marató: l’avinguda de Meridiana. Procuro abstraure’m en aquest tram tant monòton i desagradable, i recuperar l’ambient i el bon humor més enllà de l’equador de la cursa, en la segona corba d’animació més sorollosa i engrescadora (la primera ha estat al carrer Tarragona, a tocar del parc de Joan Miró), en tombar pel carrer de València enllà... Tinguem-ho clar: en aquest punt ja tornem, anem restant... En el quilòmetre en descens per la Rambla Prim m’autoinspecciono per a reajustar, si calgués, ritme i estratègia: les meves llebres de referència no afluixen, així que davant sospitoses sensacions als isquiotibials prefereixo reduir una marxa... Als peus de l’emblemàtica Torre Glories, en el gir de tornada Diagonal avall, s’aplega l’afició més entusiasmada... les cames agraeixen el suport i responen recuperant el temps perdut. M’afegeixo a la llarga estela que segueix les llebres amb objectiu 3h30’, fins travessar el temible mur dels trenta quilòmetres... A Diagonal Mar perdo de vista, definitivament, les plomes que carreguen les llebres i em retrobo amb un ritme més còmode, proper als 5’15’’ per quilòmetre. Els tres quilòmetres del litoral barceloní són deliciosos i reconstituents, i el carrer de Marina l’avantsala d’un altre escenari deliciós de la Marató: el passeig de Lluís Companys, amb l’imponent Arc del Triomf com a concorregudíssima meta volant. En el tomb cap a la ronda de Sant Pere em retrobo novament amb la meva afició particular mentre segueixo col·leccionant postals de la nostra ciutat, i instants inoblidables.


La Marató, arribats a aquest punt, ja no s’escapa. La incursió fins a la plaça Catalunya em serveix per a recollir ànims i bones sensacions, tot i que fa estona que he perdut aquelles llebres somiades... El descens per Via Laietana és un bàlsam molt oportú abans d’afrontar el tram del passeig de Colom... aprofito per a recompondre danys i gaudir dels últims tres quilòmetres de la marató amb tots els honors: el primer de suau ascens pel Paral·lel i els altres dos en llarga variant pels animats carrers del barri de Sant Antoni. Agraïment, emoció i felicitat: aquest és el compendi dels últims tres-cents metres. M’aborden mil flaixos mentals, un compendi vertiginós de tantes setmanes d’esforç i sacrifici... la Marató sempre ho compensa i ho retorna tot, generosament. Creuo la línia de meta: 3h35’40’’, molt satisfet.




Em penjo la medalla amb orgull i recullo la motxilla al guarda-roba, entre els aplaudiments mutus de voluntaris i corredors, sensacional. Metro, línia vermella, i cap a casa. Després de la dutxa, què més puc demanar?, ens aplegarem amb la meva mare per a celebrar els seus setanta anys amb un dinar al restaurant Can Culleretes! Un diumenge sensacional, i encara en ressaca nocturna... abans d’anar a dormir i refer la marató en somnis, em retrobo en breu entrevista televisiva pel canal Esport3...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada